Atontada

Sí, yo soy una más de las personas desencantadas con la política, pero a mí no me viene de nuevo. Hace cuatro años que divago políticamente de un lado a otro, de unas siglas políticas a otras, de un diario a otro. Un momento del día tan apacible y ligero para algunos como es ir a comprar el diario al quiosco, para mí es estresante, y a veces incluso lo evito. Me quedo enfrente de todos los periódicos y los observo un poco atontada, y entonces miro al quiosquero para que me dé una respuesta con su mirada, pero, nada, sólo se queda esperando a que coja un diario cualquiera y le dé el euro con diez céntimos que cuesta. El mismo nivel de atontamiento es el que tengo cuando toca ir a votar, porque a mí, eso de votar en blanco no me gusta, ergo me obligo a escoger un partido, las ideas que en ese momento creo que son las más acertadas. Desde los 15 años siempre he sabido quiénes eran los míos, pero llevo ya cuatro años dudando de todo y de todos y eso cansa, cansa mucho. Y más si yo soy de esas personas que creen que es necesario buscarse un marco político que te sitúe un poco en el mundo (y más a mí, que soy bastante caótica). En mi cabeza se han mezclado sistemas políticos, partidos y marcos geográficos totalmente opuestos (aquí todo es muy opuesto) y es horrible, porque no soy capaz de reconocer cuál es el mío. Cuando intento buscar respuestas en los opinadores profesionales reconozco su verdad por un momento, y siento que tal persona tiene razón, hasta que le encuentro una tara o, sencillamente, falta de independencia. Quizás, últimamente, el argumento que más estoy aceptando es el que ataca a la raíz de todo, el de los que defienden que es necesario reformular nuestro sistema político, que los partidos políticos tienen ya demasiado poder y demás argumentos que no son nuevos, pero que en momentos de crisis se multiplican como las hortensias en invierno.

En fin, desde este humilde espacio de la net, pido a los opinadores profesionales que saben de política (y que ya puestos sean sinceros e independientes) que iluminen a la parte de la sociedad que, como yo, vive atontada ante tanto ruido mediático, de manera que en un futuro pueda escoger sus siglas políticas (o, mejor, su líder político) con un poco más de alegría y decisión. Y si no pues ya nos espabilaremos como sea.

Obres i més obres

El meu barri està en obres. Està tot ell en obres. Fins i tot al portal de casa meva hi fan obres. Voreres totalment aixecades, maquinària de dimensions enormes cavant túnels i les parets del meu portal, que ja no són parets, sinó una pasterada de totxos considerable. Tot al meu voltant està en construcció, calia que es posessin tots d’acord? Per això l’altre dia, quan em vaig apropar al Port Olímpic, vaig sentir una pau com feia temps que no sentia. Observar els petits vaixells amarrats al port, lleugerament quiets sobre la calma de l’aigua, i sentir a les galtes la suau carícia de la brisa de la mar és una experiència que, com tothom ja sap, relaxa. I relaxa molt més si d’on vens en comptes de vaixells i aigua hi ha grues i pols i sorra. Ahir passava pel carrer Mallorca i la gent gran s’hi atansava a les tanques per veure què diantres estan fent allà amb tanta màquina i tan de camió. S’ho miraven callats, amb aquesta mirada d’incomprensió cap els grans canvis urbanístics i d’una lleu nostàlgia, perquè tot allò no fa més que recordar-los que aquest progrés ja no forma part del seu món: “Realment, cal tot això?, tan bé que estàvem!”, devien pensar. Jo també vaig mirar a través de la tanca, i no sé quina cara deuria haver posat, potser d’indiferència, que és la cara que se’t deu quedar amb tanta pols al teu voltant. “Haurem, ara, d’esperar a que plogui per veure reaparèixer una mica de verd”, deia Pla sobre la pols emprenyadora que provoca el contacte de l’arada amb el terra. Al meu barri la pluja serà molt benvinguda aquesta tardor (i ja seria maco que, entre totes aquestes obres, estiguin deixant més espai pel verd). Verd que trobo a faltar, per exemple, al Parc de les Aigües, allà a tocar de la biblioteca Mercè Rodoreda, on les plantes que hi ha estan gairebé seques i l'herba no fa olor a res. Canvia molt la percepció de les coses quan al teu voltant hi ha bellesa i no pas fulles groguenques i pols.
Ens queixem molt de les obres, és veritat, és un tic molt típic sobretot en els periodistes. Però després tot queda ben maco i llavors ja ningú no es queixa de res. A mi l’únic que em fa patir és la Sagrada Família, que com ja deveu haver notat, és el símbol de Barcelona al què més estima tinc, encara que estigui devaluat pels ciutadans barcelonins a causa de l’allau de turistes que hi van a veure-la. Conec més estrangers que han entrat al monument que no pas catalans. A vegades penso que estaria bé que fessin més promoció i publicitat de la resta de Catalunya, encara que sigui per compensar la quantitat de turistes que van a Barcelona.
L’altre dia vaig anar a l’aeroport, a la T1. Com que encara era de nit i jo anava bastant adormida, més que no pas veure la T1 semblava que estigués sortint de l’última fase del somni. De lluny la T1 brillava, brillava molt, una lluentor que contrastava amb la foscor de la matinada. La Torre de Marfil. En acostar-se el cotxe a la terminal em va fer gràcia veure que el lloc d’on sortia la lluentor més esplendorosa i intensa era la fatxada del pàrking. El que primer va començar sent una pasterada de totxos ha acabat sent una estructura elegant i brillant. Bellesa de disseny. De Barcelona a la fi del món!

Swing

Yo creo que tengo swing en las venas.

Antoni Gaudí

(Ignoro perquè el primer paràgraf surt de color rosa, el blog s'està tornant boig)

La tapa del llibre, on surten les torres de la Sagrada Família (una imatge bastan corrent), i el títol (Gaudí i la Sagrada Família comentada per ell mateix) només fa pensar en una sèrie de comentaris útils pels estudiants d'arquitectura sobre el monument però incomprensibles per a la resta de mortals. Però, tot i així, vaig decidir agafar-lo de l'estant de la biblioteca perquè precisament tenia ganes de llegir apunts d'arquitectura explicats pel mateix Gaudí. Doncs bé, ara que l'he acabat, puc dir que m'ha encantat. El llibre està escrit per l'arquitecte Cèsar Martinell, mort als anys setanta. Martinell era un jove estudiant d'arquitectura quan va conèixer Gaudí a les oficines de la llavors poc construïda Sagrada Família (cap el 1915). Des que es van conèixer, el jove arquitecte va anar a visitar-lo sovint i de les converses que van anar mantenint en va sortir aquest llibre. Martinell, un cop arribava a casa després d'una d'aquestes visites, escrivia tot el que el seu mestre li havia explicat, no només apunts d'arquitectura sinó també anècdotes i pensaments del mateix Antoni Gaudí. Per les persones que d'arquitectura no en sabem un borrall, és precisament gràcies a les anècdotes i pensaments que s'expliquen sobre Gaudí que el llibre es fa interessant i entranyable. A més, l'estil d'escriptura de Martinell és concís, cosa que, unit a l'estima que tenia a Gaudí, aconsegueix que del text aflori una sensibilitat que no sembla forçada. Segurament, el fet que el llibre (en format de dietari) estigui escrit per un arquitecte ajuda a que el text no es recarregui gratuïtament de paraules i frases innecesàries.
La primera edició del llibre és del 1951 i la segona, del 1999. Es va decidir reeditar, en part, per poder posar els comentaris catalanistes de Gaudí, que no es van posar a la primera edició per tal d’esquivar la censura franquista dels anys cinquanta. Les frases d’amor a Catalunya són constants i les de desconfiança a qualsevol cosa que provingui de l’estat espanyol, també. S’explica el dia en què va ser detingut, quan tenia 72 anys, per assistir a una missa que se celebrava a Sant Just en sufragi dels caiguts durant el setge de Barcelona del 1714. En aquest capítol, la figura de Gaudí se’m fa entranyable, una sensació, però, que he tingut al llarg de tot el llibre. És maco de veure com, a vegades, les persones que més proeses han edificat són d’una naturalitat que repel·leix qualsevol tipus de pedanteria. Gaudí acceptava les persones o els judicis de valor d'aquestes per la veritat que s'endevinava a través de la seva senzillesa, per això, quan la primera torre de la Sagrada Família va estar acabada es va meravellar amb l’expressió dita per un rellotger humil en veure-la: “Fa goig”. “Aquest fa goig diu [Gaudí] que ho enclou tot. És el gaudium magnum dels Reis Mags quan varen tornar a veure l’estrella, que és claror i, per tant, goig. Hom gaudeix, frueix. No es pot dir més bé. Fa goig. L’home no deia una frase; expressava el que sentia. Realment aquesta resplendor fa goig. I ho ha dit un home humil, que per 25 pessetes va cinquanta-tres vegades a donar corda a tres rellotges. Aquest «fa goig», l’ha glossat estona”. No suportava que la gent fes servir adjectius com diví o genial en observar les seves obres.
Per Gaudí, el Mediterrani és la zona d’on surten i han sortit les millors obres artisticoarquitectòniques de tots els temps. Tenia una especial mania a la gent que ell deia “del Nord” (anglesos, francesos del nord, espanyols del nord, etcètera) quant a la percepció que tenien de les obres arquitectòniques. Deia que l’Art i la Bellesa només es troba a les riberes de la Mediterrània: “Al Nord i als Tròpics no reben la llum a 45 graus, que és com millor il·lumina els objectes una visió perfecta; en haver-hi escassetat de llum o venir aquesta massa zenital, els objectes, amb il·luminació inadequada, apareixen deformats; més que l’objecte veuen un fantasma de l’objecte; el cap se’ls omple de fantasmes i en ells predomina la fantasia. Al Nord la literatura és fantàstica i l’arquitectura gòtica també (...). Els de la Mediterrània no tenim els ulls acostumats a fantasmes, sinó a imatges; som més imaginatius que fantàstics i, per tant, més aptes per a les arts plàstiques”. L’arquitectura gòtica, precisament, no li feia gaire gràcia: “Una construcció gòtica adquireix la seva màxima expressió en estat de ruïna, mig coberta d’heura i vista a la claror de la lluna, o sia quan no se’n veu gairebé res. Tot això és contrari a la visió plàstica”. Per Gaudí les persones més ben dotades a Catalunya per a l’arquitectura són els naturals del Camp de Tarragona gràcies a les característiques ambientals, lumíniques, etcètera, de la zona i que, precisament, era d’on eren ell i l’autor del llibre. El capítol més colpidor és sens dubte quan s’explica com va anar l’accident del tramvia que el va deixar mortalment ferit i el transcurs dels dies següents.
De la Sagrada Família se’n diuen moltes coses al llibre, la majoria d’elles tècniques, que em costaria bastant de traduir a llenguatge corrent. A Gaudí no li importava que els arquitectes que la continuessin ho fessin amb d’altres estils, era precisament el que volia: que el monument tingués els estils característics dels anys en què s’ha anat construint. Està clar que si un dia s’acaba la Sagrada Família i no cau abans no quedarà tal i com Gaudí l’hagués fet, però ell acceptava la idea que els grans temples sempre s’han hagut de construir durant molts anys de diferència i això provoca que a vegades hi conflueixi més d’un estil artístic en el mateix monument. El fet de ser molt religiós li va ajudar a prendre’s les coses amb molta serenor.
Com que m’estic allargant amb l’entrada us deixo amb aquest fragment en què s’explica un acudit que precisament té a veure amb la durada de la construcció de l’obra:
“En certa ocasió en què Gaudí parlava de la lentitud de les obres del Temple [any 1926], Quintana, que era allí, m’empenyé per tal que expliqués un acudit que aleshores estava en voga, que, per contrast, venia a tomb amb el tema. El senyor Antoni es va mostrar propici a la digressió. Es tractava d’un barceloní que acompanyava uns nord-americans en la visita de Barcelona i els seus monuments. En cadascun d’aquests, els americans s’interessaven pel temps que havia durat la seva construcció i asseguraven que als Estats Units s’haurien construït molt més de pressa. Per exemple: la Catedral i la Generalitat en menys d’un any; el Palau de Justícia en uns tres mesos; la plaça de toros en un mes escàs... El barceloní s’havia cansat de tanta rapidesa constructiva i en arribar a la Sagrada Família i preguntar-li els estrangers què eren aquelles torres tan altes, l’acompanyant, amb una sorpresa fingida, li respongué: - No ho sé; ahir vaig passar per aquí i només hi havia un solar-.
El senyor Antoni va riure de gust l’acudit i aprovà l’estratagema”.

Euforia

Una mujer inglesa que conocí en Brighton me explicó una vez que la euforia, para ella, era lo que sintió después de dar a luz en su parto natural. Me dijo que el dolor físico en el momento de dar a luz es horrible, insoportable, pero tal intensidad de dolor desaparece cuando te ponen al hijo recién nacido en brazos, y lo que se siente entonces es euforia. No es que el dolor físico desaparezca por arte de magia cuando tienes al niño entre tus brazos, es que sencillamente estás demasiado feliz como para poder sentir las secuelas de ese dolor físico. Para los que nunca hayamos experimentado algo así (y para los hombres que nunca lo experimentarán y para las mujeres que en su momento quizá prefiramos la epidural), podríamos pensar que la euforia (y perdón si ofendo con la comparación, no se me ha ocurrido otra) es como ese gol de la victoria que llega en el tiempo de descuento (recuérdese, por ejemplo, el Chelsea-Barça de la Champions). La tensión acumulada en el cuerpo se libera en tan sólo unos pocos segundos, y es esta mezcla de intensidad de la tensión y el poco tiempo que ésta se toma en huir del cuerpo lo que provoca ese estado alocado denominado euforia. La euforia es, en resumidas cuentas, la alegría desbocada que se siente después de haber sentido dolor, tanto físico como mental.

Pues bien, euforia es lo que yo sentiré en unos días cuando el dolor físico provocado por mi paso por el hospital desaparezca. Euforia es lo que sentiré la noche que consiga dormir de una tirada, sin notar molestias físicas cada vez que me mueva en la cama. Eufórica será la noche en que saldré de fiesta y podré bailar sueltamente sin pensar en los posibles dolores que tendré al día siguiente. Será una euforia que no me pillará por sorpresa, y como será esperada, quizá lo que sentiré no será verdadera euforia, pero, me da igual, yo me sentiré la chica más feliz del mundo cuando por fin pueda pasar más horas fuera de casa que dentro, cuando por fin pueda empezar a organizarme la vida de esta nueva temporada, cuando por fin pueda quemar ni que sea un poco de energía, que la tengo contenida y oprimida bien adentro. Cuando el dolor físico haya marchado, se me pintará en la boca una sonrisa larga y extensa, al estilo de Joker, y mi buen humor será todavía más bueno, y mis carcajadas y mis bromas tontas serán aún más exageradas. Cuando las molestias físicas hayan marchado, viviré eufórica durante unos cuantos días, así que aprovecho para expresar mis más sinceras disculpas a mis amigos si de aquí a unos días empiezo a estar un poco pesada: que sepáis que os obligaré a salir cada noche de casa para hablar y entretenernos hasta bien entrada la madrugada.