La nostra manera d’arribar a la clientela era una mica menys formal però igual o quasi més eficient. Si la competència treballava amb les acadèmies, nosaltres treballàvem amb els estudiants d’aquestes acadèmies. La meva agència també tenia tractes amb algunes escoles d’anglès, però, en aquelles on no n’hi havia, el meu cap o jo o una altra persona s’encarregava de buscar espies que poguessin vendre a les aules els nostres viatges a bon preu. D’aquesta manera, a vegades entrava a l’oficina un grup de, per exemple, coreans, se m’apropava el capitost i em deia mirant-me fixament als ulls i amb un to de veu quasi imperceptible el nom del company de classe que ens ajudava i que els havia informat de l’oferta. Una altra manera d’arribar als estudiants era repartint flyers a les entrades d’algunes acadèmies, cosa que la competència, tan exquisida ella, mai feia. Les famílies índies eren també uns clients molt fidels, i és que s’havia creat una espècie de boca a boca entre la comunitat índia de Brighton de manera que els indis acostumaven a venir a l’agència perquè un amic d’un amic els l’havia recomanat. La meva agència era la popular, la divertida, la desacomplexada, en canvi, la de la competència era la seriosa i avorrida, la qual va despertar-se una mica, posant-se a la defensiva, des que la meva agència li va fer trontollar els fonaments del monopoli turístic que tenia a les acadèmies d’anglès de la ciutat, fa uns quatre anys.
lunes 20 de julio de 2009
La meva agència
La nostra manera d’arribar a la clientela era una mica menys formal però igual o quasi més eficient. Si la competència treballava amb les acadèmies, nosaltres treballàvem amb els estudiants d’aquestes acadèmies. La meva agència també tenia tractes amb algunes escoles d’anglès, però, en aquelles on no n’hi havia, el meu cap o jo o una altra persona s’encarregava de buscar espies que poguessin vendre a les aules els nostres viatges a bon preu. D’aquesta manera, a vegades entrava a l’oficina un grup de, per exemple, coreans, se m’apropava el capitost i em deia mirant-me fixament als ulls i amb un to de veu quasi imperceptible el nom del company de classe que ens ajudava i que els havia informat de l’oferta. Una altra manera d’arribar als estudiants era repartint flyers a les entrades d’algunes acadèmies, cosa que la competència, tan exquisida ella, mai feia. Les famílies índies eren també uns clients molt fidels, i és que s’havia creat una espècie de boca a boca entre la comunitat índia de Brighton de manera que els indis acostumaven a venir a l’agència perquè un amic d’un amic els l’havia recomanat. La meva agència era la popular, la divertida, la desacomplexada, en canvi, la de la competència era la seriosa i avorrida, la qual va despertar-se una mica, posant-se a la defensiva, des que la meva agència li va fer trontollar els fonaments del monopoli turístic que tenia a les acadèmies d’anglès de la ciutat, fa uns quatre anys.
lunes 13 de julio de 2009
Caminos
- ¿Pero qué tiempo hace, amigo Bloch, ha llovido? No lo entiendo, porque el barómetro estaba muy bien.
Y no obtuvo más respuesta que ésta:
- Pero, hijo mío, tu amigo es idiota- me dijo mi padre, cuando Bloch se hubo marchado-. De modo que ni siquiera sabe decir cómo está el tiempo, con lo interesante que es eso. Es un majadero.
Bloch se hizo antipático a mi abuela, porque como, después de almorzar, dijera ella que se sentía un poco mala, Bloch ahogó un sollozo y se secó unas lágrimas.
- ¿Cómo quieres que eso sea verdad, si apenas me conoce? ¿O es que está loco?
Y, por último, se hizo desagradable a los ojos de todos, porque después de llegar a almorzar con hora y media de retraso y todo lleno de barro, en vez de excusarse, dijo:
- Yo nunca me dejo influir por las perturbaciones atmosféricas ni por las divisiones convencionales del tiempo, y rehabilitaría con gusto el uso de la pipa de opio y del kriss malayo; pero ignoro el empleo de esos instrumentos, mucho más dañinos, y tan vulgares, que se llaman reloj y paraguas.”
“Al pasar el señor Legrandin junto a nosotros, saliendo de misa y al lado de una dama propietaria de un castillo de allí cerca, y a quien sólo conocíamos de vista, mi padre le saludó reservada y amistosamente a la vez, sin pararse; Legrandin apenas sí contestó, un poco extrañado, como si no nos conociera, y con esa perspectiva de la mirada propia de las personas que no quieren ser amables, y que desde allá, desde el fondo súbitamente prolongado de sus ojos, parece que le ven a uno al final de un camino interminable, y a tanta distancia, que se contentan con hacernos un minúsculo saludo con la cabeza para que guarde proporción con nuestra dimensión de marioneta.”
sábado 4 de julio de 2009
Nits d'estiu
sábado 27 de junio de 2009
1958-2009
Hold me
Like the river jordan
And I will then say to thee
You are my friend
Carry me
Like you are my brother
Love me like a mother
Will you be there?
Weary
Tell me will you hold me
When wrong, will you skold me
When lost will you find me?
But they told me
A man should be faithful
And walk when not able
And fight till the end
But I'm only human
Everyones taking control of me
Seems that the worlds
Got a role for me
Im so confused
Will you show to me
Youll be there for me
And care enough to bear me
(...)
(spoken)
In our darkest hour
In my deepest despair
Will you still care?
Will you be there?
In my trials
And my tribulations
Through our doubts
And frustrations
In my violence
In my turbulence
Through my fear
And my confessions
In my anguish and my pain
Through my joy and my sorrow
In the promise of another tomorrow
I'll never let you part
For you're always in my heart.
viernes 26 de junio de 2009
Allà on plou
A Barcelona hi ha molt cotxe, molta moto i molt de sol, i només cal anar dalt d’un turó per veure la pol·lució o alçar el cap una nit qualsevol i no poder veure cap estel. A Anglaterra potser plou i fa més fred, però tot és més net, hi ha més flors, molt més verd i pots veure els estels. Les històries que sents són de castells, de personatges màgics de boscos, de fantasmes i bruixes... els agrada tota aquesta fantasia, que a mi m’encanta. Em recordaven a les històries dels gallecs, dels cantàbrics, històries de la màgia celta que es troba en el paisatge del fred nord espanyol. Vaig conèixer una noia gallega que em deia el mateix, que li encantava tot aquest univers màgic en el qual els britànics es recreen i m’explicava històries gallegues sobre esperits, cases maleïdes i meigues, tot visitant el preciós castell d’Arundel. També a la Catalunya interior hi ha uns quants éssers fantàstics, com les boniques goges, unes nimfes que només surten de les seves coves les nits de lluna plena per poder dansar. A Brighton, fins i tot en alguns petits supermercats podies comprar llibres en plan “L’esperit dels teatres de Brighton” o “Fantasmes coneguts d’Anglaterra del Sud”. Era molt comú que fessin guies turístiques en un castell, de nit, per explicar històries tenebroses que haguessin passat en aquell lloc en concret. I, per descomptat, a la casa on jo vivia també hi convivia un fantasma amb nosaltres, és la conclusió a la qual vam arribar després que succeïssin una sèrie de fenòmens molt i molt estranys... El fantasma es deia George i era del segle XIX (com la casa), però era bo.

