Like a moral Viking

"What a fine fellow is Quincey! I believe in my heart of hearts that he suffered as much about Lucy's death as any of us; but he bore himself through it like a moral Viking. If America can go on breeding men like that, she will be a power in the world indeed".

Bram Stoker (Dracula)

Modernisme a Rosario

A vegades tinc la necessitat de llegir coses sobre el Modernisme, i la setmana passada, a la biblioteca, vaig agafar un exemplar de la revista Coup de fouet, una publicació bilingüe (català/anglès) sobre la Ruta Europea del Modernisme. La revista no es limita només, però, al territori europeu, sinó que mostra exemples del moviment artístic allà on sigui que va arribar. I entre els diferents articles, m’ha fet gràcia trobar un de dedicat als edificis d’estil modernista de la ciutat de Rosario (Argentina). Les diferents variants del Modernisme europeu de principis del segle XX també van creuar ‘el Charco’ i, per tal de donar consistència arquitectònica al desenvolupament de la burgesia comercial del moment, Rosario es va anar omplint d’edificis (especialment industrials) amb un estil amb al·lusions a l’Art Noveau, el Jugendstill o el Modernisme català. El principal representant d'aquest corrent a Rosario és l’arquitecte mallorquí Francisco Roca i Simó, autor d’alguns d’aquests edificis, entre ells, la Confitería La Europea o el Palacio Cabanellas. A la web oficial de la ciutat de Rosario es pot trobar aquesta ‘Ruta Americana del Modernisme'.

El equilibrio II

"Desarrollar a la vez el espíritu crítico y la energía, esos dos contrarios. Generalmente, no encontramos, entre las personas inteligentes, más que tullidos, y entre los hombres de acción, más que necios".

André Gide

Naturaleses

Les feines temporals ja formen tanta part de la meva vida que quan em surti una feina fixa em sentiré estranya, tindré una espècie de reacció al·lèrgica a l’estabilitat aconseguida, si és que això s’aconsegueix mai. Mentrestant, una fa el que pot, i treballo del que surti. Fins i tot de cambrera, el meu ofici per antonomàsia, i que tantes vegades m’ha salvat del no-res. La cafeteria de tota la vida on a vegades em deixen anar a treballar és una cafeteria de barri, on hi va una barreja de gent gran i comerciants de la zona. Són clients rutinaris: van cada dia a la mateixa hora, prenen sempre el mateix i deixen sempre la mateixa propina. Quan seuen a la terrassa a vegades no cal ni que anem a preguntar què volen, ja els hi portem directament.

Avui ha anat a prendre el cafè una senyora que no té l’horari mecanitzat i que, cada cop que la veig, m’entren ganes de seure a taula amb ella perquè m’expliqui la seva vida. És una dona d’uns 80 anys de cos fràgil i petit. Vesteix amb elegància i porta sempre unes ulleres de sol modernes que cobreixen una mirada afable. La seva veu és dèbil, però com que surt d’una boca que sempre esbossa un petit somriure és també molt entranyable. Sempre ve amb el seu gosset i amb els seus cigarrets. Se’n fuma dos tota sola, pren el seu espresso i marxa. No s’ha barrejat mai amb la resta de senyores del barri que van a la cafeteria, les que ocupen dues taules durant dues hores a la terrassa i parlen i xafardegen de tot, les que per aconseguir l’atenció de la cambrera criden a tort i dret: “nena!!”. Aquesta senyora, però, és tota sensibilitat. Es veu d’una hora lluny en la manera de moure’s, de parlar, de mirar, de seure. Un cos tan fràgil i tan petit només pot contenir un interior de la mateixa fragilitat. Els seus cigarrets delaten el seu nerviosisme, un nerviosisme que, això sí, dissimula molt bé. Ella, en el grup gran de les senyores del barri, no duraria pas gaire i sentiria que li falta l’aire als pocs minuts d’escoltar-les xerrar. No és que sigui millor que les altres, és, senzillament, d’una altra naturalesa. I a vegades m’agradaria veure-la acompanyada amb algú de la seva mateixa naturalesa, amb algú que, com ella, sabés transformar la seva sensibilitat en amabilitat, el seu nerviosisme en plaer, la seva fragilitat física en fortalesa mental. Però potser ja no li cal i, tot i venir sola, vesteix amb elegància, va ben maquillada i és de tracte amable, i això és esperançador, perquè, d’alguna manera, dóna a entendre que ella és el seu únic centre.

L'orma sul calendario

30/06/1931

"Appena l’uomo si sente isolato nel mondo, materialmente o spiritualmente, egli ricorre al diario con istinto tenace, se ne ignora l’esistenza se la inventa. Per quale strano bisogno? Per un bisogno di confidarsi, si dice, o riflettersi: contemplazione di se stesso. Ma quello che io noto piú forte in tutti i diari, dai piú semplici ed sterni, diari di fatti, diari scientifici, ai piú complicati ed intimi, è il desiderio, la volontà, la perseveranza del diarista a calcare sui fogli del calendario un’orma non peritura della propria vita. Sembra di vedere un uomo intento a inalzarsi il proprio monumento; e quello che maggiormente meraviglia è la sua fiducia senza limiti nella incancellabilità della cosa scritta (...)."

Diario in pubblico, Elio Vittorini