La meva agència

L’agència de viatges (bé, més aviat d’excursions) on treballava a Brighton era una de les dues úniques agències per estudiants estrangers que hi havia a la ciutat. La nostra oficina tenia tan sols dos ordinadors, l’oficina de la competència uns quants més i, tot i així, alguns caps de setmana s’omplien més els nostres autocars que no pas els d’ells. A causa de la flexibilitat i del preu assequible de l’oferta, la meva agència era coneguda pels estudiants estrangers, pels autòctons i pels immigrants, sobretot, els acabats d’arribar de la Índia. L’altra agència només era coneguda pels estudiants estrangers, ja que bàsicament es limitaven a aquest públic en concret. Eren ells molt fins i estirats. En aquella altra agència els guies turístics eren tots anglesos, a la nostra hi havia anglesos, brasilers, veneçolans, etcètera. La seva manera de treballar i d’arribar a la clientela era eficient i formal: tenien tractes amb gairebé totes les acadèmies d’idiomes de Brighton, de manera que, aquestes acadèmies, informaven exclusivament de les seves excursions als estudiants, i si algú els anomenava la nostra agència per rebre informació, els parlaven malament d’ella. Nosaltres, en canvi, quan venia un estudiant interessat en anar a un lloc en concret i no oferíem aquell destí, l’enviàvem a l’altra agència, pensant que potser ells sí que l’oferirien. Això sí, hi havia més d’un client que havia decidit viatjar amb nosaltres perquè, precisament, a l’altra agència li havien dit pestes de la nostra, i aquest tipus de competència deslleial no agradava gaire.
La nostra manera d’arribar a la clientela era una mica menys formal però igual o quasi més eficient. Si la competència treballava amb les acadèmies, nosaltres treballàvem amb els estudiants d’aquestes acadèmies. La meva agència també tenia tractes amb algunes escoles d’anglès, però, en aquelles on no n’hi havia, el meu cap o jo o una altra persona s’encarregava de buscar espies que poguessin vendre a les aules els nostres viatges a bon preu. D’aquesta manera, a vegades entrava a l’oficina un grup de, per exemple, coreans, se m’apropava el capitost i em deia mirant-me fixament als ulls i amb un to de veu quasi imperceptible el nom del company de classe que ens ajudava i que els havia informat de l’oferta. Una altra manera d’arribar als estudiants era repartint flyers a les entrades d’algunes acadèmies, cosa que la competència, tan exquisida ella, mai feia. Les famílies índies eren també uns clients molt fidels, i és que s’havia creat una espècie de boca a boca entre la comunitat índia de Brighton de manera que els indis acostumaven a venir a l’agència perquè un amic d’un amic els l’havia recomanat. La meva agència era la popular, la divertida, la desacomplexada, en canvi, la de la competència era la seriosa i avorrida, la qual va despertar-se una mica, posant-se a la defensiva, des que la meva agència li va fer trontollar els fonaments del monopoli turístic que tenia a les acadèmies d’anglès de la ciutat, fa uns quatre anys.

El que més atreia de l’agència era, sens dubte, la frescor i l’organització dels tours: els guies eren molt propers i simpàtics i, al mateix temps, sabien a la perfecció les històries que havien d’explicar, i fins i tot algunes més. A vegades, algunes coses estaven una mica massa improvisades, però, precisament per això, tot era tan fresc i creatiu. Es cometien errors, com a qualsevol empresa, però el número d’assoliments i de clients satisfets superava amb escreix el número d’errors i de clients insatisfets. I com que els comptes, tot i en temps de crisis, mai van fallar, allà continua la meva agència donant guerra a Brighton, i per molts anys.

Caminos

“Pero Bloch se hizo antipático a mis padres por otras razones. Comenzó por irritar a mi padre, que al verle un día todo mojado, le preguntó con interés:
- ¿Pero qué tiempo hace, amigo Bloch, ha llovido? No lo entiendo, porque el barómetro estaba muy bien.
Y no obtuvo más respuesta que ésta:

- Me es absolutamente imposible decirle a usted si ha llovido o no, porque vivo tan apartado de las contingencias físicas, que mis sentidos ya no se molestan en comunicármelas.
- Pero, hijo mío, tu amigo es idiota- me dijo mi padre, cuando Bloch se hubo marchado-. De modo que ni siquiera sabe decir cómo está el tiempo, con lo interesante que es eso. Es un majadero.
Bloch se hizo antipático a mi abuela, porque como, después de almorzar, dijera ella que se sentía un poco mala, Bloch ahogó un sollozo y se secó unas lágrimas.
- ¿Cómo quieres que eso sea verdad, si apenas me conoce? ¿O es que está loco?
Y, por último, se hizo desagradable a los ojos de todos, porque después de llegar a almorzar con hora y media de retraso y todo lleno de barro, en vez de excusarse, dijo:
- Yo nunca me dejo influir por las perturbaciones atmosféricas ni por las divisiones convencionales del tiempo, y rehabilitaría con gusto el uso de la pipa de opio y del kriss malayo; pero ignoro el empleo de esos instrumentos, mucho más dañinos, y tan vulgares, que se llaman reloj y paraguas.”

“Al pasar el señor Legrandin junto a nosotros, saliendo de misa y al lado de una dama propietaria de un castillo de allí cerca, y a quien sólo conocíamos de vista, mi padre le saludó reservada y amistosamente a la vez, sin pararse; Legrandin apenas sí contestó, un poco extrañado, como si no nos conociera, y con esa perspectiva de la mirada propia de las personas que no quieren ser amables, y que desde allá, desde el fondo súbitamente prolongado de sus ojos, parece que le ven a uno al final de un camino interminable, y a tanta distancia, que se contentan con hacernos un minúsculo saludo con la cabeza para que guarde proporción con nuestra dimensión de marioneta.”

“Lo mismo que un hombre inteligente no tiene miedo de parecer tonto a otro hombre inteligente, el hombre elegante no teme que su elegancia pase inadvertida para el gran señor, sino para el rústico. Las tres cuartas partes de los alardes de ingenio y las mentiras de vanidad que, rebajándose, prodigaron desde que el mundo es mundo los hombres, van dedicadas a gente inferior. Y Swann, que con una duquesa era descuidado y sencillo, se daba tono y tenía miedo de verse despreciado cuando tenía delante a una criada.”

Por el camino de Swann, Marcel Proust

Como sigo sin encontrar trabajo y, por si fuera poco, tengo una especie de parálisis social, estoy aprovechando el tiempo para culturizarme. Al menos con este libro me río un rato.

Nits d'estiu

Aquests dies, fins i tot la bruta aigua de les platges de Barcelona em sembla miraculosa. Quan em capfico sencera sento com la meva calenta pell s’alleuja, com l’assedegament disminueix i els meus cabells recobren força en xuclar tota la frescor de l’aigua. Un cop enfonsada, sento que rebo vida nova i que tinc tota l’energia del món. En parlo molt, de la platja, com si hi anés cada dos per tres i el color de la meva pell fos ben torradet; però, res de res, sóc blanca i amb pigues. I així seré sempre, i jo, per salut, intentaré que sigui així, per molt que m’agradi el moreno que em fa lluir tant el color dels ulls i el tímid ros cendra dels meus cabells. Això sí, quan el sol brusent hagi trencat una mica la pal·lidesa de la meva pell, em posaré aquell vestit blanc, estil moda adlib d’Eivissa, que tant afavoreix, i me n’aniré a prendre una copa a una cocteleria amb chill-out de fons o a sopar en una d’aquelles terrassetes a nivell de platja, amb la lluna plena observant-nos de lluny. O em deixaré caure amb les amigues per aquell xiringuito cutre i ballarem a la sorra mentre ens empassem graus i més graus d’alcohol i, a poder ser, ens capbussarem de ple en la inquietant foscor de la mar d’altes hores de la matinada. M’estressa la sufocant calor diürna i la passivitat corporal que provoca, però m’entusiasma la frescor de les nits d’estiu, les quals provoquen una sensació física similar als capbussaments a l’aigua de la platja, un contrast anímic que t’activa al moment, una manera com una altra d’apaivagar les tensions del cos i sentir tenir, de nou, tota l’energia del món.

1958-2009

Hold me
Like the river jordan
And I will then say to thee
You are my friend

Carry me
Like you are my brother
Love me like a mother
Will you be there?

Weary
Tell me will you hold me
When wrong, will you skold me
When lost will you find me?

But they told me
A man should be faithful
And walk when not able
And fight till the end
But I'm only human

Everyones taking control of me
Seems that the worlds
Got a role for me
Im so confused
Will you show to me
Youll be there for me
And care enough to bear me

(...)

(spoken)
In our darkest hour
In my deepest despair
Will you still care?
Will you be there?
In my trials
And my tribulations
Through our doubts
And frustrations
In my violence
In my turbulence
Through my fear
And my confessions
In my anguish and my pain
Through my joy and my sorrow
In the promise of another tomorrow
I'll never let you part
For you're always in my heart.

Allà on plou

Quan Barcelona està mullada per la pluja té una olor particular. Cada lloc té una olor diferent quan plou, a Brighton la olor era més vegetal, més de camp; a Barcelona, la olor és més urbana, més de ciment, més bruta, per dir-ho d’alguna manera. Barcelona és una ciutat bastant contaminada, es nota molt en la densitat de l’aire, en quan respires, sobretot. Ahir li preguntava a un metge, mentre em mirava un dit amb una cremada lleu, si passava res si m’havia empassat (de fet, fumat) tot el fum d’una bengala, i em va dir que no, que, en tot cas, és igual de xungo que respirar l’airet del centre de Barcelona. I, de fet, és una de les coses que més vaig notar en arribar a Brighton: la puresa de l’aire. Una amiga que va venir a veure’m em va dir el mateix: “Tia, quin aire més pur, no?”. Brighton és un poble en comparació amb Barcelona, sí, però, fins i tot a Londres vaig tenir la sensació que hi havia menys contaminació, imagino que a causa de la constant pluja i de tant extensa que és la ciutat.
A Barcelona hi ha molt cotxe, molta moto i molt de sol, i només cal anar dalt d’un turó per veure la pol·lució o alçar el cap una nit qualsevol i no poder veure cap estel. A Anglaterra potser plou i fa més fred, però tot és més net, hi ha més flors, molt més verd i pots veure els estels. Les històries que sents són de castells, de personatges màgics de boscos, de fantasmes i bruixes... els agrada tota aquesta fantasia, que a mi m’encanta. Em recordaven a les històries dels gallecs, dels cantàbrics, històries de la màgia celta que es troba en el paisatge del fred nord espanyol. Vaig conèixer una noia gallega que em deia el mateix, que li encantava tot aquest univers màgic en el qual els britànics es recreen i m’explicava històries gallegues sobre esperits, cases maleïdes i meigues, tot visitant el preciós castell d’Arundel. També a la Catalunya interior hi ha uns quants éssers fantàstics, com les boniques goges, unes nimfes que només surten de les seves coves les nits de lluna plena per poder dansar. A Brighton, fins i tot en alguns petits supermercats podies comprar llibres en plan “L’esperit dels teatres de Brighton” o “Fantasmes coneguts d’Anglaterra del Sud”. Era molt comú que fessin guies turístiques en un castell, de nit, per explicar històries tenebroses que haguessin passat en aquell lloc en concret. I, per descomptat, a la casa on jo vivia també hi convivia un fantasma amb nosaltres, és la conclusió a la qual vam arribar després que succeïssin una sèrie de fenòmens molt i molt estranys... El fantasma es deia George i era del segle XIX (com la casa), però era bo.

La continua pluja acostuma a venir acompanyada d’una terra preciosa, màgica i misteriosa. Quan viatgeu al Regne Unit i a Irlanda no penseu que aneu a un lloc on fa mal temps, sinó que us endinseu en unes terres on la fantasia i la pols de fada són l’encantador pa de cada dia, on les disfresses no surten del seu amagatall només per Carnaval, on la tènue llum del sol travessa com pot les contundents siluetes dels arbres i on els esquirols se t’acosten i et toquen la mà amb les seves fines i diminutes potetes i et treuen cautelosament del dit el cacauet que els estàs donant.