Hove

Ahir a la nit vam caminar per Brighton fins arribar a Hove. Després de passar una sèrie de pubs, botigues i demés carrers sorollosos ens va xocar la tranquil·litat dels carrers de Hove, localitat que està a només 20 minuts a peu de Brighton. Ens van cridar l’atenció les seves senyorials cases blanques i els seus respectius jardinets. Un cop passada una església maquíssima ens vam decidir a entrar en un pub amb unes llums verdes a l’exterior que van aconseguir cridar la nostra atenció. De cop, ens vam trobar en un bar on tothom tenia més de 45 anys i on només sonava música dels seixanta.
Sasha, el noi rus amb qui anava, va demanar la seva pint i jo la meva half-pint i ens vam anar a seure a la terrassa per poder fumar una cigarreta. A Anglaterra van ser molt més durs que nosaltres amb la llei del tabac i no es pot fumar a cap bar ni a cap restaurant, per petits que siguin. I a Hove feia vent i el cel estava carregat, però les ganes de fer alguna calada amb la cervesa eren més fortes que el fred que poguéssim tenir. Doncs això, vam seure en una de les taules i vam començar a fumar dues cigarretes russes. No sé per què sempre que viatjo a Anglaterra m’acabo fent amb russos. Bé, ben bé no és la nacionalitat la raó, normalment em faig amb persones que vénen soles i no amb grup. Les persones que viatgen soles acostumen a ser més interessants (si es tracta d’estar un temps al país per aprendre l’idioma), en canvi, les que viatgen en grup fan sempre el mateix: parlen entre ells (amb la seva llengua òbviament) i només queden entre ells per la nit. Si viatges sol normalment estàs molt més obert i necessitat de conèixer persones desconegudes. Va bé per entrenar la mirada. A més, petar la xerrada en anglès és realment molt divertit, i més quan l’anglès no el domines i t’inventes paraules com Global Hot (és a dir, Global Warming: Escalfament global). Semblaria que pugui ser al revés però, a vegades, amb una persona que coneixes poc no cal estar parlant contínuament i estar en silenci et pot semblar menys agressiu que estar al costat d’una altra que coneixes des de fa més temps. Normalment les persones que t’inspiren aquesta tranquil·litat tenen un temple, una manera de moure’s i de parlar suau i segura que et donen confiança. També crec, però, que el fet de no saber res l’un de l’altre ajuda.
Mentre fumàvem la cigarreta russa se’ns va acostar una dona anglesa d’uns 57 anys, rossa i amb uns ulls blaus molt macos. Ens vam intercanviar algunes paraules fins que li vaig dir que no érem anglesos, per justificar la nostra manera seca de parlar, però com que estava una mica tocada pel vi no se n’havia adonat. Amb cara de nostàlgia ens deia que la música que sonava al pub era la que ella ballava quan tenia més o menys la nostra edat. Se la veia trista, sempre que parlava mirava a l’infinit com si es tractés un altre cop d’una noia jove que no sap cap a on tirar. Però tenia una bellesa i una classe innates que semblaven esfumar-se en el moment que apareixia l’home que l’acompanyava, una espècie de garrulo anglès més jove que ella. Van començar a caure unes gotes d’aigua i ens vam anar a refugiar a l’interior del pub. Sonava Oh happy day i vaig dir un Oh! I love this song! I el noi de Moscou em va mirar estranyat: “What’s this?” I jo, tota estupefacta, el vaig mirar encara més estranyada i vam començar a parlar sobre la música gospel.