I did it

(Text escrit fa dues setmanes i penjat quan he recordat que l'havia escrit fa dues setmanes)

Per fi vaig a la platja. Com et trobava a faltar, Oh, Sole mio! Fa una setmana que fa sol a Brighton, i ahir, per fi, el vaig poder gaudir. M’aixeco d’hora per ser diumenge (les 9.30) i faig el gest de cada matí: córrer la cortina de la finestra per veure si fa bon temps. El sol brilla amb tanta intensitat que el primer que faig en aixecar-me és posar-me el biquini. Esmorzo la meva tassa de tea amb les meves dues llesques de pa amb mantega i melmelada de maduixa i surto de casa tota contenta. La platja està a només 10 minuts caminant. Quan hi arribo, em sorprèn veure tan poca gent, de fet, quasi hi ha més gavines que persones. Les gavines, per cert, estan per tot arreu, a qualsevol lloc de Brighton te les trobes i les sents. Són més maques, elles: a les 6 de la matinada, si no tens un somni profund, et desperten amb els seus crits; sens dubte, prefereixo el bon dia de les orenetes... Bé, deia que hi ha poca gent a la platja i penso que potser és perquè aquí moltes botigues no tanquen els diumenges i la gent aprofita per anar-se’n de compres. Que comprin, que comprin, més tranquil·litat. Estiro la tovallola a les pedretes (és una platja de pedres, no de sorra, estil Cadaqués però molt més gran) i m’hi quedo una hora allà plantada. Quan estic saturada de sol em poso dempeus i observo una estona el mar. Començo a caminar cap a l’aigua mentre penso que només la tocaré amb els peus, que segur que està gelada. Mentre camino patint pel mal que em fan els peus de trepitjar tanta pedra, un noi em somriu i jo, controlant els meus moviments, li torno el somriure. Arribo per fi a la riba i espero a que l’aigua vingui a mi en forma d’onada. Sento un lleuger calfred quan l’aigua m’acaricia els peus, però penso que tampoc està tan gelada com em diu tothom; està més freda que l’aigua del Cantàbric però, en un dia tan assolellat, és suportable. Començo a avançar, doncs, i, a poc a poc, em vaig endinsant en la immensitat de l’Atlàntic. Si estigués a Dover fantasiaria amb la idea de creuar l'English Channel per arribar nadant a Calais, fins a on, òbviament, mai no arribaria.
Quan l’aigua ja m’arriba fins el melic noto amb més intensitat la seva fredor i m’aturo: necessito remullar-me abans de continuar. Passat un minut, però, decideixo no pensar-m’ho tant i em capbusso tota sencera. (...) Surto de sota l’aigua en un tres i no res. Trec una mica la llengua per tastar l’aigua dels meus llavis i la noto molt menys salada que la del Mediterrani. Un cop mullada, la fredor disminueix: em podria quedar més temps entre les onades, el pitjor ja està fet. Però he de marxar perquè hem de preparar una barbacoa a la casa. Surto de l’aigua una mica elevada, sentint-me una espècie d’heroïna pel fet d’haver-me pogut banyar en aquest fred oceà, fins que les pedretes que he de tornar a trepitjar em frustren les meves pretensions altives.
Encara amb el biquini mullat, tiro cap a casa: canvio la meva jornada a la platja per uns trossos de carn boníssims, unes amanides serbies genials i unes quantes Stella Artois.