(Text escrit el cap de setmana passat)
És genial que els dies que no et toqui treballar surti el sol. Aquest cap de setmana m’ha donat la sensació que no era a Anglaterra, sinó en un lloc desconegut i encantadorament lleuger de tan a poc a poc que caminava la gent, sense les presses que provoca la pluja. Si a Anglaterra fes sempre aquest bon temps, d’Empire res de res. Ahir vaig anar amb la meva companya escocesa de pis a passejar pels carrers cèntrics de Brighton. Volíem apropar-nos a una acadèmia de dansa, yoga i històries semblants per poder provar gratuïtament alguna classe ja que feien el dia de portes obertes. Després de fer una classe de Bodyzone i de patir a causa de la poca flexibilitat del nostre cos, ens vam perdre per les aromes culinàries que provenien d’un mercat de gastronomia anglesa i india. Em va agradar veure tanta gent jove per les parades, tant venent productes com comprant. Era molt curiós veure com la gent gran comprava pastissets típics anglesos en una parada despatxada per una noia estil Amy Winehouse amb uns quants tatuatges. La música que ambientava el mercat era el rock que dos nois estaven interpretant amb les seves guitarres i els seus acords anys 60. Nosaltres ens vam comprar unes trufes boníssimes a la parada d’una botiga recomanada pel The Times. Vaig afluixar el pas quan em vaig ficar la trufa de dark chocolate a la boca per assaborir-la millor; massa orgàsmic tot plegat...
Quan aquest matí m’he llevat he obert les cortines de la finestra i, en veure que feia molt bon temps, he decidit anar a veure els penya-segats més famosos de Sussex: els Seven sisters. Tenen aquest nom perquè són set penya-segats que estan ben col•locadets un al costat de l’altre, com set germanetes ben posades en una foto de família. He agafat el bus i durant 50 minuts he gaudit d’unes vistes costaneres magnífiques. Abans d’arribar al primer penya-segat he caminat durant una mitja hora la pujada de la muntanya costanera. Quant més caminava més espectacular s’anava fent el paisatge i més alta l’expectativa que se sent quan t’estàs acostant al punt més alt d’un puig i no saps què hi ha a l’altra banda. De penya-segats n’he vist alguns a Cantàbria, on són impressionants, com a tot arreu, vaja. En veure les persones fent fotos a la part més alta del cim he accelerat el pas. En arribar la sorpresa és bastant bèstia. Des del primer penya-segat es poden veure els altres sis d’una banda, de l’altra es veu una explanada d’encant i de front una massa de mar que, afortunadament, avui era blava i mansa. Un cop fetes les quatre fotos de rigor he fet el que fa tothom quan és allà dalt: apropar-se fins el límit del penya-segat. Anava més en busca de sentir la impressió i el vertigen que no pas de veure la vista que hi havia a sota. No hi havia cap valla que prohibís el pas ni un sol cartell que recordés el perill del lloc. Veniu, veniu, passeu, passeu! En l’extrem del penya-segat i final de la muntanya hi havien unes quantes pedretes que només feien pensar en una relliscada fatal. Quanta gent es deu haver llençat per aquí!, he pensat. Després de fer unes fotos he marxat amb un cert alleugeriment de la zona x i he continuat caminant per poder veure la resta de penya-segats. La roca de la que estan formats és la blanca pedra calcària i, per tant, amb la llum del sol, i a causa de la seva grandària, impressionen molt ja que brillen amb molta intensitat, com el palau de la Emperadriu Infantil de la Història Interminable (és la única comparació que m’ha sortit).
M’he passat quatre hores fent senderisme, caminant d’un penya-segat a un altre de cara a un sol molt poc anglès que m’ha deixat la cara vermellosa i, afortunadament, he recuperat tota la flexibilitat perduda en aquests poc relaxants mesos d’estiu. Mentre seia prop del límit d’un dels penya-segats menjant el meu sandwich de formatge Cheddar m’he sentit la mar de bé, tranquil•la i segura, com si el meu cos fos una prolongació del cim i no hi hagués res que em pogués torçar.
He refet el camí de tornada i he anat cap a la parada de bus. Allà, tota la mística aconseguida a les altures s’ha esvaït: un grup d’adolescents espanyoles parlaven (bé, més aviat cridaven) dels cotxes que tenien els seus pares. Això de cridar quan parles no és que sigui típic només dels espanyols, sinó de qualsevol turista que es passeja per un lloc on sap que no el poden entendre. Això em posa dels nervis, i més si els entenc. En fi, quan ha arribat el bus una de les noies explicava a les altres que ella s’havia comprat un cotxe amb els diners que li van sobrar d’una beca que li van concedir a Galícia per anar a estudiar a Anglaterra. Què maca, ella, i què bona administradora, també. He pujat a la part de dalt del bus per poder continuar gaudint del paisatge i m’he assegut amb moltes ganes a la cadira. Després de 45 minuts d’un bonic recorregut i de que es relaxessin els meus músculs, m’ha costat molt aixecar-me per poder baixar, era com si el meu cos fos una prolongació de la cadira i no pogués abandonar-la. Però, al final, he aconseguit aixecar-me perquè les ganes de sentir-me ser una prolongació del meu llit eren molt més altes que les ganes de quedar-me allà apalancada...
És genial que els dies que no et toqui treballar surti el sol. Aquest cap de setmana m’ha donat la sensació que no era a Anglaterra, sinó en un lloc desconegut i encantadorament lleuger de tan a poc a poc que caminava la gent, sense les presses que provoca la pluja. Si a Anglaterra fes sempre aquest bon temps, d’Empire res de res. Ahir vaig anar amb la meva companya escocesa de pis a passejar pels carrers cèntrics de Brighton. Volíem apropar-nos a una acadèmia de dansa, yoga i històries semblants per poder provar gratuïtament alguna classe ja que feien el dia de portes obertes. Després de fer una classe de Bodyzone i de patir a causa de la poca flexibilitat del nostre cos, ens vam perdre per les aromes culinàries que provenien d’un mercat de gastronomia anglesa i india. Em va agradar veure tanta gent jove per les parades, tant venent productes com comprant. Era molt curiós veure com la gent gran comprava pastissets típics anglesos en una parada despatxada per una noia estil Amy Winehouse amb uns quants tatuatges. La música que ambientava el mercat era el rock que dos nois estaven interpretant amb les seves guitarres i els seus acords anys 60. Nosaltres ens vam comprar unes trufes boníssimes a la parada d’una botiga recomanada pel The Times. Vaig afluixar el pas quan em vaig ficar la trufa de dark chocolate a la boca per assaborir-la millor; massa orgàsmic tot plegat...
Quan aquest matí m’he llevat he obert les cortines de la finestra i, en veure que feia molt bon temps, he decidit anar a veure els penya-segats més famosos de Sussex: els Seven sisters. Tenen aquest nom perquè són set penya-segats que estan ben col•locadets un al costat de l’altre, com set germanetes ben posades en una foto de família. He agafat el bus i durant 50 minuts he gaudit d’unes vistes costaneres magnífiques. Abans d’arribar al primer penya-segat he caminat durant una mitja hora la pujada de la muntanya costanera. Quant més caminava més espectacular s’anava fent el paisatge i més alta l’expectativa que se sent quan t’estàs acostant al punt més alt d’un puig i no saps què hi ha a l’altra banda. De penya-segats n’he vist alguns a Cantàbria, on són impressionants, com a tot arreu, vaja. En veure les persones fent fotos a la part més alta del cim he accelerat el pas. En arribar la sorpresa és bastant bèstia. Des del primer penya-segat es poden veure els altres sis d’una banda, de l’altra es veu una explanada d’encant i de front una massa de mar que, afortunadament, avui era blava i mansa. Un cop fetes les quatre fotos de rigor he fet el que fa tothom quan és allà dalt: apropar-se fins el límit del penya-segat. Anava més en busca de sentir la impressió i el vertigen que no pas de veure la vista que hi havia a sota. No hi havia cap valla que prohibís el pas ni un sol cartell que recordés el perill del lloc. Veniu, veniu, passeu, passeu! En l’extrem del penya-segat i final de la muntanya hi havien unes quantes pedretes que només feien pensar en una relliscada fatal. Quanta gent es deu haver llençat per aquí!, he pensat. Després de fer unes fotos he marxat amb un cert alleugeriment de la zona x i he continuat caminant per poder veure la resta de penya-segats. La roca de la que estan formats és la blanca pedra calcària i, per tant, amb la llum del sol, i a causa de la seva grandària, impressionen molt ja que brillen amb molta intensitat, com el palau de la Emperadriu Infantil de la Història Interminable (és la única comparació que m’ha sortit).
M’he passat quatre hores fent senderisme, caminant d’un penya-segat a un altre de cara a un sol molt poc anglès que m’ha deixat la cara vermellosa i, afortunadament, he recuperat tota la flexibilitat perduda en aquests poc relaxants mesos d’estiu. Mentre seia prop del límit d’un dels penya-segats menjant el meu sandwich de formatge Cheddar m’he sentit la mar de bé, tranquil•la i segura, com si el meu cos fos una prolongació del cim i no hi hagués res que em pogués torçar.
He refet el camí de tornada i he anat cap a la parada de bus. Allà, tota la mística aconseguida a les altures s’ha esvaït: un grup d’adolescents espanyoles parlaven (bé, més aviat cridaven) dels cotxes que tenien els seus pares. Això de cridar quan parles no és que sigui típic només dels espanyols, sinó de qualsevol turista que es passeja per un lloc on sap que no el poden entendre. Això em posa dels nervis, i més si els entenc. En fi, quan ha arribat el bus una de les noies explicava a les altres que ella s’havia comprat un cotxe amb els diners que li van sobrar d’una beca que li van concedir a Galícia per anar a estudiar a Anglaterra. Què maca, ella, i què bona administradora, també. He pujat a la part de dalt del bus per poder continuar gaudint del paisatge i m’he assegut amb moltes ganes a la cadira. Després de 45 minuts d’un bonic recorregut i de que es relaxessin els meus músculs, m’ha costat molt aixecar-me per poder baixar, era com si el meu cos fos una prolongació de la cadira i no pogués abandonar-la. Però, al final, he aconseguit aixecar-me perquè les ganes de sentir-me ser una prolongació del meu llit eren molt més altes que les ganes de quedar-me allà apalancada...
Límit d'un dels penya-segats:
3 comentarios:
Ala, què guai, jo hi volia anar!
qué bueno que te la estés pasando bien. un besote!
Veient aquesta foto, ara entenc els romàntics del segle XIX -que tant de mal i tan de bé han fet per alguns caps, jeje-.
Publicar un comentario en la entrada