Kemp Town

El barri on visc aquí a Brighton es diu Kemp Town. Té aquest nom perquè va ser el polític del segle XIX Thomas Read Kempt, who designed and built the place. És el millor barri de la ciutat perquè no està ni molt lluny ni molt a prop del més caòtic centre, cosa que el fa ser tranquil sense ser avorrit. És també el barri dels gays, sobretot al carrer St James street, on comença el barri, i on són les botigues, pubs i night clubs gays (on, per cert, a altes hores de la matinada i tampoc no tan altes, tothom va calent de cap i de tot). A la meva zona quasi bé no hi ha pubs, estan a deu minuts caminant. M’agrada la barreja de gent que viu al barri: gays, joves, gent gran i famílies; tothom, vaja. Casa meva està en un carrer tranquil, on només hi ha dues fileres de casetes de tres plantes, algunes són una monada. Sembla més un carrer de poble que de ciutat, d’aquests que quan surts de casa i et creues un veí et saluda encara que no el coneguis. Des de la meva habitació no se sent cap soroll, només de tant en tant el miol d’algun gat que té gana o s’ha perdut. A prop hi ha unes pistes de tennis i un Spa i, a cinc minuts, els bonics jardins de Sussex Square i la platja brightonesa amb el seu mar immens. Al sea front del meu barri els edificis són una meravella: són de l’estil de la Regència, amb unes façanes d’un color tan blanc que sembla que els pintin tres cops a l’any. Quan la llum del sol els il·lumina són encara més bonics, però tenen la personalitat de brillar gairebé igual fins i tot quan el sol ja s’ha esblaimat. Les formes d’aquests bells edificis són elegants, simètriques, tan ordenades que sembla inconcebible qualsevol tipus de desordre al seu interior: els seus habitants deuen portar sí o sí una vida ordenada i deuen prendre cada dia el té amb pastetes de les cinc de la tarda. M’encanta caminar pel passeig marítim quan fa sol però quan fa mal temps prefereixo evitar-ho: el vent que hi fot és gairebé mortal.
El carrer per on camino cada dia 20 minuts fins arribar al centre és St George Road. En aquest carrer s’hi troben les botigues, les perruqueries, les cafeteries, la bonica església de St George, alguns pubs i alguns supermercats (ah, tinc la gran sort de viure al costat d’un econòmic Lidl!). Les cases (que no edificis) d’aquest carrer són de tots colors, encara que la tonalitat clara és la més predominant. Les botigues són molt cuques, com totes les botigues petites angleses. Ahir vaig entrar en una d’aquestes botigues, on venen una mica de tot per la dona: productes per la pell, paraigües fashions, llibretetes molt mones i més tonteries maques de l’estil. Em vaig comprar una sleeping mask (foto); encara no sé perquè les finestres angleses no tenen persianes, només cortines i, és clar, a les 7 de la matinada comença a entrar la llum del dia, i jo només sé dormir a les fosques, sense un sol raig de llum (i a vegades ni així). Espero que aquesta màscara nocturna m’ajudi. Una mica més endavant d’aquesta botiga es troba el que és per mi el pub més maco del barri: el Thomas Kemp. Té unes portes-finestrals molt grans des dels quals pots accedir a les taules generoses o anar directament a la barra. Quan fa fred òbviament les tanquen però són tan grans que pots veure perfectament tot l’interior del pub. És com una espècie de dining room comú on es troba la gent guapa del barri de vint i molts anys o de trenta i escaig. Al carrer de dalt, Eastern Street, s’hi troba el Brighton College, una escola de primària i secundària que em recorda molt a la de Harry Potter. És enorme i té aquesta arquitectura semblant als edificis d’Oxford que impressiona tant: dona la sensació que allà dintre estiguin preparant els futurs mags de la política, de les finances i potser algun il·luminat de la literatura. Altres llocs emblemàtics del barri són el County Hospital (també de color blanc), el job center (molt necessari) i, com no, l’Starbucks! Al costat d’aquest Starbucks hi ha, però, una cafeteria molt acollidora on tenen penjats uns quadres de dones d’un tal Raymond Leech que m’agraden molt. A vegades, quan sec a les taules properes als finestrals vaig sotjant entre glops de cafè l’espectacle rutinari de persones creuant-se pel carrer. Aquí, però, de rutinari aquest espectacle en té poc. I és que si hi ha una cosa que m’agrada molt de les persones del meu barri i de Brighton en general és la poca vergonya que tenen alhora de vestir i de lluir una indumentària a vegades hortera però ben original.

Sleeping mask: