Alice in Sussex Square

La secretària de la recepció va entrar a la nostra oficina i ens va dir que estàvem convidades a la Tea Party que s’estava celebrant als baixos. Una Tea Party no és una festa, és una pausa en el dia laboral o en un dia feriat, tant és, per prendre un té i unes pastetes. La finalitat d’aquesta tea party era que els assistents compréssim llibres i pel·lícules de segona mà (de tanta segona mà que fins i tot hi havia vídeos VHS) per recaptar diners pels nens pobres. Jo vaig comprar dos llibres: un sobre els personatges fantàstics que viuen als boscos i una versió molt infantil d’Alícia al país de les meravelles. Quan vaig comprar aquest últim un dels assistents em va dir: “Saps que en Lewis Carroll es va inspirar en aquest conte en un dels jardins de Brighton?”. Quan em va dir el nom dels jardins la història em va fer més gràcia perquè estan a cinc minuts caminant d’on visc jo. El noi em va explicar que en aquests jardins (a Sussex Square) hi ha un passadís que porta al passeig marítim. “Es veu que en Carroll va veure una nena jugant amb un conill i, en un moment donat, el conill va entrar en aquest passadís i la nena el va seguir”, em va dir. Segur que hi ha altres històries sobre com es va engendrar el conte, però aquesta ja m’està bé.
Decidit, doncs. Havia d’entrar en aquests jardins i buscar aquest passadís. El jardí ja el coneixia, és maquíssim, encara que mai vaig poder entrar perquè és privat i només hi tenen accés els veïns que viuen a les luxoses cases victorianes. Que fos privat em va sorprendre, precisament els anglesos tenen molta cura dels parcs i dels jardins, i aquests jardins són massa macos com perquè només hi puguin entrar uns pocs.
El dia següent em vaig apropar a Sussex Square. El bon temps convidava a entrar al parc: el sol acaparava tot el cel i la seva llum donava vida a cada arbre, a cada arbust i a cada fulla del jardí (i a les blanques cases de la zona). Els cants dels ocells i els saltets dels esquirols feien encara més encantador el lloc. Em vaig quedar plantada davant d’una de les portes d’entrada esperant a que hi entrés algun veí. Cinc minuts i res. Deu minuts i res. Quinze minuts i res. Com que als 20 minuts d’esperar ja em sentia una mica inútil vaig començar a caminar vorejant la tanca. Mentre caminava vaig veure una dona amb el seu gosset a l’interior de l’immens jardí i vaig escoltar els crits d’uns quants nens jugant, als quals no podia veure. Per sort, un cop donada tota la volta, vaig veure una parella d’uns 40 anys obrint amb clau una de les portes d’accés. Em vaig apropar i els vaig preguntar si el jardí era privat, esperant que em diguessin que “sí, però passa dona!”. L’home em va mirar i em va assentir amb el cap amb un lleu gest de lamentació a la cara. “Puc entrar ni que sigui un minut per veure’l?”, els vaig preguntar. “Bé, nosaltres no ens hi quedarem, només el volem travessar per agafar el túnel i sortir al passeig marítim, si vols pots venir amb nosaltres”. Hi vaig entrar amb ells i mentre caminàvem els vaig preguntar si era veritat que en aquest jardí va començar la història d’Alícia al país de les meravelles. “Això diuen, el Lewis Carroll va viure un temporada allà”, em va dir l’home assenyalant una de les cases victorianes. Vaig veure el grup de nens que abans havia sentit, jugant en una zona de tobogans i gronxadors. Tot caminant, vam passar dels arbustos a una esplanada verda i assolellada amb uns quants bancs. “Quan fa un dia com avui és genial seure’s aquí i llegir”, em va dir l’home, cosa que jo ja donava per descomptada. “Encara hi ha conills?”, els vaig preguntar somrient. “No, el que tenim ara és un problema amb les rates...”. Un cop travessada l’esplanada vam arribar fins a la porta del túnel, que em va decebre una mica: m’havia imaginat una entrada a una cova amagada entre els arbustos i aquella porta era massa normal, massa gran i estava massa a la vista. Però bé, vam entrar al túnel i en un minut vam arribar a la sortida. Cap forat per on caure, cap animal estrany. Res. L’home va obrir la porta amb clau i vam sortir de la foscor del passadís. “Emocionant, eh?”, em va dir irònicament mentre tancava el porticó.
Els vaig donar les gràcies, ens vam acomiadar i em vaig quedar una estona allà dempeus mirant la platja i la gran massa líquida i blava de la mar, potser esperant que un conill passés corrents pel meu davant dient que arribava tard.