Trossos d'un Mirall trencat

De la Mercè Rodoreda no n'havia llegit cap llibre. Vaig començar Aloma però em va avorrir i el vaig haver de deixar estar perquè el trobava massa cursi. Mirall trencat és una altra cosa (cal dir que Aloma el va escriure en la seva joventut i Mirall trencat en la seva quasi vellesa). La mateixa Rodoreda, en un pròleg molt bo, diu de la seva novel·la que “és una novel·la on tothom s’enamora de qui no s’ha d’enamorar i el qui manca d’amor busca que n’hi donin sigui com sigui: en l’espai d’una hora o en l’espai d’un moment”.
Resumint molt, Mirall trencat és la història d’una família de classe alta de la Barcelona d’abans de la guerra i és a la mansió d’aquesta família on hi transcorre gran part de l’acció; també és on hi viuen personatges que amaguen la seva insatisfacció vers la vida que porten per por a perdre la comoditat aconseguida. Però definir d’aquest manera tan simple els personatges d’una novel·la tan tremendament psicològica és bastant negligent: podrien sortir una quantitat infinita d’anàlisis sobre la manera de ser i d'actuar dels personatges. Segur que hi ha molts estudis sobre els llibres de la Mercè Rodoreda i sobre Mirall trencat especialment, perquè és una novel·la complicada, en el sentit que segurament està plena de símbols que representen alguna cosa; en un bloc, però, més val ser senzills. Llegint el pròleg m’adono que no només és un llibre sobre els amors equivocats, la vellesa, la reflexió, els secrets o la mort, sinó també sobre el món idíl·lic de la infància. Més universal, impossible.
Mirall trencat està escrit amb una elegància pròpia del francès, amb un estil molt fi i molt curat i, tot i així, mai arriba a fer-se embafador. I per què? Perquè la forma és dolça i el contingut agre. És possiblement aquest contrast entre la subtilesa de la seva escriptura i la crueltat que s’amaga darrera d’aquesta el que m’ha agradat més del llibre. És la mateixa sensació que s’intentava recrear en una escena crec que de Pulp Fiction (i de tantes altres pelis, òbviament), en què el director utilitzava una música molt suau i fina (no recordo què era) per sonoritzar un tiroteig molt bèstia. Els contrastos sempre xoquen. A Mirall trencat no hi ha un tiroteig, però déu n'hi do la quantitat de personatges que moren entre bonics noms de flors, rosers i plantes. La Montserrat Roig diu en el seu llibre Digue’s que m’estimes encara que sigui mentida el següent: “Si hi ha alguna literatura que t’ajuda a viure, aquesta no és la de la Mercè Rodoreda”. En part n’estic d’acord i en part no. Estic d’acord amb aquesta afirmació perquè és veritat que els personatges de la Rodoreda són un amalgama de pensaments, desitjos, insatisfaccions, pors i més pors que mai aconsegueixen ser canalitzats, és a dir, personatges que no treuen partit dels seus defectes més humans i per això sembla que visquin contínuament en una boira molt densa. Tots els personatges han viscut algun fet en concret que els va marcar per sempre més i no són capaços d’alliberar-se’n. És com si s’haguessin quedat estupefactes de per vida. I, com a lector, notes aquesta constant insatisfacció, frustració i, fins i tot, indiferència. Però, tot i així, i independentment dels capítols més angoixants, Mirall trencat és molt bonic de llegir. La Roig deia que és una literatura que no ajuda a viure, però només llegint les descripcions que fa dels passeigs, dels jardins, dels detalls, en definitiva, de les petites coses, t’entren unes ganes increïbles de sortir de casa i passejar i xerrar i viure. No exagero: us asseguro que ara observo les flors de les floristeries amb uns altres ulls. Als seus personatges, però, els tracta pitjor que a la natura. Segons la Montserrat Roig, els escrits de la Rodoreda “eren venjança i desafiament, obres mestres contra els qui no han volgut elegir”. Segons la periodista, la Merçè Rodoreda es va venjar de tots els mals que li va tocar viure (exili, relacions sentimentals dolentes...) a través de la literatura. Segurament, encara que, d’una manera o altra, jo crec que tot escriptor escriu per venjar-se del que sigui, des d’una ràbia freda, maquillada amb boniques paraules, apaivagada pel pas del temps potser, però que, tot i així, no deixa de ser ràbia.
Us recomano que llegiu Mirall Trencat. Així com amb Aloma vaig pensar que mai més obriria un llibre de la Rodoreda, amb Mirall Trencat m’ha passat tot el contrari. Ja estic pensant quin serà el proper llibre que llegiré d’aquesta gran escriptora.

El luxe de les llengües

Les Nacions Unides van proclamar ahir (21 de febrer) a París el 2008 com a Any Internacional de les Llengües. S’inicien, doncs, una sèrie d’activitats a tot el món que giraran entorn de la importància de preservar i donar visibilitat a les més de sis mil llengües del planeta, la meitat de les quals està en risc de desaparèixer. A Catalunya es faran vàries activitats i exposicions al llarg de l’any, de les què m’agradaria veure especialment La Mar de Llengües. Parlar a la Mediterrània, una exposició itinerant que passarà per Lleida, Girona, Barcelona, Tarragona i Palma.

A mi, que sóc una mica ingènua, m’agraden molt aquest tipus d’iniciatives. Em van agradar les paraules del director general de la Unesco, Koichiro Matsuura: “Lluny de constituir un àmbit reservat a l'anàlisi dels experts, les llengües són la medul·la de tota vida social, econòmica i cultural. Aquest és el significat del lema que la Unesco ha escollit per a l'Any Internacional de les Llengües: Els idiomes compten”. Ja sé que el projecte va en la línia del Fòrum de les Cultures i demés històries semblants, però això dels idiomes és molt més concret, molt més tangible. Sense cap mena de dubte, una llengua és la base de qualsevol cultura, i endinsar-te en els idiomes (i per tant en les cultures) d’altres països ajuda a conèixer millor el teu idioma i la teva cultura, entre d’altres moltes coses. Aquesta idea, que és tan maca i que inconscientment l’estic experimentant amb els meus estudis idiomàtics, no és meva, l’he llegida en el llibre de Jesús Tuson, El luxe del llenguatge. No l’he acabat, però m’està agradant: ben escrit, molt de coneixement (has d'estar concentrat) i poca pedanteria, quin luxe. M’ha fet gràcia trobar en un dels capítols un exemple que va ser utilitzat a classe per un professor de la meva uni fa dos anys, deuen ser amics. Del Jesús Tuson ja n'havia llegit a l’escola Com és que ens entenem? (si és que ens entenem) i recordo que també em va agradar força. Encara no acabo d’entendre per què vaig fer el batxillerat científic.

Us transcric el principi del llibre El luxe del llenguatge:

Quan hom pensa en veu alta, o lliura (i deslliura) les seves dèries en plaça pública, fa un exercici temerari, tal vegada forassenyat: invita els altres a passejar volgudament pels camins del pensament – de vegades revolts, de vegades dreceres- i els convida a prendre part en una construcció que, ara com ara, només és un canemàs, fins i tot modificable en ell mateix.
Us convido, doncs, a abocar-vos al pou insondable del llenguatge humà, a deixar que la vostra imatge – que és la vostra llengua- es reflecteixi en un mirall esplendorós, fet segons mides perfectes i insondables.
Us crido a estimar el llenguatge i a estimar i defensar les llengües, la seva unitat pregona i el ventall magnífic de la seva diversitat. Perquè potser no som més que llengües i quan se’n perd una perdem una part essencial de nosaltres mateixos. I quan algú fa per esborrar totes les llengües menys la seva ens vol fer menys humans i va de dret, en un camí sense retorn, cap al món inhumà del silenci.

Los italianos

Anava caminant i de cop he vist un aparador ple de productes gastronòmics italians. Quan he alçat el cap per veure de quina botiga es tractava, l’he reconeguda: Los italianos. Per fi us he trobat! Ja n’havia sentit a parlar d’aquesta illeta plena de tresors italians. M’he estat una estona mirant la botiga des de fora, dubtant, com sempre, si havia d’entrar-hi a fer un cop d’ull (i, per tant, comprar alguna cosa). Entro. Observo detingudament la varietat de productes: la pasta, els embotits, les salses, i funghi, il tonno, pesce, canneloni ripieni, vins i més vins. En un moment donat, fixo la mirada en un prestatge que està a prop de la vitrina. La llum que es desprèn de la blancor d’aquell raconet acapara tota la meva atenció. Per què? Doncs perquè allà hi són els formatges. M’apropo a poc a poc i, quan ja hi sóc davant d’ells, inspiro amb profunditat (amb molta profunditat perquè estic refredada) el seu aroma diví. Pecorino, provolone, ricotta, mozzarella, parmiggiano... Sense pensar-m’ho, atanso la mà i em faig amb un tros generós de parmiggiano. Pago el que s’hagi de pagar i surto tota contenta de la botiga. Mentres camino tallo amb els dits un trosset d’aquesta delícia italiana i me’l fico a la boca. Mastego a poc a poc, molt més a poc a poc del que ja habitualment faig quan menjo. L’assaboreixo tant amb la calma que inconscientment em veig amb l’obligació de ralentir el pas i quasi aturar-me. Boníssim.
In questi giorni non sarò in Italia, ma ho capito che l’Italia, indipendentemente da dove sia io, sarà sempre con me.
Forza Roma! (i el Barça, és clar)

Somewhere

Estaba bajando por Nou de la Rambla, acababa de comer y tenía ganas de tomarme un café. El sol estaba generoso, muy generoso, y lo he mirado para agradecérselo (con estornudo incluido). He entrado en el primer bar que he visto, me he puesto en la barra y le he pedido al camarero un café. Era un bar guai, que digo yo, de esos en los que los camareros son menores de 30, tienen peinados raros y la clientela también es joven, informal y muy retro. Son bares que dan buen rollito, al estilo del Ra, en el Raval, o de alguno de la Barceloneta. Mientras yo hacía una llamada, el camarero ha cambiado la canción que estaba sonando. Ha empezado a sonar una guitarra y el chico ha hecho una ligera sonrisa moviendo la cabeza al ritmo de la canción. “Escuchad qué canción más guapa, me la gravó ayer un cliente”, decía a dos amigos que estaban en la barra. Ellos han asentido y también han empezado a mover la cabeza al mismo ritmo. La escena me ha relajado mucho: el sol del mediodía que entraba en el bar, la canción y estos tres chicos disfrutando de esa música. Entonces le he preguntado al camarero cuál era el nombre del cantante, que versionaba dos canciones de sobras conocidas. No ha sabido decírmelo, pero una chica que estaba sentada en una mesa me dice: “Se llama Israel, el apellido es difícil.. Kama algo, era hawaiano y murió hace ya unos años de sobrepeso”. Y entonces el camarero, la chica y yo hemos empezado a hablar del cantante y de la bonita voz que tenía.

He salido del bar con el buen rollito de la canción en el cuerpo pero, como entre la dulzura y la melancolía hay un estrecho camino, me ha sobrevenido una especie de nostalgia. Siempre hay algo de nostálgico en esto del buen rollito y no sé bien qué es; imagino que es la nostalgia que se siente cuando has pasado un buen rato y de golpe de desvanece. Y el recuerdo de otros momentos parecidos... Porque no ha sido sólo ese instante el que he vivido: de repente, me han venido a la mente otros momentos como ése, entre conocidos o desconocidos, entre sonrisas, con un delicioso sol de fondo o no y entre palabras que salen sin esfuerzo, sin tener que pensarlas demasiado; como en un bar de una cala ibicenca, en un albergue de San Sebastián o en un piso de Italia. Nostalgia de esos momentos despreocupados, ligeros, en los que el futuro no me hacía compañía porque aún estaba lejos, muy lejos, esperándome en algún lugar a que saliera de ese bar.

L'amabilitat?

“[La Sofia] Agafà el portamonedes i, al peu de la porta, es girà i somrigué amablement a la Sílvia. Sabia que quan era fora de casa la Sílvia es posava els seus vestits i les seves joies. Sabia que la Sílvia, més bonica que ella, infinitament més jove, vivia pendent dels seus moviments, de les seves sortides. Per això era tan amable amb ella; perquè sabia que la feia patir”

Mirall trencat de la Mercè Rodoreda

De cavalls

Dec tenir uns tres anys a la primera foto que surto a sobre d’un cavall. Està feta al poble de la meva mare, a prop de Santander. Recordo els passeigs eqüestres, tant amb ponis com, quan ja era més gran, amb cavalls. Després de molt temps sense muntar, l’últim passeig el vaig fer ara fa tres anys amb una amiga a Llívia. Pot semblar que sigui una experta en muntar a cavall però què va, res de res, una mica de trot i poc més. Ja està més que decidit que quan tingui diners aniré els caps de setmana a muntar a cavall: primer a fer unes rutes en grup i, un cop apresos els moviments, ens aniríem el meu cavall blanc o negre (encara m’ho he de pensar) i jo a galopar amunt i avall per la campanya. Quan era petita m’imaginava (com molts altres nens) vivint en una casa al camp envoltada d’animals. Ara em conformaria amb un cavall, un gos i un gat. Em despertaria ben d’hora al matí, em prendria un cafè amb llet i un croissant i, acte seguit, me n’aniria a donar voltes amb el meu cavall, que tindria una cabellera i una cua llargues, molt llargues, i, en córrer, semblarien fils de seda que m’envoltarien sencera, els centelleigs d’una inapreciable estrella fugaç, les ales d’un cavall alat que es mourien potent i insistentment abans d’enlairar-se i de seguir el seu camí, com si fos Pegàs a la recerca dels seus orígens, a la recerca del seu Olimp.

Cavalia, la noblesa eqüestre

Imagineu-vos que entreu en un conte ple de màgia on les fades, els cavallers, les dansaires i els cavalls d'una gran bellesa, tendresa i intel·ligència en són els protagonistes. Cavalia és aquest conte, un original espectacle que ha captivat al públic de Brusel·les, Amsterdam, Los Ángeles, San Francisco, Boston, etcètera, i ara ha arribat a Barcelona. És una meravella gaudir de la relació que hi ha entre els artistes i els més de 60 cavalls de diverses races: des del cavall preferit pels vaquers (el quartier americà), passant per la força i la grandesa del cavall belga fins al pura raça espanyol, emprat com a cavall de guerra pels romans. Tot captiva en aquesta història, tant els números acrobàtics més perillosos com les carícies i les mostres d'afecte que es donen contínuament entre les persones i els animals. Una banda de música ambienta en directe cada escena amb belles melodies misterioses i llunyanes, com si fossin d’un altre món, d'una altra època; d'un lloc que només pot conèixer qui un dia va guanyar-se el respecte i l'afecte d'un dels animals més bonics, elegants, nobles i màgics de la terra.

Publicat al setmanari eldema.cat

Barack Obama

Es la primera vez que estoy tan pendiente de la campaña electoral de Estados Unidos, más incluso que de la española. Los culpables son Barack Obama y Hillary Clinton. Creía que hoy ya sabríamos quién de los dos representaría al Partido Demócrata, pero habrá que esperar. Por lo que he leído, Hillary Clinton ha ganado más delegados que Obama, aunque él ha ganado en más estados, por lo que su candidatura sigue viva. Y me alegro, me gustaría que ganase él.

Obama me cae bien. Es un buen orador, es carismático, tiene buena imagen, un público extraordinariamente receptivo y, lo que es más importante, parece que se cree lo que dice. Obama representa el triunfo de la meritocracia, el sueño americano, el sí se puede salir adelante, el éxito de un político que llega a lo más alto gracias a su esfuerzo personal (licenciado en Ciencias Políticas y en Derecho con magna cum laude) y a su fuerte conciencia social: entre una licenciatura y la otra trabajó unos años en Chicago en programas de ayuda a los pobres como organizador comunitario. Con esto no quiero decir que Clinton no haya trabajado duro, pero, no sé, a Obama me lo creo más. Además, las lágrimas de Hillary son un poco cansinas. Que sea la primera vez que un negro o una mujer puedan llegar a la Casa Blanca también es un punto a favor para que esta campaña despierte tanto interés, aunque son características que yo no tengo muy en cuenta (si fuera así estaría con Hillary).

Obama representa palabras como valor, convivencia, esperanza, cambio: las palabras de la eterna juventud (de la que ha conseguido tantos votos) y las palabras de todo colectivo que aspira tener una realidad social mejor. Pero nunca se puede saber cómo va a evolucionar un político cuando llega al poder y esas emotivas palabras podrían esfumarse una vez traspasadas las puertas de la Casa Blanca.

No sé hasta donde llegará Obama pero, de momento, y como también afirma una colega bloggera, ya ha conseguido algo que hacía mucho tiempo que ningún político conseguía: que la gente vuelva a creer en la política y vuelva a interesarse por ella. Eso ya es una gran conquista.

Los etruscos

“[Los etruscos] Era gente jovial que se tomaba la vida por el lado más agradable, y por esto al final perdieron la guerra contra los melancólicos romanos que se la tomaban por el lado más austero. Las escenas reproducidas en sus vasijas y sepulcros nos muestran hombres bien vestidos con aquella toga que después los romanos copiaron haciendo de ella su traje nacional, de luengos cabellos y barbas ensortijadas, muchas alhajas en el cuello, en los dedos, y siempre dedicados a beber, a comer y a conversar, cuando no practicaban alguno de sus ejercicios deportivos”.

Mujer

“Un gran paso adelante respecto a las arcaicas y patriarcales costumbres romanas y de los demás indígenas, era la condición de la mujer, que en los etruscos gozaba de gran libertad, y que, en efecto, viene representada en compañía de los varones, tomando parte en sus diversiones. Parece ser que eran mujeres muy bellas y de costumbres muy libres. […] a diferencia de sus colegas latinas condenadas a la más negra ignorancia, las etruscas iban a la escuela y estudiaban”.

Religión

“Pero del paraíso parece ser que los etruscos hablaban poco y raramente, dejándolo más bien en lo vago. […] De lo que estaban informadísimos era sobre el infierno, del que conocían, uno por uno, todos los tormentos que en él se padecían. Evidentemente, sus sacerdotes creían que, para tener sujeta a la gente, valían más las amenazas de la condenación que las esperanzas de la absolución. Y este modo de ver las cosas se ha perpetuado hasta los tiempo más recientes, hasta los de Dante, que, nacido en Etruria también, manifestó el mismo parecer y se prodigó más acerca del infierno que sobre el paraíso”.

Política

“[…] Sus dispersas ciudades no consiguieron unirse jamás, y, desgraciadamente, no hubo ninguna lo bastante poderosa para tener en un puño a las otras, como hizo Roma con las rivales latinas y sabinas”.

Desaparición

“Rara vez se ha visto en la Historia desaparecer a un pueblo de la faz de la Tierra (los etruscos) y a otro (los romanos) borrar todas sus huellas con tan obstinada ferocidad. Y a esto se debe el hecho que de toda la civilización etrusca no haya quedado casi nada. Sólo se han conservado algunas obras de arte y unas miles de inscripciones, de las que solamente pocas palabras han sido descifradas”.

Citas extraídas del libro Historia de Roma de Indro Montanelli.

Exposició: Prínceps etruscs. Entre Orient i Occident. Al CaixaForum fins el 4 de maig. Entrada lliure. (I per qui estigui més interessat en el tema es faran conferències durant els mesos que duri l’exposició).