Mai he fet dansa en un sentit professional, però de ballar me n’he fet un tip al llarg de la meva vida. A casa tenia una cinta cassette negra en la què estaven gravades la meva veu de quatre anys i la de la meva mare. Cantàvem el Porompompo (sabeu?): el trigo entre todas las flores ha elegido a su amapola y yo elijo a mi Dolores, Dolores, Lolita, Lola... Ella començava fent palmades i cantant i jo la seguia. És molt fort sentir la teva veu de quatre anys i, a sobre, cantant i fent palmades... emociona. A la meva mare li encanta la dansa i ballar (sobretot la dansa espanyola) i la sensibilitat pel moviment ens l’ha passat a mi i a la meva germana (la sensibilitat musical ve per part del meu pare; bé, quasi ve a ser el mateix). Als 15 anys vaig fer un curs de dansa jazz i em va encantar. No m’hi vaig posar més en serio perquè estudiava solfeig i piano, i perquè ja podia ballar a les discoteques. Aquest gener vaig començar a fer dansa contemporània, que és menys rítmica i més abstracta, però m’agrada igual. Al principi no ho veia gaire clar perquè els primers passos que ens va ensenyar la professora es feien al terra i això no m’acabava d’entusiasmar. Amb la dansa clàssica s’entén que la dona és la figura que comunica l’home amb Déu, per això les ballarines sempre estan elevades, sigui amb les puntetes com des dels braços del ballarí. En canvi, amb la dansa contemporània els plans canvien i l’home i la dona tornen al contacte amb el terra i amb el seu cos. Desapareix la rigidesa. Doncs els primers dies de classe, mentre ens movíem amb moviments llavors estranys, em reia sola pensant en la frase que em va dir un amic quan li vaig dir que començaria a fer dansa contemporània: “És allò que fan mandonguilles al terra?”. Sí, al principi semblàvem mandonguilles perquè no fèiem moviments convencionals o assimilats pel nostre cos, però poc a poc li vas trobant el sentit, el gust i la comoditat. No us penseu que tot és terra, es dansa en tres plans diferents, però això del terra és el que més xoca al principi.
La dansa contemporània ajuda a exercitar el cos i a donar-li una forma maca. És com fer natació, treballes tots els músculs. En serio, deixeu el gimnàs i apunteu-vos a fer dansa (la que sigui), que precisament és més gimnàstica. A les classes aeròbiques del gimnàs es treballa amb massa potència els músculs i en massa poc temps sense quasi fer estiraments i això no es bo per les articulacions. Existeixen tants estils... dansa jazz, swing, hip-hop, dansa espanyola, dansa oriental... Concretament, amb la dansa contemporània s’adquireix elegància, consciència dels moviments i de totes les parts del cos i s’aprèn a acceptar l’abstracció del moviment subjectiu. Perquè la dansa contemporània és totalment subjectiva, com qualsevol disciplina artístico-comunicativa d’avui dia.
Bé, el text m’ha sortit una mica desordenat perquè no estic massa ordenada. Només volia fer un breu homenatge a la dansa ja que avui (29 d’abril) és el seu dia.
La dansa contemporània ajuda a exercitar el cos i a donar-li una forma maca. És com fer natació, treballes tots els músculs. En serio, deixeu el gimnàs i apunteu-vos a fer dansa (la que sigui), que precisament és més gimnàstica. A les classes aeròbiques del gimnàs es treballa amb massa potència els músculs i en massa poc temps sense quasi fer estiraments i això no es bo per les articulacions. Existeixen tants estils... dansa jazz, swing, hip-hop, dansa espanyola, dansa oriental... Concretament, amb la dansa contemporània s’adquireix elegància, consciència dels moviments i de totes les parts del cos i s’aprèn a acceptar l’abstracció del moviment subjectiu. Perquè la dansa contemporània és totalment subjectiva, com qualsevol disciplina artístico-comunicativa d’avui dia.
Bé, el text m’ha sortit una mica desordenat perquè no estic massa ordenada. Només volia fer un breu homenatge a la dansa ja que avui (29 d’abril) és el seu dia.

