martes 29 de abril de 2008

Dansant

Mai he fet dansa en un sentit professional, però de ballar me n’he fet un tip al llarg de la meva vida. A casa tenia una cinta cassette negra en la què estaven gravades la meva veu de quatre anys i la de la meva mare. Cantàvem el Porompompo (sabeu?): el trigo entre todas las flores ha elegido a su amapola y yo elijo a mi Dolores, Dolores, Lolita, Lola... Ella començava fent palmades i cantant i jo la seguia. És molt fort sentir la teva veu de quatre anys i, a sobre, cantant i fent palmades... emociona. A la meva mare li encanta la dansa i ballar (sobretot la dansa espanyola) i la sensibilitat pel moviment ens l’ha passat a mi i a la meva germana (la sensibilitat musical ve per part del meu pare; bé, quasi ve a ser el mateix). Als 15 anys vaig fer un curs de dansa jazz i em va encantar. No m’hi vaig posar més en serio perquè estudiava solfeig i piano, i perquè ja podia ballar a les discoteques. Aquest gener vaig començar a fer dansa contemporània, que és menys rítmica i més abstracta, però m’agrada igual. Al principi no ho veia gaire clar perquè els primers passos que ens va ensenyar la professora es feien al terra i això no m’acabava d’entusiasmar. Amb la dansa clàssica s’entén que la dona és la figura que comunica l’home amb Déu, per això les ballarines sempre estan elevades, sigui amb les puntetes com des dels braços del ballarí. En canvi, amb la dansa contemporània els plans canvien i l’home i la dona tornen al contacte amb el terra i amb el seu cos. Desapareix la rigidesa. Doncs els primers dies de classe, mentre ens movíem amb moviments llavors estranys, em reia sola pensant en la frase que em va dir un amic quan li vaig dir que començaria a fer dansa contemporània: “És allò que fan mandonguilles al terra?”. Sí, al principi semblàvem mandonguilles perquè no fèiem moviments convencionals o assimilats pel nostre cos, però poc a poc li vas trobant el sentit, el gust i la comoditat. No us penseu que tot és terra, es dansa en tres plans diferents, però això del terra és el que més xoca al principi.
La dansa contemporània ajuda a exercitar el cos i a donar-li una forma maca. És com fer natació, treballes tots els músculs. En serio, deixeu el gimnàs i apunteu-vos a fer dansa (la que sigui), que precisament és més gimnàstica. A les classes aeròbiques del gimnàs es treballa amb massa potència els músculs i en massa poc temps sense quasi fer estiraments i això no es bo per les articulacions. Existeixen tants estils... dansa jazz, swing, hip-hop, dansa espanyola, dansa oriental... Concretament, amb la dansa contemporània s’adquireix elegància, consciència dels moviments i de totes les parts del cos i s’aprèn a acceptar l’abstracció del moviment subjectiu. Perquè la dansa contemporània és totalment subjectiva, com qualsevol disciplina artístico-comunicativa d’avui dia.
Bé, el text m’ha sortit una mica desordenat perquè no estic massa ordenada. Només volia fer un breu homenatge a la dansa ja que avui (29 d’abril) és el seu dia.

viernes 25 de abril de 2008

Negramaro

La semana pasada fui a Luz de Gas a ver el concierto de Negramaro. Y os preguntaréis... ¿quién es Negramaro? Negramaro es un grupo de música italiano formado por seis músicos que en Italia ya hace dos años que triunfan y ahora han venido a Barcelona y a Madrid a presentarse. Yo los conozco porque, de alguna manera, se convirtieron en la banda sonora del erasmus, sobre todo por una canción, que he colgado en el apartado Musicmedia. El concierto estuvo bien: saltamos, cantamos, gritamos y practicamos el italiano. De vez en cuando, iban intercalando el castellano en las canciones y, la verdad, no quedaba muy bien. Cuando te acostumbras a escuchar un grupo en un idioma, suena raro si luego lo cambian; y como el italiano no es sólo un idioma sino que también es un tipo de música, no me acababa de hacer ese cambio lingüístico. Me encantó la voz del cantante (en directo mejora mucho), pero me cansó el guitarrista, que es muy guapo pero un fantasmilla: iba demasiado de grunge, se flipaba mucho con los movimientos y, así, claro, desentonaba un poco con sus tranquilos compañeros. El primer Cd (Mentre tutto Scorre) está bien, hay baladas y canciones potentes. No son heavies, no, son un grupo más de pop-rock, pero, ai, ¡no puedo evitar recordar la vida en Macerata cada vez que los escucho!
Cuelgo la canción Nuvole e lenzuola, que es muy buena, aunque al principio os parezca rara. Es la típica canción que cuanto más la escuchas más te gusta. ¡Cuántas veces la habré bailado y sobre todo gritado, que no cantado..!

jueves 24 de abril de 2008

El Dia D

Va, vinga, compreu-vos El Periódico de Catalunya d’avui, que hi ha un suplement de dansa que està molt bé ;-)

lunes 21 de abril de 2008

Vella dona

“Aquella nit Bobby no va anar a sopar al Liceu; es quedà a fer companyia a la seva mare. Bobby acceptava la mentalitat de la vídua Xuclà, trobava molt humanes les seves lleugereses passades, ho trobava tot de primera, perquè Bobby era un escèptic i gastava una moral podrida; però aquella nit Bobby, com a reacció a les grolleries que s’havia arriscat a dir Frederic contra la vídua Xuclà, veia la seva mare com una santa. I, sobretot, li va apreciar més que mai la seva pietat i la seva elegància de gran senyora. Bobby descobria en els plecs dels llavis, en la barbeta una mica sortint, en les arrugues, en els ulls cansats i en els cabells blancs d’aquella decrèpita majestat, encara alta i somrient, tota l’essència d’una Barcelona aristocràtica i comercial, popular, orgullosa i una mica infantil, de la qual s’estava acabant el rastre.
I Bobby tenia raó; la vídua Xuclà representava totes aquestes coses; i, a més, una dona vella que ha viscut molt, manté, més que un home, l’empremta del passat i la sensible permanència de tots els records. Perquè la dona té uns nervis més passius, té una ànima més receptiva, no es gasta ni es deixa anar tota en l’acció com un home; és més avara i més previsora; dins dels plecs de la seva pell arrugada, té la bona fe de col·leccionar-hi allò que no es veu i només es respira: el perfum de la història.”
Josep M. de Sagarra (Vida privada)

viernes 18 de abril de 2008

Catalunya-Argentina

Me enteré hace poco que las selecciones de Catalunya y Argentina de fútbol se enfrentarán el próximo 24 de mayo en el Camp Nou. Es un amistoso, obviamente. Yo fui al último o a uno de los últimos Catalunya-Argentina, y me lo pasé en grande. Para ese partido decidí que sería seguidora de la albiceleste; la última vez que estuve en Rosario me compré la camiseta de la selección argentina y aún no la había estrenado. Pues bien, me puse la camiseta toda contenta y salí de casa en busca del grupillo de amigos. Ellos iban disfrazados de Catalunya: bufandas, camisetas, senyeras... podrían haber montado una paradita. “Para qué tanta historia?”, les dije, “pero si vais a perder!”. Al llegar al Camp Nou nos dirigimos a nuestras localidades. La verdad es que había mucha afición argentina, pero en nuestra zona la mayoría apoyaba a la selección catalana. Al sentarme no me quité el jersey, me daba demasiada vergüenza sentirme observada. El partido comenzó. Bien, no voy a explicar cómo fue el partido porque hace ya mucho tiempo y no me acuerdo. Sólo recuerdo que ganó Argentina, y que esa vergüenza inicial mía desapareció por completo, igual que el jersey que escondía mi camiseta albiceleste. A cada gol de la selección argentina me levantaba del asiento y saltaba y gritaba gol ante la mirada atónita de los aficionados catalanes. Es muy divertido hacer esto. Probadlo un día. No sé, mañana, por ejemplo. Si vais al Camp Nou podríais pedir una camiseta a algún amigo que se equivocó de camino y se hizo aficionado del Espanyol. Poneros la blanquiazul y, si vuestra zona está llena de culés, mejor que mejor. Lo difícil será que el Espanyol marque, pero, bueno, no hay que perder nunca la esperanza. Si marca, levantaos de vuestra localidad y gritad gol para llamar bien la atención. Ahora, tened en cuenta que el Barça-Espanyol es un partido oficial y que no se respira muy buen rollo en Can Barça...
En el próximo Catalunya-Argentina no sé a quién apoyaré, la verdad es que me da igual quién gane, lo bueno es que se puedan enfrentar. Además, no sé, me da la sensación que hay cierto amor entre las dos selecciones. Y, por cierto, ya que hablamos de Catalunya y Argentina quería decir algo a los lectores familiares y amigos del otro lado del charco. Desde que abrí el blog siempre he ido alternando el catalán y el castellano; el primero porque me gusta y quiero practicarlo y el segundo porque es mi idioma y también es bonito, clairo! Lo digo porque ya sé que es un rollo no poder entender algunas líneas, pero creo que, si se presta mucha atención al catalán, algo sí que se puede llegar a intuir y a adivinar.

Besasos Pérez!!

domingo 13 de abril de 2008

Baixar al Soterrani

El bon art és aquell que és capaç de mostrar sense embuts la fina línia que separa la bondat de la maldat humana; és aquell que ens convida a viatjar cap al tenebrós fons d’unes personalitats ambigües, ara bones, ara dolentes, aquell que intenta ser fidel amb la ja de per si incerta naturalesa humana. L’obra de teatre Soterrani (a la Sala Beckett), de l’escriptor teatral Josep Maria Benet i Jornet, compleix aquests requisits. Un sempre s’adona que ha anat a veure una bona obra de teatre quan al cap d’uns dies encara ressonen en la seva ment les paraules del guió, filtrades, això sí, pels pensaments que aquestes inspiren a l’actiu espectador. Soterrani és un diàleg de 80 minuts entre dues persones (Pere Arquillué i Pep Cruz) que a l’inici aparenten i no són, però que al final es mostren esfereïdorament tal com són, presentant al sorprès espectador els seus secrets més cruels. Però, a banda del tema tractat que al final de l’obra surt a la llum, l’interessant d’aquesta obra és el joc dialèctic, la manera en què la posició de poder i la superioritat moral van passant d’un a l’altre. Qui és el bo? Qui, el dolent? Més que un diàleg és un combat verbal en què no té per què guanyar el contrincant més intel·ligent (ni molt menys el més bo), sinó el que té més informació sobre l’altre, el que, per tant, pot descol·locar a l’adversari.
La presentació de l’obra és minimalista: dos personatges, un sofà i, de tant en tant, unes cerveses. No li cal gaire més, precisament si el contingut és bo, no cal que la forma sigui cridanera. I la manera com es disparen els personatges és elegant: en comptes de matar-se mútuament (i el tema dóna perquè ho facin) parlen amb frivolitat i amb contenció, amb l’única finalitat de deixar les coses clares abans del tràgic final. És en aquest saber contenir-se on es veu qui serà el guanyador, qui és capaç de, davant l’horror, controlar la seva enteresa. I no només això: el guanyador serà també aquell que serà capaç d’aconseguir la difícil tasca de no tenir remordiments.

“Tu tens pebrots. Tu vas arribar on jo no he pogut, on jo no he volgut, on jo no m’he atrevit a arribar” I tant que hi arribarà...

martes 8 de abril de 2008

Voldria què?

"Voldria ésser a tot arreu i no em moc mai de casa. Ho voldria abassegar tot i en realitat tot m’és indiferent. Voldria tenir diners, i a la primera dificultat torno enrera. Voldria, voldria… Voldria què?
Amb aquest temperament, ¿què podré fer en la vida? ¿Faré alguna cosa més que enraonar, passar, badar, deliberar, fugir? Em passa el mateix que a aquest llauner de Palafrugell que un dia em deia:
–¿Sap el que faig quan no em puc girar de feina, quan m’estiren per tots cantons? Doncs ara li ho diré: me’n vaig a dormir…"

Josep Pla

miércoles 2 de abril de 2008

Spain

Estaba apoyada en una columna esperando a hacer mi entrada en el escenario. En la mano derecha aguantaba la partitura. Llevaba una camisa negra y unos pantalones también negros y ajustados, marcando línea. Para ese concierto había escogido tocar Spain, la versión jazzística que hizo Chick Corea del Concierto de Aranjuez de Joaquín Rodrigo. El público (unas 100 personas) llevaba más de una hora escuchando las piezas que varios alumnos de mi academia de barrio habían estado tocando. En esos conciertos nos cedían la enorme sala del Conservatorio Municipal de Música para poder mostrar el trabajo que habíamos hecho durante el trimestre. Yo tenía 16 años y, desde los 13 que entré en la academia, nunca antes me había tocado cerrar un concierto. Dos días antes mi profesor de piano me había anunciado la buena nueva, que yo iba a ser la última en tocar. Ser el último en tocar significaba que habías hecho un buen trabajo, que te sabías a la perfección la partitura y que la elección había sido arriesgada. En definitiva, que podías despertar a las personas del público que se habían quedado dormidas. Allí estaba yo, pues, esperando a que el pianista que me precedía acabara (qué largas se hacían esas esperas). Y acabó.
Subí las escaleras del escenario, me senté en la banqueta y coloqué la partitura en el piano. Recuerdo que todo esto lo hice lentamente para intentar relajarme; siempre me ponía muy nerviosa en los conciertos. Aunque la única táctica (visto que los nervios nunca se iban) era empollarme la partitura de manera que pudiera conceder a mis dedos el lujo de tener memoria y, así, si mi mente se nublaba por culpa de los nervios, los dedos podrían continuar por mí. Spain me la sabía muy bien, y encima la disfrutaba mucho tocándola. Pero el fantasma de los nervios siempre estaba allí, acechando.
Una vez colocada, se hizo el silencio en la sala. Puse las manos sobre las teclas del piano y empecé a tocar. Los primeros pentagramas eran los del conocido adagio del Concierto de Aranjuez. Toqué estas notas a tempo rubato, desacelerado. Como no me equivoqué en la introducción, en el inicio de la partitura (momento muy crítico), seguí tocando con una calma que incluso a mí me sorprendió. Cuando empecé a tocar la canción propiamente jazzística todo se nubló: no había gente, nadie me miraba, sólo estábamos yo y ese piano de cola negro precioso. A ratos notaba una luz blanca parpadeante que me molestaba ligeramente: era el flash de la cámara del fotógrafo que contrataban para que luego pudiéramos comprar la foto de nuestro momento. Mis dedos iban solos, era la partitura más frenética que había tocado nunca y me aprendí de tal manera las notas que mis dedos iban a su bola, les dejé hacer. Acordes arriba, acordes abajo, síncopas y más síncopas, sostenidos, bemoles, pausas-sorpresa y, por encima de todo, ritmo, mucho ritmo. Jazz. La partitura ni la miré. De repente, sin darme casi cuenta llegué al final de la canción. Recuerdo que sonreí. Antes de escuchar los aplausos me sonreí a mí misma, estaba orgullosa: no me había equivocado, había tocado del tirón una partitura complicada, complicadísima. La sonrisa empezó a ensancharse al escuchar los aplausos de la gente. Me aplaudían con ganas, con fuerza (llega un momento que aprendes a discernir entre un aplauso que se hace porque toca y otro porque apetece de verdad). Y ese aplauso era enérgico. Me levanté de la butaca, me adelanté unos pasos de cara al público e hice la reverencia que siempre hacíamos al acabar de tocar. Incliné el torso ligera y lentamente hacia delante (la larga cabellera rizada y de color caoba que tenía entonces me acompañó en este movimiento), aguanté esa posición dos segundos y volví a incorporarme poco a poco, disfrutando del humilde momento de gloria. Al bajar las escaleras del escenario algunas personas se me acercaron para felicitarme, entre ellas el profesor. Les di las gracias con una sonrisa amplia y nerviosa, mientras me decía a mí misma que nunca olvidara ese momento.
Ayer intenté tocar Spain pero se me ha olvidado bastante. A los 18 dejé las clases de piano y ahora sólo me sale bien un Boogie-woogie divertidísimo, Comptine d’un autre été: l’après-midi de Yann Tiersen (Amélie) y la Gymnopedie nº 1 de Erik Satie.
Volveré a darte guerra, piano. Ahora toca afinarte.

(la versión de Spain que he colgado en el apartado Musicmedia es de Michel Camilo (piano) y Tomatito (guitarra). Falta el adagio del Concierto de Aranjuez, pero escuchadla, es buenísima. Mi versión no era tan larga, eh)