Enchantée

La professora que tinc de francès a l’Institut Francès és com una bona tassa de cafè de bon matí. És una dona d’uns 50 anys de Saint-Étienne (regió Roine-Alps) tremendament inquieta, activa i alegre. Potser amb aquestes característiques se us pot venir al cap la típica persona pesada, estressant i impertinent, que no para de parlar i de moure’s perquè no sap com canalitzar la seva energia. Ella no és així, sempre aconsegueix atraure l’atenció. És una persona desperta i gestual, d’aquelles que obren els ulls i eixamplen les faccions de la cara quan parlen d’alguna cosa que els agrada. De la mateixa manera, és organitzada, puntual i molt competent. Amb ella s’aprèn i, a sobre, et deixa amb les ganes de saber més. És una persona que s’estima la seva cultura i se li nota d’una hora lluny alhora d’explicar-nos-la. Història, personatges francesos, pel·lícules, llibres... Un dia em va acompanyar a la biblioteca per ajudar-me a escollir una peli francesa i se les coneixia gairebé totes: “Oh, ce film est magnifique! tu ne le connais pas?”, em deia tota l’estona. Li encanta cuinar, anar-se’n de camping a la muntanya, beure el seu got de vi diari i intenta anar als esdeveniments culturals que més li criden l’atenció de la ciutat. Qualsevol història que ens explica, encara que sigui el que ha fet un dissabte a la tarda, l’adorna de tal manera que és impossible no riure o no entrar en el tema de conversa que vol encetar.

M’agraden aquest tipus de persones possiblement perquè jo no sóc així. Jo no sóc constant amb el caràcter, l’únic constant que hi ha en mi (a part d’algunes idees) és l’oscil·lació que tinc entre l’extraversió i la introversió. Curiosament, a la classe de francès (i uns dies més que d’altres, és clar) sempre estic simpàtica i oberta, i amb ganes de parlar i de preguntar. No deixa de ser una debilitat que el teu caràcter depengui de les bones o dolentes vibracions que et transmet una altra persona. Bé, tampoc és cap descobriment, si a tu et rep una persona amb un somriure (que no cal que s’allargui, és clar) i diu coses interessants és obvi que aconseguirà cridar la teva atenció. Si a sobre aquesta persona és constant amb la seva manera més positiva de ser, millor. Per això no crec que el seu caràcter estimulador sigui tan sols una màscara que es posi abans d’entrar a les classes per fer-les més atractives: ser constant en aquest sentit és molt difícil, tothom té dies i dies. Potser simplement té a veure amb la integritat de cadascú, amb si has aconseguit coneixe't tan bé com per ser capaç d’actuar amb naturalitat i conforme amb el que penses i t’agrada i, per tant, ser capaç de poder oferir el millor de tu als altres. M’agrada aquesta senzilla i alhora complicada pregunta que es feia Montaigne: “Qui no s’entén a si mateix, quina cosa pot entendre?”. Però com que ja començo a anar-me’n per les branques ho deixo estar.

No recordo qui va dir la següent frase, però també és maca: “Hi ha persones que fan obres d’art, d’altres fan de la seva vida una obra d’art”.

Quatre dies a Barcelona (I)

Penjo part d’un reportatge que he traduït de l’italià. El reportatge (Quattro giorni a Barcellona) és del juliol del 1936 i l’he extret del llibre Giornalismo italiano, 1901-1939. He traduït només un dels quatre dies relatats per la periodista Ornella Buozzi, però si vaig bé de temps traduiré per amor a l’art els tres dies que em queden. Per cert, ja vaig publicar un article (preciós, per cert) d’aquest llibre al blog (La luce che s’è spenta d’Antonio Gramsci, traduït al castellà).

Quatre dies a Barcelona (I):

Érem un grup de joves preparats per conquerir l’Espanya turística, armats de motxilles i d’utensilis per acampar. I Espanya ens va acollir amb el somriure cordial dels seus duaners, amb l’aspecte rústic del petit port-frontera de Portbou, amb l’aspra bellesa d’una ciutat com Girona, rica d’esglésies, de velles muralles i de fruita del sabor del sol.
Barcelona ens oferia, la nit del 18 de juliol, l’aspecte d’una ciutat animadíssima i sorollosa, amb els seus carrers (les Rambles) plens d’homes amb mànigues de camisa i de dones amb el cabell curt. Els camions que portaven als esportistes per les Olimpíades obreres des de l’Estació de França fins al centre suscitaven al seu pas curiositat, simpatia, aclamacions. Em pregunto si tanta animació no tindrà a veure amb la temperatura normal de la Marsella catalana o no. Ni tan sols el turista estranger no aconsegueix evitar aquest punt de desassossec. A mitja nit, en un carreró del famós Barri Xinès, no sé qui, un desconegut, va dir a un del nostre grup que a la nit esclataria la revolució.
L’endemà al matí, 19 de juliol, en una pensió de la Rambla del centre, situada entre la plaça de Catalunya i la plaça de la Pau, em van despertar els primers tirs de fusells i el soroll de les metralletes. A tot Espanya el poble es redreçava al costat de les forces del Govern, que eren insuficients per reprimir la temptativa feixista i monàrquica. En la ignorància de la realitat que es desenvolupava en un altre lloc, l’espectacle apassionant de la lluita civil a Barcelona començava per a mi. I havia de durar tres dies.
No vaig assistir ni al combat que s’acarnissà per hores i hores a la plaça Catalunya, on algunes de les armadures dels cavalls morts evocaven, els dies següents, la revolta d’un grup de guàrdies volguda per dos o tres oficials, ni als trets en els barris excèntrics, ni a la lluita que es va desenvolupar al costat de l’església de la Sagrada Família, on l’incendi tan sols va servir per fer fora els feixistes que disparaven des de les reixades i el campanar.
Però a la Rambla he vist passar la gentada del vespre anterior, a penes espaiada, amb fusells a bandolera i pistoles en mà, i als carrers adjacents he vist alçar-se les primeres barricades, circular els primers cotxes segrestats en els garatges i marcats amb guix amb les següents inicials: CNT (Conferència Nacional del Treball, anàrquica), FAI (Federació Anàrquica Ibèrica), UGT (Unió General dels Treballadors, socialista), POUM (Partit Obrer d’Unitat Marxista, trotzkista), PC, amb falç i martell (Partit Comunista).
Des de les finestretes apunten les puntes dels fusells, a les cruïlles es fan les últimes distribucions d’armes: de les tantes mans que s’ofereixen, algunes no sabran fer servir l’arma perfectament -fusells Mauser i fusells de caça, revòlvers-metralladores i revòlvers ordinaris-, però en tots hi ha un impuls comú d’autodefensa popular i un coratge ingenu que menysprea el risc i que no ha cessat ni un sol instant d’imposar-se a la nostra admiració. Perquè és el poble qui es bat, és a dir, l’home del carrer, obrer, empleat o estudiant, aquell mateix que t’ha somrigut mentre passaves i que -característica d’aquesta gent- continua somrient-te en els moments més greus.
Per exemple: hem sortit al migdia amb el pretext d’anar fins a Correus, en realitat amb l’excusa de ser fora, amb ells, al carrer. Ells són els nostres, els revolucionaris; els altres, partidaris o actors de la temptativa feixista, es poden dir com a molt els rebels. Dos aeroplans al servei d’aquests sembren el pànic disparant des d’amunt. Algun transeünt estrany i temorós circula agitant el mocador; algun drap blanc ja apareix a alguns balcons. Però a través dels carrerons del barri que travessem, les persones són a les portes i parlen, preparades tant per esquivar la primera xiulada de bales com per reprendre immediatament el seu lloc. Caminem canviant d’una vorera a l’altra. On el carrer s’allarga, prop de l’edifici de Correus, un tros de mar amb alguna barca es perfila a la dreta. Un cop sec, una llum sobre l’empedrat: és des del Port que disparen, des dels dipòsits marítims. Amb el puny alçat saludem un cotxe que es para, el circumdem perquè ens informi. Pertany a la FAI. Quatre homes armats amb fusells. Un d’ells, bru, prim, ens contesta en francès; és un italià, un milanès vingut a Barcelona fa només quatre mesos. “La fe és gran, l’entusiasme popular admirable; però l’organització i les armes insuficients”. Els altres ho confirmen; i això explica el perquè el país es pot trobar en perill encara que la majoria del poble sigui partidari de l’esquerra. Tota la debilitat de la República resideix en un error: en el no haver depurat radicalment els dirigents de l’administració estatal i de l’exèrcit. Són encara massa nombrosos els membres d’una casta reaccionària i feudal en la direcció dels comandos militars.
Preguntem als nostres amics si els podem fotografiar, a la qual cosa es presten alegrement: aquest poble de coratge generós té un cert gust ingenu i pueril del gest teatral, decoratiu. Un adolescent de setze anys com a molt, d’ulls clars, somriu en silenci (un dels pocs que a Barcelona ignora absolutament el francès): el miro no sense inquietud com es passa el revòlver pels llavis, com si fos un escuradents... Abans que marxin ens recomanen d’estar en guàrdia: a prop són els edificis de luxe, des dels quals els feixistes poden disparar. Cinc minuts després, els empleats de Correus ens fan entrar per la força: arraulits damunt dels sacs de lligalls i de cartes que qui sap quan arribaran a la seva destinació, escoltem crepitar les metralladores.
Al vespre ens retrobem sans i estalvis a l’hotel.

Ornella Buozzi

Blueswoman

Qué gracia. He encontrado mi treball de recerca de segundo de Bachillerato que creía desaparecido y lo he estado releyendo por encima. Como buena estudiante científica que fui (especialmente de Física) lo hice sobre el Movimiento rectilíneo uniformemente variado, aquel movimiento en que la aceleración es constante. Mmmm, es broma. Lo hice sobre música: lo titulé De los espirituales negros al blues. En ese momento estaba encantada con el blues (ahora ya no tanto, al dejar de tocarlo en el piano dejé de escucharlo). Además, es un tipo de música que debe escucharse en directo, y en esa época recuerdo haber ido en alguna ocasión a la Cova del Drac, al Jamboree o al Harlem. También estaba metida en una coral en la que de vez en cuando cantábamos algún espiritual negro y yo, con mi voz grave, de contralto, los disfrutaba muchísimo (por cierto, cada viernes por la tarde un grupo de gospel de l’Institut de Gospel de Barcelona canta en la rotonda del metro de Plaza Catalunya, id algún día a verlos, son muy buenos). El trabajo fue una excusa para empaparme aún más de toda esta música y conocer bien sus raíces y su evolución. Pensaba que por el hecho de estar estudiando ciencias demasiado puras para mi gusto me obligarían a tirar por un tema científico, por suerte no fue así. Mi tutor fue incluso el profesor de latín, que cuando me lo dijeron pensé que sería un palo, porque era un hombre que, al menos en clase, era muy pero que muy aburrido. Además, a mí me costaba relacionar un profesor de latín con el blues, no sé, en todo caso con los cantos gregorianos. Pero las personas siempre te sorprenden. Aparte de salir su yo más alegre y ligero en nuestras reuniones (sonreía), sabía bastante de blues, y de música contemporánea en general, y, por supuesto, de la historia norte-americana. Sin duda, el mejor momento del trabajo fue la exposición oral: después de exponer me senté en el piano de la clase de música y me puse a tocar un booggie-wooggie. Acto seguido, uno de los profesores del tribunal sacó su guitarra española y nos pusimos a tocar juntos unas ruedas de blues. Estuvo bien.

Me gustan todos los estilos de música que orbitan alrededor del blues o que derivan de él gracias a varias fusiones (jazz, soul, funky...), por eso estoy muy contenta de que cantantes como Amy Winehouse y Duffy vuelvan a poner de moda el soul. Oh, yeah.

Transcribo algunas líneas del trabajo:

“Los himnos publicados por Isaac Watts y otros fueron aprendidos mediante la antigua costumbre escocesa del lining-out (responsos) en la cual el predicador canta una línea y la congregación la repite después. Este estilo era parecido al de las canciones de trabajo (de canto antifonal de primera voz y coro) y ello contribuyó a su popularidad en el sur de Estados Unidos”.

“¿Qué es el blues? Si lo tienes que preguntar es que no lo vas a entender (anónimo)”

“Antes de que los bluesmen empezaran con su peregrinaje, éste blues rural (Poor Boy Blues) se escuchó por primera vez en la voz de William Christopher Handy, más conocido como W.C. Handy, el cantante más popular del género en 1895. Antes de dedicarse al blues, Handy interpretaba ragtime (la primera denominación del jazz en Nueva Orleáns) con canciones del tipo East St. Louis Blues de 1892”

“Y es que la música funky, fiel a la raíz negroamericana, tiene como características esta emotividad y espontaneidad constante en la cultura musical negroamericana. Lo mismo, más o menos, se podría decir del rap, cuyo parentesco con las raíces africanas se encuentra en la entonación natural de la voz”

“A lo mejor el blues es un permanente reequilibrio positivo delante de la vida por parte de una comunidad a quién las circunstancias la han impedido hasta ahora el equilibrio con los otros y con el entorno” (Jazz, una música clàssica del segle XX. Cristofol A. Trepat)

25 años

Hoy, martes 13 de mayo de 2008, cumplo 25 años. Ya soy toda una mujer hecha y derecha.

Ya que estoy, felicidades a Tv3 y Catalunya Ràdio, que no paran de recordarme que también cumplen 25, y que la vida pasa y nos hacemos viejos, yo sobre todo, que aún me siento de 20... En fin, felicidades a todas las personas que nacisteis en el año elegido, el 1983, porque este año cumplís nada más y nada menos que 25 añitos (permitidme aún el diminutivo, por favor).

Ah, sí, la de la foto soy yo, la cámara me sorprendió en un momento profundo, interiorizando mi nueva edad.

Rijkaard

Ayer, mientras escuchaba por la tele las declaraciones de Rijkaard, sentí un cierto no sé qué estremecedor. No se puede decir lo que decía él con esa carita y con esos ojos enrojecidos, emocionados, casi a punto de dejar caer las lágrimas... si hubiera estado en esa rueda de prensa, me hubiera puesto de pie y hubiera ido a abrazarle y a darle un beso. Siempre me ha caído bien Rijkaard, es el tipo de hombre que me gusta: contenido, sencillo, distante, consecuente, con sentido común, ambicioso sin ser arrogante y, encima, con un porte impresionante. Una vez estaba delante mío y me lo quedé mirando un poco atontada: en persona es aún mucho más guapo, y más alto, y tiene esa seriedad y esa falsa tranquilidad que me encanta. Elegancia, vaya. Definitivamente, Rijkaard es bello. Todo en él es bastante perfecto (para mi gusto, claro), y cuando en una persona se concentran tantas cualidades positivas, esa persona es bella. Además, aunque no lo parezca, tiene toda la pinta de, entre los suyos, tener mucho sentido del humor.
“Hay que tener confianza en la gente que se deja el corazón por este club. Parece que estuvieran esperando que las cosas fueran mal para criticar”, fue una de sus frases. Podrías haber sido más arrogante, despreciativo y no tan perfecto, Rijkaard, para que en tu futura ausencia te pudiéramos haber añorado menos. Feliz despedida.

Entre Cignes

Dimecres vaig anar a veure la versió del Llac del Cignes de la coreògrafa cubana Alicia Alonso al Tívoli. Era el primer cop que veia ballet en directe (el Ballet Nacional de Cuba) i vaig sortir satisfeta. Els que sabien deien que l’espai era petit, trobaven que els ballarins, en alguns moments, anaven una mica faltats de ritme o que el vestuari era una mica infantil. Bé, cal dir que la majoria de les opinions negatives van venir després de veure el primer acte, que també és el que menys em va agradar dels tres. En canvi, el segon acte el vaig trobar deliciós. Qui hagi vist algun cop a la seva vida un llac dels cignes (i un cop a la vida s’hauria de veure), sabrà que el segon acte és quan apareix la dona-cigne Odette amb la resta de cignes. La coreografia d’aquest segon acte és molt bonica, de veritat, molt mística i tècnica alhora, amb unes precisions perfectes. Alguns dels fragments de la música de Tchaikovsky els vaig començar a reconèixer i per això la història també em va captivar més. El que vaig trobar potser una mica empalagós van ser les contínues reverències que feien els ballarins després de cada exhibició, formalitats del ballet, vaig pensar. El tercer acte també em va agradar molt, especialment l'intercanvi de solos entre el príncep Sigfrid i Odile, el cigne negre. El moment dels fouettés (girs sobre una sola cama) de la ballarina va ser molt bo, és bastant impressionant veure aquestes voltes en directe, sembla que no acabin mai; mentre el públic aplaudia a la ballarina cridant bravo, ella continuava girant sobre el seu eix a una velocitat sorprenent. Del tercer acte també em van agradar els balls dels diferents països que es mostraven a la reina i al príncep. Em va fer gràcia reconèixer entre panderetes la melodia de la dansa napolitana: la vaig tocar un cop amb el piano i ni sabia que formava part del Llac dels Cignes.
El Ballet Nacional de Cuba serà al Tívoli fins el proper 18 de maig. Si podeu anar-hi mengeu alguna cosa abans (dura tres hores), però tranquils que no sortireu insatisfets, a més el Mussol de davant obre fins a ben tard.

Pas de quatre d’un altre llac:

Divagacions

Quan he de decidir alguna cosa que en un moment donat crec que és important em paralitzo. Qui em conegui ja sap que sóc una cagadubtes, per això accepto la improvisació i l’atzar com a eterns amics de companyia. Podria semblar que no, que prefereixo tenir un control sobre els fets i el temps més que no pas deixar-los fer. Però no és així, precisament perquè crec molt en l’atzar i en el transcurs incert de tot plegat, poso les mans davant de qualsevol obstacle abans de xocar. Un dia, a la classe de dansa contemporània vam fer l’anomenat moviment autèntic, que consisteix en deixar-se anar per la sala amb els moviments que et surtin i amb els ulls tancats. Mentrestant, una altra persona t’observa i, quan acabes, et diu què li ha semblat. A mi em van dir que em preocupava molt per no xocar, que quan intuïa que m’apropava a una columna o a la paret, posava les mans al terra per no xocar-hi i no fer-me mal. En teoria, la persona que t’observa ja té cura d’això i mira que no et donis l’òstia, però jo no la tenia en compte. Jo només tenia consciència de mi mateixa i de l’espai. Transportant aquest fet a la vida, no és que no cregui en el poder protector dels altres, és més aviat la idea aquesta de que ningú et traurà les castanyes del foc quan realment ho necessitis perquè ningú et coneix prou bé o no té prou forces per poder fer-ho, cosa, d’altra banda, totalment normal.

La qüestió no és aprendre a controlar les situacions, sinó aprendre a controlar-te tu mateix. No ve molt al cas, però no crec que les persones que creuen en Déu estiguin més en pau amb elles mateixes, com se sol dir. No trobo el sentit a buscar la compassió, quan t’has equivocat, en un ésser que no existeix (per mi). Els humans no necessitem a Déu perquè ens digui què està bé i què està malament, almenys ara ja no. El que és immortal en les persones és la poca maduresa a l'hora d’acceptar les conseqüències de les nostres accions, i és clar, després, quan te’n penedeixes, busques contínuament la comprensió dels altres justifincant-te pel teu error. Som massa conscients dels altres i poc de nosaltres mateixos.

La vida depèn de l’atzar i de la consciència que cadascú té d’un mateix. Pels que no hi creiem, Déu no és l’atzar, és la nostra consciència, i donem moltes voltes a les coses, i els punts de vista i les possibilitats se’ns multipliquen, però també creixem i ens fem forts. En termes de dansa, evitem trontollar-nos treballant i esforçant-nos en endurir el nostre centre per poder saltar fins allà on nosaltres volguem.