El cap de setmana passat vaig anar a París. Oui mes amis, Paris! El cas és que la setmana que ve començo a treballar de prova a una agència que organitza viatges i excursions per, bàsicament, estudiants estrangers. Un dia que estava en aquesta agència pagant precisament la sortida al teatre de Shakespeare de Londres vaig preguntar a una de les noies que hi treballa si necessitaven gent. I per aquelles coses de la vida tan maques que a vegades passen em va dir que sí, que ella tornava a la seva ciutat natal (Santander) al setembre i que buscaven algú que parlés castellà. Em va dir que m’esperés uns minuts i que parlés amb el cap de personal i propietari de l’agència. Va ser una entrevista molt breu, és allò d’estar en el lloc adequat en el moment adequat. El meu anglès no és una meravella, almenys a mi no m’ho sembla, i menys com per treballar a una oficina de cara al públic, però, bé, prefereixo patir al principi amb l’idioma que no pas treballar per cinquantena vegada de cambrera. Si al boss ja li va bé el meu anglès, jo no li portare la contrària. En realitat, va ajudar el fet que també parlo català i em defenso amb l’italià (ell és mig anglès mig italià). El castellà el necessiten no només pels espanyols sinó per totes les persones sud-americanes que vénen a passar llargues temporades a Anglaterra i aprofiten per fer viatges per tot arreu d’Europa (i, per tant, necessiten ajuda per aconseguir, a vegades, el visat). Si tot va bé, la meva funció serà vendre viatges i fer feina típica d’oficina. A París vaig anar totalment de gratis perquè al boss li interessava que hi anés, per veure com s’organitza un dels viatges que es fan fora d’Anglaterra i, en part, per poder explicar-ho millor als estudiants que hi vulguin anar. Dues hores abans que sortís l’autocar em va trucar la noia a qui hauré de substituir per dir-me que quedaven llocs lliures i que si hi volia anar.
L’autocar va sortir de Brighton a les 10 de la nit de divendres passat. A bord hi anaven indis, colombians, turcs, brasilers, àrabs, koreans, taiwandesos, xinesos i tan sols tres europeus (els europeus normalment acostumen a viatjar per Anglaterra ja que per Europa poden viatjar quan vulguin). En aquests viatges sempre hi ha unes quatre o cinc persones que viatgen soles i, per tant, s’acostumen a ajuntar: aquest cop m’hi vaig fer amb una turca, una austríaca, un brasiler i un àrab, encara que, en general, va haver-hi molt bon rollo amb tothom. Després de dues hores de viatge vam agafar el tren que passa per l’Eurotunnel per travessar les profunditats del mar de l’English Channel. És molt curiós: l’autocar ple de gent entra dintre del tren i el tren ple d’automòbils, dintre del tunnel. Quan el tren es posa en marxa pots sortir del teu transport i caminar pels vagons, visitant, si vols, els lavabos. També hi ha unes quantes finestretes des de les quals no es pot veure res perquè el túnel està totalment fosc i no s’hi pot veure ni un sol peix o planta estranya. En part ja està bé: als aquàriums és molt bonic veure peixos de colors i taurons petitons però quan estàs en aquest tren és millor no veure res, ja el sol fet de pensar que estàs passant per sota el mar esgarrifa. Mitja hora després vam arribar a França i quatre hores i mitja més tard, a París. Vam avançar una hora el rellotge i, a les 8 del matí, el guia va començar a fer les explicacions pertinents de cada monument o lloc pel què passàvem. L’últim cop que vaig ser a París tenia 12 anys. Hi vaig estar només un dia, els tres dies restants els vaig passar a Eurodisney amb la família. Tenia moltes ganes de tornar-hi, encara que la meva idea era fer un viatge una mica més, diguem-ne, tranquil. Ha estat tan ràpid tot plegat que no m’he fet a la idea que he estat a París. He visitat els típics llocs que tot turista visita i ni tan sols vaig tenir temps de poder fer una cervesa o un cafè en un dels bonics bars de Montmatre (bé, en realitat vaig prendre un gelat). Però ja sabia de quin plan anava el viatge, i vaig aconseguir fer bastant bé el paper de turista fugisser.
El millor moment va ser quan vam anar al Louvre. Alguns hi vam entrar, altres van anar a veure les botigues-museus dels Champs-Élysées (i fins i tot, alguns es van atrevir a comprar alguna cosa a Louis Vuitton). A l’interior del museu (al Louvre), el grup de gent es va desfer i cada qual es va perdre per les sales que més li venien en gana. Només teníem dues hores i, per tant, vaig anar directament a veure el més essencial. Em van agradar molt la Victòria de Samotracia i la Venus de Milo, sens dubte, les escultures més belles i divines d’aquest museu. Em va estranyar molt que al Louvre estigui permès fer fotos a les obres d’art: allò de que el flash fa malbé les pintures i les escultures és mentida? Pel que fa a la pintura, el quadre mimat del museu és la Gioconda: és maco, però, bé, el quadre és petit, i més si t’obliguen a veure’l a uns metres de distància. És l’únic quadre del museu al qual no ets pots apropar massa i, a sobre, un dels més petits. El guia ens va explicar quan vam sortir del museu que, un cop, un dels empleats del Louvre va robar la Gioconda i el va deixar sota el seu llit durant tres anys, fins que el van enxampar.
El Louvre em va agradar molt, vaig sortir-hi amb una sensació maca al cos, semblant a la sensació que et provoca el fet d’acabar un llibre que t’ha encantat i que t’ha fet pensar o, en altres paraules, que t’ha aportat alguna cosa. Parafrasejant una columnista del The Guardian, a veure si aconsegueixo ignorar el meu ego quan estigui davant d’una obra contemporània per tal de poder sentir i entendre les seves noves aportacions... Que consti que crec que no és necessari comparar obres de diferents èpoques (encara que ho faci), però és que és tan bonic poder quedar-te bocabadat davant d’una escultura o d’un quadre sense tenir que pensar què redimonis intenta dir l’artista! El que passa amb l’art contemporani (i amb tot allò que passi en l’era de l’individualisme) és que hi ha un conflicte d’egos: el de l’artista i el del públic. Tothom reclama atenció (com jo fent aquest blog i com cada qual a la seva manera), però si d’aquest reclam d’atenció en pot sortir una cosa bona i aprofitable, millor.
Seguiria escrivint sobre París i la visita a Eurodisney, però si no paro d’aquí poc blogger em tancarà el blog per un excés de paraules i, a més, vull llegir una mica en anglès: Empire, how Britain made the modern world, de Niall Ferguson.
L’autocar va sortir de Brighton a les 10 de la nit de divendres passat. A bord hi anaven indis, colombians, turcs, brasilers, àrabs, koreans, taiwandesos, xinesos i tan sols tres europeus (els europeus normalment acostumen a viatjar per Anglaterra ja que per Europa poden viatjar quan vulguin). En aquests viatges sempre hi ha unes quatre o cinc persones que viatgen soles i, per tant, s’acostumen a ajuntar: aquest cop m’hi vaig fer amb una turca, una austríaca, un brasiler i un àrab, encara que, en general, va haver-hi molt bon rollo amb tothom. Després de dues hores de viatge vam agafar el tren que passa per l’Eurotunnel per travessar les profunditats del mar de l’English Channel. És molt curiós: l’autocar ple de gent entra dintre del tren i el tren ple d’automòbils, dintre del tunnel. Quan el tren es posa en marxa pots sortir del teu transport i caminar pels vagons, visitant, si vols, els lavabos. També hi ha unes quantes finestretes des de les quals no es pot veure res perquè el túnel està totalment fosc i no s’hi pot veure ni un sol peix o planta estranya. En part ja està bé: als aquàriums és molt bonic veure peixos de colors i taurons petitons però quan estàs en aquest tren és millor no veure res, ja el sol fet de pensar que estàs passant per sota el mar esgarrifa. Mitja hora després vam arribar a França i quatre hores i mitja més tard, a París. Vam avançar una hora el rellotge i, a les 8 del matí, el guia va començar a fer les explicacions pertinents de cada monument o lloc pel què passàvem. L’últim cop que vaig ser a París tenia 12 anys. Hi vaig estar només un dia, els tres dies restants els vaig passar a Eurodisney amb la família. Tenia moltes ganes de tornar-hi, encara que la meva idea era fer un viatge una mica més, diguem-ne, tranquil. Ha estat tan ràpid tot plegat que no m’he fet a la idea que he estat a París. He visitat els típics llocs que tot turista visita i ni tan sols vaig tenir temps de poder fer una cervesa o un cafè en un dels bonics bars de Montmatre (bé, en realitat vaig prendre un gelat). Però ja sabia de quin plan anava el viatge, i vaig aconseguir fer bastant bé el paper de turista fugisser.
El millor moment va ser quan vam anar al Louvre. Alguns hi vam entrar, altres van anar a veure les botigues-museus dels Champs-Élysées (i fins i tot, alguns es van atrevir a comprar alguna cosa a Louis Vuitton). A l’interior del museu (al Louvre), el grup de gent es va desfer i cada qual es va perdre per les sales que més li venien en gana. Només teníem dues hores i, per tant, vaig anar directament a veure el més essencial. Em van agradar molt la Victòria de Samotracia i la Venus de Milo, sens dubte, les escultures més belles i divines d’aquest museu. Em va estranyar molt que al Louvre estigui permès fer fotos a les obres d’art: allò de que el flash fa malbé les pintures i les escultures és mentida? Pel que fa a la pintura, el quadre mimat del museu és la Gioconda: és maco, però, bé, el quadre és petit, i més si t’obliguen a veure’l a uns metres de distància. És l’únic quadre del museu al qual no ets pots apropar massa i, a sobre, un dels més petits. El guia ens va explicar quan vam sortir del museu que, un cop, un dels empleats del Louvre va robar la Gioconda i el va deixar sota el seu llit durant tres anys, fins que el van enxampar.
El Louvre em va agradar molt, vaig sortir-hi amb una sensació maca al cos, semblant a la sensació que et provoca el fet d’acabar un llibre que t’ha encantat i que t’ha fet pensar o, en altres paraules, que t’ha aportat alguna cosa. Parafrasejant una columnista del The Guardian, a veure si aconsegueixo ignorar el meu ego quan estigui davant d’una obra contemporània per tal de poder sentir i entendre les seves noves aportacions... Que consti que crec que no és necessari comparar obres de diferents èpoques (encara que ho faci), però és que és tan bonic poder quedar-te bocabadat davant d’una escultura o d’un quadre sense tenir que pensar què redimonis intenta dir l’artista! El que passa amb l’art contemporani (i amb tot allò que passi en l’era de l’individualisme) és que hi ha un conflicte d’egos: el de l’artista i el del públic. Tothom reclama atenció (com jo fent aquest blog i com cada qual a la seva manera), però si d’aquest reclam d’atenció en pot sortir una cosa bona i aprofitable, millor.
Seguiria escrivint sobre París i la visita a Eurodisney, però si no paro d’aquí poc blogger em tancarà el blog per un excés de paraules i, a més, vull llegir una mica en anglès: Empire, how Britain made the modern world, de Niall Ferguson.
Victòria de Samotracia:
Venus de Milo:

