Quan érem artistes

Fa nou i vuit anys vaig col·laborar a la famosa obra de teatre Els Pastorets de Josep Maria Folch i Torres. Sempre que arriba el Nadal no puc evitar no recordar aquells dos anys en què em vaig sentir una artista de cap a peus. M’ho vaig passar molt bé. L’obra de teatre estava organitzada per l’esplai de l’església de Els Carmelites (a l’Avinguda Diagonal amb Roger de Llúria). Era l’església predilecta de la meva escola de monges, on sempre hi anàvem a fer les misses importants i els concerts de cors de nadales. He d’admetre que aquest era el moment més emocionant de l’any lectiu per a mi, el moment en què cada curs havia de cantar la nadala que havia estat preparant durant dos mesos a la classe de música. D’aquesta manera, doncs, em coneixia a totes les persones que d’alguna manera o altra feien alguna cosa en aquesta església (exceptuant a Déu, que mai ens vam acabar d’entendre). No vaig ser de l’esplai de l’església, però alguns companys de la meva classe hi anaven els caps de setmana. Als 16 anys una amiga em va preguntar si volia interpretar una de les fures de l’infern de l’obra, a la qual cosa vaig dir que sí de seguida: dels 10 als 13 anys vaig fer teatre a l’escola, i m’ho vaig passar teta interpretant tot tipus de papers, per estranys que fossin. L’any següent em van dir de fer de fura de l’infern i de l’àngel Sant Gabriel, i també els vaig dir que sí. A l’obra participaven nens, joves i adults madurs. Les persones del públic, que arribaven a ser més de 100, havien de pagar fins i tot 500 pessetes per entrar-hi, i la platea del teatre s’omplia els dos caps de setmana que representàvem l’obra. Recordo aquella manera de córrer nerviosa entre els passadissos de darrera de l’escenari, aquells malaltissos assaigs generals on res no sortia i els canvis continus de roba, sobretot l'any que vaig fer els papers d’àngel i de fura. Els dos anys vaig interpretar la fura de l’avarícia que, sens dubte, era un paper molt més divertit que el de l’àngel. Els altres actors i actrius em deien que pel meu aspecte (cabell arrissat i clar, cara pàl·lida i de nena dolça) em quedava millor el paper d’àngel. "Ah, què innocents", pensava jo. A mi m’agradava interpretar molt més el paper de fura, en part perquè portava una màscara vermella que aconseguia fer desaparèixer tota la vergonya que pogués sentir sobre l’escenari i perquè, per presentar-nos davant el públic, les fures ens vam currar un ball amb música rock molt bo. Interpretar en una mateixa obra l’àngel i una fura és tota una experiència: la part bona i la part dolenta, la veu agressiva i cridanera de la fura vermella i la veu plana i segura de l’àngel amb túnica blanca. Una espècie de desdoblament de la personalitat controlat. L’any següent em van dir de deixar la fura i l’àngel i de fer un paper amb molt més de text, però em vaig acollonir i els vaig dir que no, posant d’excusa que no tindria temps de preparar-me el paper a causa dels difícils exàmens de segon de batxillerat.
Últimament sento com si necessités tornar a fer aquest tipus de coses, aquestes coses que només les fas quan ets adolescent. El teatre, la música, el piano, el cant... activitats artístiques que, un cop comences la universitat o el que sigui que facis després del batxillerat, desapareixen de la teva vida perquè treuen temps i no aporten res d’útil. I no és fins passats uns anys que tornes a sentir la cosa aquesta d’expressar-te, de tornar a fer el que vas començar a fer quan només tenies 10 anys. Ballar, cantar, actuar... Hi ha activitats que, encara que sigui com a hobby, mai no les hauríem de deixar de fer, i més si la teva professió d’artístic en té poc. Faci el que faci, jo no vull deixar mai de cantar ni de tocar el piano ni de dansar encara que sigui davant del mirall. No es pot deixar extraviar la sensibilitat ni molt menys deixar-la caure cap a les profunditats de la nostra personalitat, sense rumb ni sense cap tipus de corrent que l’empenti, com si fossin les aigües estancades d’uns gorgs, desaprofitades entre tanta sequera perquè l’home no n’ha sabut treure el partit adequat.

(Bon Nadal, Feliç Sant Esteve i Bon any)

Life is

"Life is too important to be taken seriously"

Oscar Wilde

Musicales

Hace un mes, en la agencia de turismo donde trabajo, sobraron entradas para ir a ver el musical de Les Misérables. El día de la obra me vestí de negro y me puse una boina negra con una florecilla en uno de los lados que me queda divina. Cuando llegamos a Londres nos fuimos a dar una vuelta por las calles de Covent Garden y Picadilly Circus, las mejores zonas, sin duda, de Westminster. De noche es genial pasear por aquí, las calles están iluminadas con las luces intensas de las fachadas de los teatros: vas caminando y de repente topas con el teatro del musical de Edith Piaf, sigues el rumbo y te encuentras el de Oliver Twist, continúas y te fascinas con el del The Lion King, musical que estoy ansiosa por ver. Mientras paseábamos nos perdimos por una calle escondida y estrecha, tal y como era hace 200 años, con las fachadas de los edificios asimétricas y con lámparas de gas. “Por esta calle se paseó Jack el destripador”, dijo uno de los chicos que trabaja de guía turístico, seguido de una risa de esas de película de miedo. Después nos metimos en un bar encantador para tomar un cappuccino: el Dickens Room, que precisamente parece sacado de un libro de Charles Dickens. Acto seguido nos fuimos a Chinatown y al barrio rojo de Londres. Aquí me maravilló la tienda Ann Summers, que también está en Brighton, y donde venden una ropa interior de fantasía...
El teatro de Les Misérables (el Queen’s Theatre) es pequeño en comparación al teatro de Billy Elliot (The Victoria Palace), que fue el segundo musical que, hace dos semanas, pude ir a ver. Cuando los actores-cantantes de Les Misérables empezaron a actuar, las actuaciones me parecieron raras, quizá porque no tengo el oído acostumbrado a escuchar este tipo de teatro cantado de los musicales. Pasados unos minutos fui entrando poco a poco en la historia, en la música y en las interpretaciones, aunque me costara entender el inglés. Les Misérables es uno de los musicales más impopulares entre los estudiantes extranjeros porque precisamente cuesta mucho entenderlo. El musical en sí es una maravilla: el atrezzo es increíble y los actores y actrices tienen unas voces bonitas y potentes, será por algo que lleva más de veinte años en cartelera. Pero es muy frustrante si los detalles se te escapan porque no entiendes el idioma, aunque sepas por encima de qué va la historia. Ya me pasó con A Midsummer Night’s Dream y con Romeo y Julieta de Shakespeare, que no me enteré de nada (yo soy así de lista y me voy a ver obras de teatro con un inglés fácil). En fin, los clásicos hay que verlos.
Billy Elliot, en cambio, lo disfruté mucho más. Es más espectacular y el inglés no es tan difícil. Los niños que actúan en este musical son los verdaderos protagonistas: me quedé atónita con la soltura y la técnica con la que bailaban, sobre todo al final y sobre todo el niño que interpreta a Billy Elliot. Ballet, danza contemporánea, breakdance, claqué, cabaret… todos los estilos unidos (en la web del musical podéis ver alguno de los vídeos que tienen colgados). Al final nos pusimos todos de pie a aplaudir con fuerza, soltando toda la emoción y la excitación que nos habían provocado los artistas sobre el escenario.
Si vais a Londres y queréis ver un musical y vuestro inglés no es muy fluido (o no es de persona que lleva diez años viviendo en Inglaterra) id a ver Billy Elliot o The Lion King. Especialmente éste último, que como en breve no sobren tickets en la agencia donde trabajo iré a comprarme la entrada y, ya puestos, no me importaría pagar la más cara. Simba se lo merece.

Alice in Sussex Square

La secretària de la recepció va entrar a la nostra oficina i ens va dir que estàvem convidades a la Tea Party que s’estava celebrant als baixos. Una Tea Party no és una festa, és una pausa en el dia laboral o en un dia feriat, tant és, per prendre un té i unes pastetes. La finalitat d’aquesta tea party era que els assistents compréssim llibres i pel·lícules de segona mà (de tanta segona mà que fins i tot hi havia vídeos VHS) per recaptar diners pels nens pobres. Jo vaig comprar dos llibres: un sobre els personatges fantàstics que viuen als boscos i una versió molt infantil d’Alícia al país de les meravelles. Quan vaig comprar aquest últim un dels assistents em va dir: “Saps que en Lewis Carroll es va inspirar en aquest conte en un dels jardins de Brighton?”. Quan em va dir el nom dels jardins la història em va fer més gràcia perquè estan a cinc minuts caminant d’on visc jo. El noi em va explicar que en aquests jardins (a Sussex Square) hi ha un passadís que porta al passeig marítim. “Es veu que en Carroll va veure una nena jugant amb un conill i, en un moment donat, el conill va entrar en aquest passadís i la nena el va seguir”, em va dir. Segur que hi ha altres històries sobre com es va engendrar el conte, però aquesta ja m’està bé.
Decidit, doncs. Havia d’entrar en aquests jardins i buscar aquest passadís. El jardí ja el coneixia, és maquíssim, encara que mai vaig poder entrar perquè és privat i només hi tenen accés els veïns que viuen a les luxoses cases victorianes. Que fos privat em va sorprendre, precisament els anglesos tenen molta cura dels parcs i dels jardins, i aquests jardins són massa macos com perquè només hi puguin entrar uns pocs.
El dia següent em vaig apropar a Sussex Square. El bon temps convidava a entrar al parc: el sol acaparava tot el cel i la seva llum donava vida a cada arbre, a cada arbust i a cada fulla del jardí (i a les blanques cases de la zona). Els cants dels ocells i els saltets dels esquirols feien encara més encantador el lloc. Em vaig quedar plantada davant d’una de les portes d’entrada esperant a que hi entrés algun veí. Cinc minuts i res. Deu minuts i res. Quinze minuts i res. Com que als 20 minuts d’esperar ja em sentia una mica inútil vaig començar a caminar vorejant la tanca. Mentre caminava vaig veure una dona amb el seu gosset a l’interior de l’immens jardí i vaig escoltar els crits d’uns quants nens jugant, als quals no podia veure. Per sort, un cop donada tota la volta, vaig veure una parella d’uns 40 anys obrint amb clau una de les portes d’accés. Em vaig apropar i els vaig preguntar si el jardí era privat, esperant que em diguessin que “sí, però passa dona!”. L’home em va mirar i em va assentir amb el cap amb un lleu gest de lamentació a la cara. “Puc entrar ni que sigui un minut per veure’l?”, els vaig preguntar. “Bé, nosaltres no ens hi quedarem, només el volem travessar per agafar el túnel i sortir al passeig marítim, si vols pots venir amb nosaltres”. Hi vaig entrar amb ells i mentre caminàvem els vaig preguntar si era veritat que en aquest jardí va començar la història d’Alícia al país de les meravelles. “Això diuen, el Lewis Carroll va viure un temporada allà”, em va dir l’home assenyalant una de les cases victorianes. Vaig veure el grup de nens que abans havia sentit, jugant en una zona de tobogans i gronxadors. Tot caminant, vam passar dels arbustos a una esplanada verda i assolellada amb uns quants bancs. “Quan fa un dia com avui és genial seure’s aquí i llegir”, em va dir l’home, cosa que jo ja donava per descomptada. “Encara hi ha conills?”, els vaig preguntar somrient. “No, el que tenim ara és un problema amb les rates...”. Un cop travessada l’esplanada vam arribar fins a la porta del túnel, que em va decebre una mica: m’havia imaginat una entrada a una cova amagada entre els arbustos i aquella porta era massa normal, massa gran i estava massa a la vista. Però bé, vam entrar al túnel i en un minut vam arribar a la sortida. Cap forat per on caure, cap animal estrany. Res. L’home va obrir la porta amb clau i vam sortir de la foscor del passadís. “Emocionant, eh?”, em va dir irònicament mentre tancava el porticó.
Els vaig donar les gràcies, ens vam acomiadar i em vaig quedar una estona allà dempeus mirant la platja i la gran massa líquida i blava de la mar, potser esperant que un conill passés corrents pel meu davant dient que arribava tard.