Estructures

“Ets bona, però no tens estructura”. En Joanot va dir això amb cara de què hi farem i es va quedar tan ample. En sentir aquesta trista veritat, la Noa va decidir que potser hauria de desviar el seu esperit a ocupacions més accessibles perquè, pobra, no tenia una estructura on poder construir els fonaments necessaris per tenir una base. Pobra Noa sense estructura, viu a la intempèrie en cadascú dels móns que habita i és incapaç de trencar i canviar aquesta seva realitat. La Noa ja no sap tornar enrera, de fet, ja és massa tard per tornar-hi, i per això se sent incòmoda, paralitzada, sense saber cap a on anar. A més, sap que tot està patèticament interrelacionat, i que els coneguts amb els què hauria de tractar haurien de pertànyer a aquella inexistent estructura a la qual ella també deuria de formar part. I mira què en penso jo, i mira que et dic jo ara, i fem un cafè per parlar-ne... pobra Noa... A mi, personalment, em fa molta pena, no puc fer-hi més: és el sentiment que acostumen a inspirar les persones que viuen com si estiguessin perdudes constantment, a la recerca de vés a saber què. La compassió que desperten aquestes persones és tan forta que és impossible no intentar estendre’ls la mà, encara que sense èxit. La Noa havia pensat de fer una mica de teatre per tal d’inserir-se en una estructura, una qualsevol, això és el de menys, per d’aquesta manera poder compartir perspectives i, per tant, descobrir si hi ha res a fer. Però em va dir que la comèdia no la podria portar contínuament, que el seu temperament no li permetria. D’aquesta manera, finalment, la Noa va decidir marxar a un altre lloc, un lloc on les estructures fossin menys fixes i més mal·leables, un lloc on no hagués de portar una etiqueta penjada al coll per tal de poder fer-se valer o, ja ni això, senzillament, motivar-se.