La meva agència

L’agència de viatges (bé, més aviat d’excursions) on treballava a Brighton era una de les dues úniques agències per estudiants estrangers que hi havia a la ciutat. La nostra oficina tenia tan sols dos ordinadors, l’oficina de la competència uns quants més i, tot i així, alguns caps de setmana s’omplien més els nostres autocars que no pas els d’ells. A causa de la flexibilitat i del preu assequible de l’oferta, la meva agència era coneguda pels estudiants estrangers, pels autòctons i pels immigrants, sobretot, els acabats d’arribar de la Índia. L’altra agència només era coneguda pels estudiants estrangers, ja que bàsicament es limitaven a aquest públic en concret. Eren ells molt fins i estirats. En aquella altra agència els guies turístics eren tots anglesos, a la nostra hi havia anglesos, brasilers, veneçolans, etcètera. La seva manera de treballar i d’arribar a la clientela era eficient i formal: tenien tractes amb gairebé totes les acadèmies d’idiomes de Brighton, de manera que, aquestes acadèmies, informaven exclusivament de les seves excursions als estudiants, i si algú els anomenava la nostra agència per rebre informació, els parlaven malament d’ella. Nosaltres, en canvi, quan venia un estudiant interessat en anar a un lloc en concret i no oferíem aquell destí, l’enviàvem a l’altra agència, pensant que potser ells sí que l’oferirien. Això sí, hi havia més d’un client que havia decidit viatjar amb nosaltres perquè, precisament, a l’altra agència li havien dit pestes de la nostra, i aquest tipus de competència deslleial no agradava gaire.
La nostra manera d’arribar a la clientela era una mica menys formal però igual o quasi més eficient. Si la competència treballava amb les acadèmies, nosaltres treballàvem amb els estudiants d’aquestes acadèmies. La meva agència també tenia tractes amb algunes escoles d’anglès, però, en aquelles on no n’hi havia, el meu cap o jo o una altra persona s’encarregava de buscar espies que poguessin vendre a les aules els nostres viatges a bon preu. D’aquesta manera, a vegades entrava a l’oficina un grup de, per exemple, coreans, se m’apropava el capitost i em deia mirant-me fixament als ulls i amb un to de veu quasi imperceptible el nom del company de classe que ens ajudava i que els havia informat de l’oferta. Una altra manera d’arribar als estudiants era repartint flyers a les entrades d’algunes acadèmies, cosa que la competència, tan exquisida ella, mai feia. Les famílies índies eren també uns clients molt fidels, i és que s’havia creat una espècie de boca a boca entre la comunitat índia de Brighton de manera que els indis acostumaven a venir a l’agència perquè un amic d’un amic els l’havia recomanat. La meva agència era la popular, la divertida, la desacomplexada, en canvi, la de la competència era la seriosa i avorrida, la qual va despertar-se una mica, posant-se a la defensiva, des que la meva agència li va fer trontollar els fonaments del monopoli turístic que tenia a les acadèmies d’anglès de la ciutat, fa uns quatre anys.

El que més atreia de l’agència era, sens dubte, la frescor i l’organització dels tours: els guies eren molt propers i simpàtics i, al mateix temps, sabien a la perfecció les històries que havien d’explicar, i fins i tot algunes més. A vegades, algunes coses estaven una mica massa improvisades, però, precisament per això, tot era tan fresc i creatiu. Es cometien errors, com a qualsevol empresa, però el número d’assoliments i de clients satisfets superava amb escreix el número d’errors i de clients insatisfets. I com que els comptes, tot i en temps de crisis, mai van fallar, allà continua la meva agència donant guerra a Brighton, i per molts anys.