Nits d'estiu

Aquests dies, fins i tot la bruta aigua de les platges de Barcelona em sembla miraculosa. Quan em capfico sencera sento com la meva calenta pell s’alleuja, com l’assedegament disminueix i els meus cabells recobren força en xuclar tota la frescor de l’aigua. Un cop enfonsada, sento que rebo vida nova i que tinc tota l’energia del món. En parlo molt, de la platja, com si hi anés cada dos per tres i el color de la meva pell fos ben torradet; però, res de res, sóc blanca i amb pigues. I així seré sempre, i jo, per salut, intentaré que sigui així, per molt que m’agradi el moreno que em fa lluir tant el color dels ulls i el tímid ros cendra dels meus cabells. Això sí, quan el sol brusent hagi trencat una mica la pal·lidesa de la meva pell, em posaré aquell vestit blanc, estil moda adlib d’Eivissa, que tant afavoreix, i me n’aniré a prendre una copa a una cocteleria amb chill-out de fons o a sopar en una d’aquelles terrassetes a nivell de platja, amb la lluna plena observant-nos de lluny. O em deixaré caure amb les amigues per aquell xiringuito cutre i ballarem a la sorra mentre ens empassem graus i més graus d’alcohol i, a poder ser, ens capbussarem de ple en la inquietant foscor de la mar d’altes hores de la matinada. M’estressa la sufocant calor diürna i la passivitat corporal que provoca, però m’entusiasma la frescor de les nits d’estiu, les quals provoquen una sensació física similar als capbussaments a l’aigua de la platja, un contrast anímic que t’activa al moment, una manera com una altra d’apaivagar les tensions del cos i sentir tenir, de nou, tota l’energia del món.