La cicatriu

Fa poc vaig estar ingressada un dia (nit inclosa) en un hospital. Res greu, eh, l’únic problema és que em vaig enamorar del metge, però per la resta tot molt bé. Mentre passaven les hores, recordava la primera vegada que vaig estar ingressada en un hospital, amb només cinc anyets. El record d’aquells dies em ve sovint al cap, sobretot a l’estiu, quan tothom em pregunta què em vaig fer al genoll esquerre, on tinc una cicatriu d’una llargada considerable. Un cop em fan la pregunta més esperada de l’estiu, al principi, i depenent de qui tingui davant, no acostumo a explicar la veritat, sinó que ho faig una mica més emocionant i explico que vaig tenir una baralla amb algú o que em van atracar, etcètera, etcètera. Alguns s’ho creuen, altres no, depenent de com estigui de teatrera aquell dia en concret. La veritat és, però, que m’ho vaig fer jugant al pica-paret, al pati de l’escola. En el moment en què tots els nens havíem de córrer per tal que el què parava no ens pillés, jo em vaig entrebancar amb la cama d’un nen, que seia tranquil·lament al final del terra del pati, amb la seva extremitat estirada, i a la qual jo no vaig veure de tan ràpida que anava. En la caiguda vaig tenir la mala sort de caure de ple contra la filera de totxos que hi havia al final del pati, i el cop fort se’l va endur el genoll, que se’m va obrir de tal manera que fins i tot se’m veia l’ós. Vaig començar a plorar més d’espant que no pas de dolor, que no recordo haver sentit en aquell moment (normalment el dolor físic, quan ha estat intens, no s’acostuma a oblidar). La professora va venir corrents i, amb molta sang freda, em va agafar en braços i va anar a buscar ràpidament un taxi. Al primer lloc que vam anar li van dir que era massa greu per ells, al segon lloc tres quarts del mateix, encara que almenys em van posar la pell al seu lloc, cosa que va ser d’agrair perquè la tenia penjant. Finalment, però, em van portar a Sant Joan de Déu. A tot això, els meus pares, pobres, anaven d’un lloc a un altre, sense saber on m’anaven a operar. Recordo perfectament quan vaig entrar amb la llitera al quiròfan i els cables i els aparells, i fins i tot el “qué guapa y qué buena que eres” d’una doctora. Després de l’operació ens vam assabentar que havia tingut el tendó del genoll a punt de trencar-se, aguantant-se d’un sol fil, la qual cosa significa que si se m’hagués trencat m’hagués quedat coixa de per vida. I després van venir els dies d’hospital.

Recordo quan canviava cromos amb la meva companya d’habitació, que si no recordo malament em sembla que era de Vilanova. Recordo també les historietes que m’explicava la meva mare asseguda al llit. Des de la meva finestra es veia una torre, que deuria ser l’actual torre de telecomunicacions de Collserola, o almenys una part d’ella (no sé quan es va començar a construir). Doncs bé, la meva mare sempre em deia que allà hi vivien els patufets i que, a vegades, sortien de nit quan ningú els veia, i que m’havia de fixar bé en la torre quan es feia fosc perquè ells em saludaven des d’allà (i llavors jo els saludava des de l’habitació). Fos aquella torre la de Collserola o no, la qüestió és que per a mi allò sempre serà la casa dels patufets i no la torre de telecomunicacions de Barcelona. Després també recordo els nervis d’estar tants dies al llit sense poder moure la cama esquerra, que la tenia totalment enguixada. Com que la cama esquerra la tenia immobilitzada movia insistentment la cama dreta, de manera que a causa del frec continu del turmell amb el llençol, em feia ferides petites i el pobre turmell dret acabava sagnant. Va ser un estiu diferent, això segur, i no recordo haver-me desesperat gaire pel fet de no poder moure’m bé. Precisament, crec que si ara sóc una persona pacient és, en part, gràcies a aquell estiu que vaig passar amb la cama totalment enguixada.

De tot plegat em va quedar una cicatriu de quinze punts, una cicatriu llarga, bastant llarga (no us podeu ni imaginar el que ha avançat la tècnica de fer cicatrius en només 20 anys). Sembla que literalment m’hagin cosit la cama, semblo, tal i com alguns em diuen, una nina sortida d’una peli de Tim Burton. També em van quedar molts bons records, tant de l’hospital com dels seus professionals. A vegades penso en aquell equip de metges que em va arreglar el tendó i em va cosir el genoll, i penso que ara m’agradaria saber qui són per poder agrair-los la feina que van fer. I també penso que m’estimo molt la meva cicatriu per moltes coses, però sobretot perquè em fa recordar la nena que vaig ser i, en concret, la nena que vaig ser en aquell moment; és com si sentís compassió i orgull al mateix temps.