(Ignoro perquè el primer paràgraf surt de color rosa, el blog s'està tornant boig)
La tapa del llibre, on surten les torres de la Sagrada Família (una imatge bastan corrent), i el títol (Gaudí i la Sagrada Família comentada per ell mateix) només fa pensar en una sèrie de comentaris útils pels estudiants d'arquitectura sobre el monument però incomprensibles per a la resta de mortals. Però, tot i així, vaig decidir agafar-lo de l'estant de la biblioteca perquè precisament tenia ganes de llegir apunts d'arquitectura explicats pel mateix Gaudí. Doncs bé, ara que l'he acabat, puc dir que m'ha encantat. El llibre està escrit per l'arquitecte Cèsar Martinell, mort als anys setanta. Martinell era un jove estudiant d'arquitectura quan va conèixer Gaudí a les oficines de la llavors poc construïda Sagrada Família (cap el 1915). Des que es van conèixer, el jove arquitecte va anar a visitar-lo sovint i de les converses que van anar mantenint en va sortir aquest llibre. Martinell, un cop arribava a casa després d'una d'aquestes visites, escrivia tot el que el seu mestre li havia explicat, no només apunts d'arquitectura sinó també anècdotes i pensaments del mateix Antoni Gaudí. Per les persones que d'arquitectura no en sabem un borrall, és precisament gràcies a les anècdotes i pensaments que s'expliquen sobre Gaudí que el llibre es fa interessant i entranyable. A més, l'estil d'escriptura de Martinell és concís, cosa que, unit a l'estima que tenia a Gaudí, aconsegueix que del text aflori una sensibilitat que no sembla forçada. Segurament, el fet que el llibre (en format de dietari) estigui escrit per un arquitecte ajuda a que el text no es recarregui gratuïtament de paraules i frases innecesàries.
La primera edició del llibre és del 1951 i la segona, del 1999. Es va decidir reeditar, en part, per poder posar els comentaris catalanistes de Gaudí, que no es van posar a la primera edició per tal d’esquivar la censura franquista dels anys cinquanta. Les frases d’amor a Catalunya són constants i les de desconfiança a qualsevol cosa que provingui de l’estat espanyol, també. S’explica el dia en què va ser detingut, quan tenia 72 anys, per assistir a una missa que se celebrava a Sant Just en sufragi dels caiguts durant el setge de Barcelona del 1714. En aquest capítol, la figura de Gaudí se’m fa entranyable, una sensació, però, que he tingut al llarg de tot el llibre. És maco de veure com, a vegades, les persones que més proeses han edificat són d’una naturalitat que repel·leix qualsevol tipus de pedanteria. Gaudí acceptava les persones o els judicis de valor d'aquestes per la veritat que s'endevinava a través de la seva senzillesa, per això, quan la primera torre de la Sagrada Família va estar acabada es va meravellar amb l’expressió dita per un rellotger humil en veure-la: “Fa goig”. “Aquest fa goig diu [Gaudí] que ho enclou tot. És el gaudium magnum dels Reis Mags quan varen tornar a veure l’estrella, que és claror i, per tant, goig. Hom gaudeix, frueix. No es pot dir més bé. Fa goig. L’home no deia una frase; expressava el que sentia. Realment aquesta resplendor fa goig. I ho ha dit un home humil, que per 25 pessetes va cinquanta-tres vegades a donar corda a tres rellotges. Aquest «fa goig», l’ha glossat estona”. No suportava que la gent fes servir adjectius com diví o genial en observar les seves obres.
Per Gaudí, el Mediterrani és la zona d’on surten i han sortit les millors obres artisticoarquitectòniques de tots els temps. Tenia una especial mania a la gent que ell deia “del Nord” (anglesos, francesos del nord, espanyols del nord, etcètera) quant a la percepció que tenien de les obres arquitectòniques. Deia que l’Art i la Bellesa només es troba a les riberes de la Mediterrània: “Al Nord i als Tròpics no reben la llum a 45 graus, que és com millor il·lumina els objectes una visió perfecta; en haver-hi escassetat de llum o venir aquesta massa zenital, els objectes, amb il·luminació inadequada, apareixen deformats; més que l’objecte veuen un fantasma de l’objecte; el cap se’ls omple de fantasmes i en ells predomina la fantasia. Al Nord la literatura és fantàstica i l’arquitectura gòtica també (...). Els de la Mediterrània no tenim els ulls acostumats a fantasmes, sinó a imatges; som més imaginatius que fantàstics i, per tant, més aptes per a les arts plàstiques”. L’arquitectura gòtica, precisament, no li feia gaire gràcia: “Una construcció gòtica adquireix la seva màxima expressió en estat de ruïna, mig coberta d’heura i vista a la claror de la lluna, o sia quan no se’n veu gairebé res. Tot això és contrari a la visió plàstica”. Per Gaudí les persones més ben dotades a Catalunya per a l’arquitectura són els naturals del Camp de Tarragona gràcies a les característiques ambientals, lumíniques, etcètera, de la zona i que, precisament, era d’on eren ell i l’autor del llibre. El capítol més colpidor és sens dubte quan s’explica com va anar l’accident del tramvia que el va deixar mortalment ferit i el transcurs dels dies següents.
De la Sagrada Família se’n diuen moltes coses al llibre, la majoria d’elles tècniques, que em costaria bastant de traduir a llenguatge corrent. A Gaudí no li importava que els arquitectes que la continuessin ho fessin amb d’altres estils, era precisament el que volia: que el monument tingués els estils característics dels anys en què s’ha anat construint. Està clar que si un dia s’acaba la Sagrada Família i no cau abans no quedarà tal i com Gaudí l’hagués fet, però ell acceptava la idea que els grans temples sempre s’han hagut de construir durant molts anys de diferència i això provoca que a vegades hi conflueixi més d’un estil artístic en el mateix monument. El fet de ser molt religiós li va ajudar a prendre’s les coses amb molta serenor.
Com que m’estic allargant amb l’entrada us deixo amb aquest fragment en què s’explica un acudit que precisament té a veure amb la durada de la construcció de l’obra:
“En certa ocasió en què Gaudí parlava de la lentitud de les obres del Temple [any 1926], Quintana, que era allí, m’empenyé per tal que expliqués un acudit que aleshores estava en voga, que, per contrast, venia a tomb amb el tema. El senyor Antoni es va mostrar propici a la digressió. Es tractava d’un barceloní que acompanyava uns nord-americans en la visita de Barcelona i els seus monuments. En cadascun d’aquests, els americans s’interessaven pel temps que havia durat la seva construcció i asseguraven que als Estats Units s’haurien construït molt més de pressa. Per exemple: la Catedral i la Generalitat en menys d’un any; el Palau de Justícia en uns tres mesos; la plaça de toros en un mes escàs... El barceloní s’havia cansat de tanta rapidesa constructiva i en arribar a la Sagrada Família i preguntar-li els estrangers què eren aquelles torres tan altes, l’acompanyant, amb una sorpresa fingida, li respongué: - No ho sé; ahir vaig passar per aquí i només hi havia un solar-.
El senyor Antoni va riure de gust l’acudit i aprovà l’estratagema”.
La primera edició del llibre és del 1951 i la segona, del 1999. Es va decidir reeditar, en part, per poder posar els comentaris catalanistes de Gaudí, que no es van posar a la primera edició per tal d’esquivar la censura franquista dels anys cinquanta. Les frases d’amor a Catalunya són constants i les de desconfiança a qualsevol cosa que provingui de l’estat espanyol, també. S’explica el dia en què va ser detingut, quan tenia 72 anys, per assistir a una missa que se celebrava a Sant Just en sufragi dels caiguts durant el setge de Barcelona del 1714. En aquest capítol, la figura de Gaudí se’m fa entranyable, una sensació, però, que he tingut al llarg de tot el llibre. És maco de veure com, a vegades, les persones que més proeses han edificat són d’una naturalitat que repel·leix qualsevol tipus de pedanteria. Gaudí acceptava les persones o els judicis de valor d'aquestes per la veritat que s'endevinava a través de la seva senzillesa, per això, quan la primera torre de la Sagrada Família va estar acabada es va meravellar amb l’expressió dita per un rellotger humil en veure-la: “Fa goig”. “Aquest fa goig diu [Gaudí] que ho enclou tot. És el gaudium magnum dels Reis Mags quan varen tornar a veure l’estrella, que és claror i, per tant, goig. Hom gaudeix, frueix. No es pot dir més bé. Fa goig. L’home no deia una frase; expressava el que sentia. Realment aquesta resplendor fa goig. I ho ha dit un home humil, que per 25 pessetes va cinquanta-tres vegades a donar corda a tres rellotges. Aquest «fa goig», l’ha glossat estona”. No suportava que la gent fes servir adjectius com diví o genial en observar les seves obres.
Per Gaudí, el Mediterrani és la zona d’on surten i han sortit les millors obres artisticoarquitectòniques de tots els temps. Tenia una especial mania a la gent que ell deia “del Nord” (anglesos, francesos del nord, espanyols del nord, etcètera) quant a la percepció que tenien de les obres arquitectòniques. Deia que l’Art i la Bellesa només es troba a les riberes de la Mediterrània: “Al Nord i als Tròpics no reben la llum a 45 graus, que és com millor il·lumina els objectes una visió perfecta; en haver-hi escassetat de llum o venir aquesta massa zenital, els objectes, amb il·luminació inadequada, apareixen deformats; més que l’objecte veuen un fantasma de l’objecte; el cap se’ls omple de fantasmes i en ells predomina la fantasia. Al Nord la literatura és fantàstica i l’arquitectura gòtica també (...). Els de la Mediterrània no tenim els ulls acostumats a fantasmes, sinó a imatges; som més imaginatius que fantàstics i, per tant, més aptes per a les arts plàstiques”. L’arquitectura gòtica, precisament, no li feia gaire gràcia: “Una construcció gòtica adquireix la seva màxima expressió en estat de ruïna, mig coberta d’heura i vista a la claror de la lluna, o sia quan no se’n veu gairebé res. Tot això és contrari a la visió plàstica”. Per Gaudí les persones més ben dotades a Catalunya per a l’arquitectura són els naturals del Camp de Tarragona gràcies a les característiques ambientals, lumíniques, etcètera, de la zona i que, precisament, era d’on eren ell i l’autor del llibre. El capítol més colpidor és sens dubte quan s’explica com va anar l’accident del tramvia que el va deixar mortalment ferit i el transcurs dels dies següents.
De la Sagrada Família se’n diuen moltes coses al llibre, la majoria d’elles tècniques, que em costaria bastant de traduir a llenguatge corrent. A Gaudí no li importava que els arquitectes que la continuessin ho fessin amb d’altres estils, era precisament el que volia: que el monument tingués els estils característics dels anys en què s’ha anat construint. Està clar que si un dia s’acaba la Sagrada Família i no cau abans no quedarà tal i com Gaudí l’hagués fet, però ell acceptava la idea que els grans temples sempre s’han hagut de construir durant molts anys de diferència i això provoca que a vegades hi conflueixi més d’un estil artístic en el mateix monument. El fet de ser molt religiós li va ajudar a prendre’s les coses amb molta serenor.
Com que m’estic allargant amb l’entrada us deixo amb aquest fragment en què s’explica un acudit que precisament té a veure amb la durada de la construcció de l’obra:
“En certa ocasió en què Gaudí parlava de la lentitud de les obres del Temple [any 1926], Quintana, que era allí, m’empenyé per tal que expliqués un acudit que aleshores estava en voga, que, per contrast, venia a tomb amb el tema. El senyor Antoni es va mostrar propici a la digressió. Es tractava d’un barceloní que acompanyava uns nord-americans en la visita de Barcelona i els seus monuments. En cadascun d’aquests, els americans s’interessaven pel temps que havia durat la seva construcció i asseguraven que als Estats Units s’haurien construït molt més de pressa. Per exemple: la Catedral i la Generalitat en menys d’un any; el Palau de Justícia en uns tres mesos; la plaça de toros en un mes escàs... El barceloní s’havia cansat de tanta rapidesa constructiva i en arribar a la Sagrada Família i preguntar-li els estrangers què eren aquelles torres tan altes, l’acompanyant, amb una sorpresa fingida, li respongué: - No ho sé; ahir vaig passar per aquí i només hi havia un solar-.
El senyor Antoni va riure de gust l’acudit i aprovà l’estratagema”.
1 comentarios:
Precioso el relato. Me gustó.Y el chiste no está nada mal.
Anonimo desde Beab
Publicar un comentario en la entrada