Soo

Durant quatre mesos vaig estar treballant a l’agència de viatges amb una noia coreana. Ara ja ha tornat al seu país per continuar la carrera d’arquitectura. És de les persones més maques que he conegut en aquest viatge. El seu nom coreà és Soo i el nom anglès que feia servir a Brighton, Sue (es pronuncien igual). Quan la vaig conèixer ja feia un any que ella era a Anglaterra, assistint a classes d’anglès i treballant, com fem tots els estrangers temporals. Era una noia de 24 anys molt maca, igual d’alta que jo i amb un cabell llarg i llis i negre, molt negre, preciós. Sempre em deia que volia tenir el cabell arrissat com el meu i quan m’ho deia jo me la mirava sorpresa, envejant la seva cabellera llarga i extremadament llisa. Quan ja ens teníem més confiança em quedava mirant astorada els seus ulls rajats i parlàvem sobre les diferències amb els ulls dels japonesos i dels xinesos. Físicament, encara em costa diferenciar-los, però per la manera d’actuar ja puc endevinar si estic parlant amb un xinès, amb un japonès o amb un coreà. Els coreans són els més alegres, els japonesos són d’estil més occidental i els xinesos acostumen a venir a l’agència en grups de 20 persones (exagero). Un dia, després de la feina, Sue em va escriure en un paper l’alfabet coreà i em va ensenyar a escriure algunes paraules. Jeroglífics, vaja. El xinès, que ella sabia escriure’l una mica, és molt més complicat.
No li agradava viure a Corea. Un vespre, mentre sopàvem, em va explicar que a la seva ciutat no tenia vida. Em va dir amb el seu to calmós: “Allà ens passem el dia treballant, a la universitat tenim dutxes per si ens quedem tota la nit estudiant a la biblioteca, així no cal que anem a casa i perdem temps”. La majoria dels coreans fan servir ulleres de la quantitat d’hores que es passen davant dels llibres, des que són ben petits (la seva escola de primària començava a les 6 de la matinada). Estava encantada amb la vida lleugera de Brighton, tot i que feia moltes hores a l’agència, més que jo. Cada cop que el nostre cap li preguntava si podia treballar el cap de setmana, ella li deia que sí, encara que se sentís molt cansada. “No pots dir-li que sí sempre”, li deia jo. “Ja ho sé, però no sé dir que no”. Em deia que els coreans són molt servicials (i d’una generositat asfixiant), i rebutjar la proposta d’un altre no està ben vist. Un cop la vaig sentir parlant per telèfon, aixecant la veu, queixant-se per la mala feina que havia fet la persona que estava a l’altra banda del fil telefònic. Quan va penjar tota esverada la vaig aplaudir des de la meva taula, “així es fa! com els anglesos!”, li vaig cridar. Estudiava arquitectura però em deia que no seria arquitecte, i que volia treballar en un banc, “perquè era més segur”; segons ella, a Corea, les professions segures són les més valorades, i més ara. El seu arquitecte preferit era un mexicà del què no recordo el nom bastant minimalista.
Ens agradava molt dir paraulotes en anglès quan criticàvem algunes persones. Cada cop que es referia al seu ex deia “my fucking exboyfriend”, i jo em pixava de riure, perquè quan pronunciava aquestes paraules li sortia tota la ràbia pels ulls i per la cara de fàstic que feia, trencant tota la dolçor que la caracteritzava.
Sue creia en Déu, encara que em va assegurar que va començar a dubtar en la seva fe en la seva estada a Anglaterra i a d’altres països europeus, on li van robar vàries coses com, per exemple, el seu portàtil, una càmara de fotos professional d’unes 600 lliures, una maleta (això va ser al metro de Barcelona), el moneder i, a Madrid, el passaport. Quan li van robar la càmara de fotos jo estava amb ella i em va fer una pena tremenda veure-la plorar (m’allargaria molt explicant com l’hi van robar, a més, no va ser gens emocionant). Quan li explicava a la seva mare les seves pèrdues materials la mare li deia que s’havia de buscar un novio que tingués cura d’ella, i li demanava que tornés a Corea. Els coreans no li queien bé. Jo sempre li deia que deixés Corea i es vingués a viure a Europa o s’anés als Estats Units.
Ara encara hauria d’estar compartint lloc de treball amb ella, però l’ambaixada britànica no li va estendre el seu visat per molt de temps. Volia quedar-se fins al març a Brighton i un dia abans que jo marxés a Barcelona per les festes de Nadal em va trucar per dir-me que només li havien estens el visat per dues setmanes. De broma. “Saps que això significa que demà serà l’últim dia que ens veurem?”, li vaig dir. El dia següent ens vam retrobar a l’estació de tren de Brighton. Jo havia d’agafar el tren cap a Gatwick i ella va venir a acomiadar-se. Encara amb la ressaca de la nit anterior ens vam abraçar i vam riure i, en els últims minuts, ens vam posar a plorar. “No t’oblidis de mi”, em deia amb els ulls vermellosos, mentre les llàgrimes li queien. Un cor de nens cantant nadales ambientaven l’estació. Si acomiadar-se d’una persona ja és lleig imagineu-vos acomiadar-se d’una persona que no saps quan tornaràs a veure, o si tornaràs a veure. Ja n’hauria d’estar acostumada.
“Gràcies per tot”, ens vam dir mútuament abans que jo mostrés el tiquet a un dels guàrdies per poder passar la tanca i anar a buscar el meu tren.

An American text

"I started to ask myself, but before the question had even formed in my mind, I already knew the answer. Fear. The same fear that had caused me to push Coretta away back in grammar school. The same fear that had caused me to ridicule Tim in front of Marcus and Reggie. The constant, crippling fear that I didn’t belong somehow, that unless I dodge and hid and pretended to be something I wasn’t I would forever remain an outsider, with the rest of the world, black and white, always standing in judgment.

So Regina was right; it had been just about me. My fear. My needs. And now? I imagined Regina’s grandmother somewhere, her back bent, the flesh of her arms shaking as she scrubbed an endless floor. Slowly, the old woman lifted her head to look straight at me, and in her sagging face I saw that what bound us together went beyond anger or despair or pity.
What was she asking of me, then? Determination, mostly. The determination to push against whatever power kept her stooped instead of standing straight. The determination to resist the easy or the expedient. You might be locked into a world not of your own making, her eyes said, but you still have a claim on how it is shaped. You still have responsibilities.

The old woman’s face dissolved from my mind, only to be replaced by a series of others. The copper-skinned face of the Mexican maid, straining as she carries out the garbage. The face of Lolo’s mother drawn with grief as she watches the Dutch burn down her house. The tight-lipped, chalk-colored face of Toot as she boards the six-thirty a.m. bus that will take her to work. Only a lack of imagination, a failure of nerve, had made me think that I had to choose between them. They all asked the same thing of me, these grandmothers of mine.
My identity might begin with the fact of my race, but it didn’t, couldn’t, end there.
At least that’s what I would choose to believe.

For a few minutes more I sat still in my doorway, watching the sun glide into place, thinking about the call to Regina I’d be making that day. Behind me, Billie [Holiday] was on her last song. I picked up the refrain, humming a few bars. Her voice sounded different to me now. Beneath the layers of hurt, beneath the ra­gged laughter, I heard a willingness to endure. Endure- ­­and make music that wasn’t there before."


Dreams from my father by Barack Obama

Banys públics

Dilluns passat, un dia abans de tornar cap a la gelada Anglaterra, vaig anar a Aire de Barcelona per gaudir d’un dels meus regals de Nadal. Potser no esteu al cas del que és aquest petit paradís barceloní perquè és molt nou, va obrir les seves portes el passat mes de setembre. Doncs per 24 euros podeu estar durant una hora i mitja banyant-vos relaxadament als banys àrabs d’aquest espai situat al Passeig Picasso. Si pagueu més també us poden fer uns massatges que no puc dir com són perquè no els vaig provar... quan hi torni. Hi vaig anar amb la meva germana i, com era d’esperar, vam arribar-hi uns minuts tard. La cosa funciona per torns i a cada torn hi poden entrar un número limitat de persones. Per sort, ens van deixar entrar al torn que ens tocava, cosa que, en sortir, vaig agrair molt. Als vestuaris ens vam posar els biquinis i les sabatetes i la tovallola que et donen i vam baixar les escales cap a la zona dels banys públics. En arribar-hi la primera frase que se’m passar pel cap va ser: "Déu meu, aquí jo faria una festa". Allà dintre et sents una vertadera romana rica gaudint dels teus luxes. Del jacuzzi (o piscina amb miraculoses bombolles) pots passar a una altra piscina amb aigua calenta i salada, d’allà ficar-te en una d’aigua freda i d’allà passar al bany turc (o sauna amb calor humida). Entre els assistents, hi abundaven les parelles, tant joves com grans, i també hi havien trios d’amigues o amics de qualsevol edat.
Mentre em relaxava en una de les piscines d’aigua calenta em va semblar sentir el crit d’una dona, com si tingués un orgasme. Vaig mirar encuriosida d’on podria haver sortit aquell crit però no em va semblar veure res. "Aquest lloc desperta la imaginació", vaig pensar. Mentre observava la concurrència em vaig adonar que les persones quasi bé no parlaven, i si alçaven molt la veu algú els hi cridava l’atenció. Entre els xiuxiueigs, la música exòtica, la il·luminació tènue i les espelmes, el so de l’aigua i els cossos relaxats que es movien com si anessin a càmera lenta es forma un ambient lleuger amb una tensió eròtica molt recomanable; un lloc on constantment et creues la mirada amb els altres sense mai sentir-te observada, ans al contrari, en una harmonia molt maca. Abans d’entrar al bany turc, la meva germana es va voler submergir a la petita piscina d’aigua freda i, en fer-ho, va fer un crit de tan gelada que estava l’aigua. En adonar-me d’on havia sortit el crit que anteriorment havia sentit d'una altra dona vaig riure cap endintre i vaig anar camí del bany turc. Entre tanta calor a vegades m’estresso perquè sento que em falta l’aire, però la temperatura del bany turc és més suportable que la de la sauna i l’aroma mentolat és una delícia que sembla que et netegi els pulmons. Entre bany i bany pots seure en una zona habilitada i prendre aigua o té, tant com vulguis.
Sense quasi adonar-nos del temps, va venir un dels nois que treballaven als banys (que déu n’hi do també) i va començar a tocar unes campanetes. "Ai, mira, ara ens faran un espectacle i tot", vaig pensar. Però, no, això significava, malauradament, que el nostre torn havia acabat. Un cop dutxades i canviades vam sortir d’Aire de Barcelona amb el cabell encara xop. Mentre caminàvem em vaig embadalir amb el color blanc-net de les meves mans i de tan fina i suau que estava la meva cara. Vaig sortir-hi tranquil·la i relaxada, i amb ganes de tornar a uns banys públics. Llavors vaig recordar que al costat de la meva casa anglesa tinc un Spa on, això sí, només s’hi pot entrar despullat...