Un amic em va enviar fa uns dies un article de la Zadie Smith: Speaking in tongues. La Zadie Smith és una escriptora nascuda a Londres, filla d’un pare blanc i d'una mare negra, criada a un barri de "working-class" de la ciutat i llicenciada en literatura anglesa a Cambridge. Podria resumir el seu article en una frase: la importància de poder preservar i ser fidel a les diverses cultures, ambients, accents i llengües que conflueixen a vegades en les vides d’algunes persones. Per desenvolupar això se centra en la figura del nou president dels Estats Units, Barack Obama, i, sobretot, en la seva pròpia experiència. Smith explica a la perfecció el sentiment contradictori que ha sentit o sent tot aquell que, pel que sigui, sap que la seva realitat és múltiple i se sent amb l’obligació d’haver d’escollir, per mera utilitat. D’aquesta manera, explica el canvi que va suposar per ella el fet de passar a viure d’un barri londinenc molt gran de classe treballadora a Cambridge, un lloc petit, posher pond, i gairebé univocal. Diu que va decidir perdre el seu accent natural (the voice of my chilhood) "perquè sentia que sinó mai seria una vertadera literata". Se’n penedeix d’haver uniformat la seva parla perquè sap que les dues veus formaven part d’ella mateixa, però també sap que la cultura va en contra d’aquesta multiplicitat: només es pot ser singular, només es pot escollir entre una de les teves veus. A partir d’aquí, durant tot l’article, Smith vol mostrar la part positiva que té el fet de sentir-se pertànyer a diferents móns. Assegura que és una capacitat que els polítics acostumen a ignorar (l’excepció és Obama) i que els artistes acostumen a potenciar (l’escriptor que millor representa això per ella és Shakespeare). A través del llibre de l’Obama, Dreams from my father, Smith explica la genialitat d'Obama, ("aquest talent que desorienta en un president"), a l'hora de donar veu a diferents personatges: "Obama can do young Jewish male, black old lady from the South Side, white woman from Kansas, Kenyan elders, white Harvard nerds, black Columbia nerds, activist women, churchmen...". Per poder donar veu no només un ha hagut de conèixer i parlar amb aquestes persones, sinó que també un ha de saber veure la part reflexada d’ell mateix en cada una d’aquestes persones. "His is the story of a genuinely many-voiced man. If it has a moral it is that each man must be true to his selves, plural", i continua, "For Obama, having more than one voice in your ear is not a burden, or not solely a burden- it is also a gift". El fet de ser tan flexible, i sobretot en un polític, porta a vegades a la gent a desconfiar-ne: "How can the man who passes between culturally black and white vocies with such flexibility, with such ease, be an honest man?". Traient la part d’intencionalitat d'Obama a l'hora de barrejar móns en els seus discursos, està clar que les dues veus formen part d’ell, són ell, i si a sobre la honestedat amb ell mateix li surt a compte doncs molt millor. Segons l’escriptora, els seus oponents van subestimar la quantitat de nord-americans que tenen un passat barrejat i que, per tant, es podien sentir identificats fàcilment amb el discurs d'Obama. Però sigui intencionat o no, la qüestió és que Obama va decidir mantenir la seva sensibilitat múltiple i provar sort. Segons Smith, en els polítics, en general, busquem que abracin amb fervor una ideologia, que la defensin passi el que passi fora del seu món. Critica el fet que els pragmàtics estiguin considerats uns dèbils i els homes que fan balança, naifs. En canvi, aquesta qualitat que es nega en els polítics és imprescindible en els artistes. Shakespeare és, per ella, l’autor que millor ho representa: "Shakespeare’s art, the very medium of it, allowed him to do what civic officers and politicians can’t seem to: speak simultaneous truths. In his plays he is woman, man, black, white, believer, heretic, Catholic, Protestant, Jew, Muslim. He grew up in an atmosphere of equivocation, but he lived in freedom".
Al final de l’article, Zadie Smith relata el dilema que se li va presentar el dia de la victòria d'Obama. Es trobava en una festa posh a Nova York (a lovely party), on la majoria dels convidats eren blancs, liberals i "highly educated", celebrant "with one happy voice" a mesura que els estats s’anaven posant de color blau. Quan Obama va guanyar va rebre la trucada d’un amic alemany per animar-la a canviar de festa i anés a un bar de Harlem, a un "crowded bar of black New Yorkers". Va dubtar de canviar de festa no tant pel canvi d’ambient (ella se sentia còmode en els dos), sinó per la vergonya que sentia en imaginar-se en una bar reggae amb un vestit elegant i amb la seva "silly posh English voice". "It’s amazing how many of our cross-cultural and cross-class encounters are limited not by hate or pride or shame, but by another equally insidious, less-discussed, emotion: embarrassment". Al final va canviar de festa.
Al final de l’article, Zadie Smith relata el dilema que se li va presentar el dia de la victòria d'Obama. Es trobava en una festa posh a Nova York (a lovely party), on la majoria dels convidats eren blancs, liberals i "highly educated", celebrant "with one happy voice" a mesura que els estats s’anaven posant de color blau. Quan Obama va guanyar va rebre la trucada d’un amic alemany per animar-la a canviar de festa i anés a un bar de Harlem, a un "crowded bar of black New Yorkers". Va dubtar de canviar de festa no tant pel canvi d’ambient (ella se sentia còmode en els dos), sinó per la vergonya que sentia en imaginar-se en una bar reggae amb un vestit elegant i amb la seva "silly posh English voice". "It’s amazing how many of our cross-cultural and cross-class encounters are limited not by hate or pride or shame, but by another equally insidious, less-discussed, emotion: embarrassment". Al final va canviar de festa.
És indubtable que una persona amb múltiples veus té per davant la incòmode feina d’haver de posar-les al mateix nivell, si no vol perdre part de la seva essència, si no vol ser deshonesta amb ella mateixa i amb els altres. El camí sembla més fàcil si es decideix abraçar una sola ideologia, un sol grup, un sol accent, però també és menys interessant. Renegar d’una de les parts que et conformen com a persona t’aportarà més seguretat (social, sobretot) i una falsa capacitat de decisió en temes polítics, socials i culturals. Donar vida només a una de les teves veus és negar la vida de l’altra part i, amb ella, negar opinions, sentiments i vivències que et pertanyen des de sempre. Acceptar la bipolaritat, les diferents veritats, la multiplicitat de veus i d’ambients no és més covard i gris que abraçar fèrriament una sola via, una sola veu. Al contrari, en el camí s’esgota més energia tractant d’unificar móns però, amb el temps, aquest esforç val la pena perquè, a poc a poc, et va apropant a les teves veritats, a la teva única veritat. "Before long, the only voice you recognize, the only life you can empathize with, is your own".

