Amazing. Encara estic eufòrica després de la gran victòria del Barça a Londres. Vaig anar al pub on he anat a veure tots els partits interessants d’aquesta temporada amb un grupet de sud-americans, un coreà i el meu english boss. Vam arribar 45 minuts abans que comencés el partit per agafar lloc. Quan a la gran pantalla van sortir les primeres imatges de l’estadi, es va fer una mena de silenci nerviós al pub, el qual estava repartit entre aficionats del Barça i del Chelsea gairebé a parts iguals. El títol que el programa esportiu va escollir per titular el partit va estar molt ben trobat: The Beauty and the Beast (La Bella i la Bèstia), sent la Bella el Barça i la Bèstia, el Chelsea, of course. El gol del Chelsea als pocs minuts de començar el partit em va fer estar histèrica la resta del temps, i anava bevent cervesa cada dos per tres per mitigar els nervis. El joc del Chelsea ja de per si em posa dels nervis, ells no juguen al futbol, només fan que defensar i aprofitar quan tenen una oportunitat. En el partit d’anada un amic em deia que és intel·ligent jugar d’aquesta manera per assegurar-se la victòria. Per mi jugar al futbol d’aquesta manera és covard, avorrit, punyetero: no és futbol. O almenys no és un futbol que es pugui gaudir. Darrera meu hi seia un noi que no parava de dir en castellà: “Adiós, Barça, adiós!”, i els aficionats del Chelsea, amb el pas dels minuts, començaven a animar-se i a cantar vés a saber què. El meu boss estava també dels nervis perquè no suporta el Chelsea (ell és aficionat de l’Arsenal). Un amic aficionat del Reial Madrid em va enviar un sms: “Oh... qué pena...”, encara dolgut per la gran derrota que va patir el seu equip feia tan sols quatre dies (quina nit, la del dissabte passat...). “Aún quedan muchos minutos”, li vaig escriure jo. Fins i tot tres minuts de temps de descompte, en partits així, són molts minuts.
I, ves, efectivament, va arribar el moment de glòria. En el moment del gol d’Iniesta vam sortir del nostre amagatall tots els aficionats culés, cridant histèrics i deixant anar tota la maleïda tensió que vam estar patint durant 90 minuts. Tots de peu saltant, aplaudint, abraçant-nos... oh, de veritat, què bonic va ser! Quan el partit va acabar, quatre hooligans borratxos ens van cridar amb molta mala hòstia i, fins i tot, una bèstia d’aquestes va agafar una cadira i va estar a punt de llençar-nos-la a sobre. Vam haver de callar, tot intimidats. Quan el hoolie ja marxava i va sentir que ens tornàvem a animar va deixar anar un “go back to your country, fucking Spanish!”. I en aquell moment jo ja vaig riure, tota feliç de que el Barça hagués guanyat d’aquesta manera a un Chelsea que no em va agradar gens.
El 27 de maig seré al mateix pub, amb el mateix grup i cridant, com sempre, per molts hooligans que hi hagi al nostre voltant. I pocs dies després, celebraré un altre cop la bella victòria a Barcelona.
I, ves, efectivament, va arribar el moment de glòria. En el moment del gol d’Iniesta vam sortir del nostre amagatall tots els aficionats culés, cridant histèrics i deixant anar tota la maleïda tensió que vam estar patint durant 90 minuts. Tots de peu saltant, aplaudint, abraçant-nos... oh, de veritat, què bonic va ser! Quan el partit va acabar, quatre hooligans borratxos ens van cridar amb molta mala hòstia i, fins i tot, una bèstia d’aquestes va agafar una cadira i va estar a punt de llençar-nos-la a sobre. Vam haver de callar, tot intimidats. Quan el hoolie ja marxava i va sentir que ens tornàvem a animar va deixar anar un “go back to your country, fucking Spanish!”. I en aquell moment jo ja vaig riure, tota feliç de que el Barça hagués guanyat d’aquesta manera a un Chelsea que no em va agradar gens.
El 27 de maig seré al mateix pub, amb el mateix grup i cridant, com sempre, per molts hooligans que hi hagi al nostre voltant. I pocs dies després, celebraré un altre cop la bella victòria a Barcelona.
