Quan Barcelona està mullada per la pluja té una olor particular. Cada lloc té una olor diferent quan plou, a Brighton la olor era més vegetal, més de camp; a Barcelona, la olor és més urbana, més de ciment, més bruta, per dir-ho d’alguna manera. Barcelona és una ciutat bastant contaminada, es nota molt en la densitat de l’aire, en quan respires, sobretot. Ahir li preguntava a un metge, mentre em mirava un dit amb una cremada lleu, si passava res si m’havia empassat (de fet, fumat) tot el fum d’una bengala, i em va dir que no, que, en tot cas, és igual de xungo que respirar l’airet del centre de Barcelona. I, de fet, és una de les coses que més vaig notar en arribar a Brighton: la puresa de l’aire. Una amiga que va venir a veure’m em va dir el mateix: “Tia, quin aire més pur, no?”. Brighton és un poble en comparació amb Barcelona, sí, però, fins i tot a Londres vaig tenir la sensació que hi havia menys contaminació, imagino que a causa de la constant pluja i de tant extensa que és la ciutat.
A Barcelona hi ha molt cotxe, molta moto i molt de sol, i només cal anar dalt d’un turó per veure la pol·lució o alçar el cap una nit qualsevol i no poder veure cap estel. A Anglaterra potser plou i fa més fred, però tot és més net, hi ha més flors, molt més verd i pots veure els estels. Les històries que sents són de castells, de personatges màgics de boscos, de fantasmes i bruixes... els agrada tota aquesta fantasia, que a mi m’encanta. Em recordaven a les històries dels gallecs, dels cantàbrics, històries de la màgia celta que es troba en el paisatge del fred nord espanyol. Vaig conèixer una noia gallega que em deia el mateix, que li encantava tot aquest univers màgic en el qual els britànics es recreen i m’explicava històries gallegues sobre esperits, cases maleïdes i meigues, tot visitant el preciós castell d’Arundel. També a la Catalunya interior hi ha uns quants éssers fantàstics, com les boniques goges, unes nimfes que només surten de les seves coves les nits de lluna plena per poder dansar. A Brighton, fins i tot en alguns petits supermercats podies comprar llibres en plan “L’esperit dels teatres de Brighton” o “Fantasmes coneguts d’Anglaterra del Sud”. Era molt comú que fessin guies turístiques en un castell, de nit, per explicar històries tenebroses que haguessin passat en aquell lloc en concret. I, per descomptat, a la casa on jo vivia també hi convivia un fantasma amb nosaltres, és la conclusió a la qual vam arribar després que succeïssin una sèrie de fenòmens molt i molt estranys... El fantasma es deia George i era del segle XIX (com la casa), però era bo.
La continua pluja acostuma a venir acompanyada d’una terra preciosa, màgica i misteriosa. Quan viatgeu al Regne Unit i a Irlanda no penseu que aneu a un lloc on fa mal temps, sinó que us endinseu en unes terres on la fantasia i la pols de fada són l’encantador pa de cada dia, on les disfresses no surten del seu amagatall només per Carnaval, on la tènue llum del sol travessa com pot les contundents siluetes dels arbres i on els esquirols se t’acosten i et toquen la mà amb les seves fines i diminutes potetes i et treuen cautelosament del dit el cacauet que els estàs donant.
