sábado 27 de junio de 2009

1958-2009

Hold me
Like the river jordan
And I will then say to thee
You are my friend


Carry me
Like you are my brother
Love me like a mother
Will you be there?


Weary
Tell me will you hold me
When wrong, will you skold me
When lost will you find me?


But they told me
A man should be faithful
And walk when not able
And fight till the end
But I'm only human


Everyones taking control of me
Seems that the worlds
Got a role for me
Im so confused
Will you show to me
Youll be there for me
And care enough to bear me

(...)


(spoken)
In our darkest hour
In my deepest despair
Will you still care?
Will you be there?
In my trials
And my tribulations
Through our doubts
And frustrations
In my violence
In my turbulence
Through my fear
And my confessions
In my anguish and my pain
Through my joy and my sorrow
In the promise of another tomorrow
I'll never let you part
For you're always in my heart.

viernes 26 de junio de 2009

Allà on plou

Quan Barcelona està mullada per la pluja té una olor particular. Cada lloc té una olor diferent quan plou, a Brighton la olor era més vegetal, més de camp; a Barcelona, la olor és més urbana, més de ciment, més bruta, per dir-ho d’alguna manera. Barcelona és una ciutat bastant contaminada, es nota molt en la densitat de l’aire, en quan respires, sobretot. Ahir li preguntava a un metge, mentre em mirava un dit amb una cremada lleu, si passava res si m’havia empassat (de fet, fumat) tot el fum d’una bengala, i em va dir que no, que, en tot cas, és igual de xungo que respirar l’airet del centre de Barcelona. I, de fet, és una de les coses que més vaig notar en arribar a Brighton: la puresa de l’aire. Una amiga que va venir a veure’m em va dir el mateix: “Tia, quin aire més pur, no?”. Brighton és un poble en comparació amb Barcelona, sí, però, fins i tot a Londres vaig tenir la sensació que hi havia menys contaminació, imagino que a causa de la constant pluja i de tant extensa que és la ciutat.
A Barcelona hi ha molt cotxe, molta moto i molt de sol, i només cal anar dalt d’un turó per veure la pol·lució o alçar el cap una nit qualsevol i no poder veure cap estel. A Anglaterra potser plou i fa més fred, però tot és més net, hi ha més flors, molt més verd i pots veure els estels. Les històries que sents són de castells, de personatges màgics de boscos, de fantasmes i bruixes... els agrada tota aquesta fantasia, que a mi m’encanta. Em recordaven a les històries dels gallecs, dels cantàbrics, històries de la màgia celta que es troba en el paisatge del fred nord espanyol. Vaig conèixer una noia gallega que em deia el mateix, que li encantava tot aquest univers màgic en el qual els britànics es recreen i m’explicava històries gallegues sobre esperits, cases maleïdes i meigues, tot visitant el preciós castell d’Arundel. També a la Catalunya interior hi ha uns quants éssers fantàstics, com les boniques goges, unes nimfes que només surten de les seves coves les nits de lluna plena per poder dansar. A Brighton, fins i tot en alguns petits supermercats podies comprar llibres en plan “L’esperit dels teatres de Brighton” o “Fantasmes coneguts d’Anglaterra del Sud”. Era molt comú que fessin guies turístiques en un castell, de nit, per explicar històries tenebroses que haguessin passat en aquell lloc en concret. I, per descomptat, a la casa on jo vivia també hi convivia un fantasma amb nosaltres, és la conclusió a la qual vam arribar després que succeïssin una sèrie de fenòmens molt i molt estranys... El fantasma es deia George i era del segle XIX (com la casa), però era bo.
La continua pluja acostuma a venir acompanyada d’una terra preciosa, màgica i misteriosa. Quan viatgeu al Regne Unit i a Irlanda no penseu que aneu a un lloc on fa mal temps, sinó que us endinseu en unes terres on la fantasia i la pols de fada són l’encantador pa de cada dia, on les disfresses no surten del seu amagatall només per Carnaval, on la tènue llum del sol travessa com pot les contundents siluetes dels arbres i on els esquirols se t’acosten i et toquen la mà amb les seves fines i diminutes potetes i et treuen cautelosament del dit el cacauet que els estàs donant.

jueves 18 de junio de 2009

¿Y si me hago cantante?

No sé si porque he estado casi un año fuera de Barcelona o porque forma parte de mi dispersa naturaleza mental, hay días que me despierto sin saber en qué día vivo. Abro los ojos y, durante unos segundos, cuando mi mente no tiene aún ningún tipo de autonomía intelectual, se deja llevar por las intuitivas sensaciones del cuerpo (muy propio de mí), que le dicen que estamos en otoño y que quedan dos meses para Navidad. Quizá ello se deba al hecho de que la última vez que estuve en Barcelona era Navidad o que he vivido en un constante otoño por esos parajes ingleses. Ya me ha pasado más de una mañana, eso de despertarme y pensar que en dos meses es Navidad; y entonces, a veces, cual doncella en un castillo de la Edad Media, el canto de una golondrina me recuerda que estamos apunto de hacer la entrada al verano. Más común es eso de despertarse y mirar aturdida la habitación durante unos segundos para situarse. A mí esto no me pasa tanto, el espacio lo tengo más asimilado que el tiempo, aunque en menos de un año haya vivido en cuatro casas diferentes.
Hoy la vida se nos queda corta, muy corta, la mía la veo ya tan corta que me estreso. De repente tengo 26 años y sigo tan descolocada como siempre. Nunca he sabido dominar el tiempo, sea el tiempo de un día, el de todo un año o el de la vida misma. Supongo que tal incapacidad organizadora es la causante de que siempre, sea como sea, viva sumida en una especie de caos. Un desorden que empieza por el de la habitación (a mi edad...) y llega hasta límites insospechables (desengañaros: quien os dijo que ordenar la habitación va bien para ordenar la mente mentía). Quizá sea una de esas personas que sólo se sienten cómodas viviendo en un cierto caos, una ilusa que cree que a veces es mejor vivir con la balanza desequilibrada que, en un momento dado, desequilibrar bruscamente la balanza.
No sé hasta qué punto las influencias externas se interponen en el camino que imaginariamente intentas construir en tu mente, si es que estás construyendo algo. No sé tampoco si definirse profesionalmente sirve de algo, supongo que lo importante es ir haciendo cosas con un grado de implicación propio de los que tienen una vocación clara (es decir, los que un día se decidieron) ¡lo que me echen! Vas haciendo, vas haciendo y, cuando ya estás en tu salsa, con proyectos de un lado, blogs de otro, hobbies musicales y un grupo de amigos que se reúne cada viernes en el mismo bar, nace el primer hijo. Y entonces te das cuenta de lo importante que es la economía y de que tendrías que haberte dedicado a, simplemente, ganar dinero y haber dejado la bohemia para otra vida.

miércoles 10 de junio de 2009

A translation

“Art is the mirror of the human truth, is the eye through which we observe the nature to understand it or, at least, to internalise it. And well: the role that Shakespeare played to shape, first the English and, by extension, through the weapons and the diffusion of his work, the Western man, is the same role that Josep Pla’s work has played in Catalonia.
Through which other writer do we feel Catalonia so strongly than through Josep Pla? He knew perfectly what he was playing at; how many times does he repeat that a writer must write for his tribe? Pla is a moralist in a Catalan way, focus on the defects and the virtues of the country. His universality is expressed through the values that have supported the country despite the defeats: the individualism, the pactism, the effort and the commercial spirit.
Is not there a Mr Steven (senyor Esteve) in Pla? His work, built during forty years of Franco’s dictatorship and censorship, is not the incarnation of that idiomatic expression which says that the Catalans make bread from the stones? A writer personifies a lively attitude through his literature. Does not the way to do of Pla connect with the prudent but tenacious and, sometimes, combative character of the Catalans?
The grace of Pla’s nationalism is that, being Catalan, works here and in China, and in any historical circumstance, because it needs neither tanks nor flags. His is a constructive nationalism, which lives and lets the people live, based in the small actions of the everyday life, which are the ones that make a country indestructible and prosperous. It is a nationalism that enrich the man on the basis of make him understand the importance of loving the country where he wants his children to live, with all that this entails of tribal solidarity and love to the tradition that has made it possible.
It does not seem to me foolish to say that Josep Pla is the Shakespeare of Catalonia”.

This is a home-made translation of an extract from El nostre heroi Josep Pla (Our hero Josep Pla) by Enric Vila. If you just understand English I’m sorry, this book is written in Catalan and is not translated into English yet. Be very patient. Or learn Catalan.
I si els que saben anglès veuen alguna frase mal expressada (deu haver-hi unes quantes), que m’ho facin saber, si us plau, I need to improve my English! El fragment està a les pàgines 141-142.

sábado 6 de junio de 2009

Estructures

“Ets bona, però no tens estructura”. En Joanot va dir això amb cara de què hi farem i es va quedar tan ample. En sentir aquesta trista veritat, la Noa va decidir que potser hauria de desviar el seu esperit a ocupacions més accessibles perquè, pobra, no tenia una estructura on poder construir els fonaments necessaris per tenir una base. Pobra Noa sense estructura, viu a la intempèrie en cadascú dels móns que habita i és incapaç de trencar i canviar aquesta seva realitat. La Noa ja no sap tornar enrera, de fet, ja és massa tard per tornar-hi, i per això se sent incòmoda, paralitzada, sense saber cap a on anar. A més, sap que tot està patèticament interrelacionat, i que els coneguts amb els què hauria de tractar haurien de pertànyer a aquella inexistent estructura a la qual ella també deuria de formar part. I mira què en penso jo, i mira que et dic jo ara, i fem un cafè per parlar-ne... pobra Noa... A mi, personalment, em fa molta pena, no puc fer-hi més: és el sentiment que acostumen a inspirar les persones que viuen com si estiguessin perdudes constantment, a la recerca de vés a saber què. La compassió que desperten aquestes persones és tan forta que és impossible no intentar estendre’ls la mà, encara que sense èxit. La Noa havia pensat de fer una mica de teatre per tal d’inserir-se en una estructura, una qualsevol, això és el de menys, per d’aquesta manera poder compartir perspectives i, per tant, descobrir si hi ha res a fer. Però em va dir que la comèdia no la podria portar contínuament, que el seu temperament no li permetria. D’aquesta manera, finalment, la Noa va decidir marxar a un altre lloc, un lloc on les estructures fossin menys fixes i més mal·leables, un lloc on no hagués de portar una etiqueta penjada al coll per tal de poder fer-se valer o, ja ni això, senzillament, motivar-se.

martes 2 de junio de 2009

Hi

La mañana siguiente de llegar a Barcelona, mi vecina (una señora mayor) llamó al timbre de casa demasiado pronto para mi gusto. Con mi camiseta hippy larga y celeste y con mi cara de haber dormido 10 horas seguidas (¡seguidas!) le abrí la puerta. Me arrancó una sonrisa al momento: me dio un ramo de flores precioso, en parte para felicitarme por mi cumpleaños, que fue en mayo, y en parte por mi regreso a la ciutat comtal. Qué guapa, ella. Días cálidos y amables, gràcies per aquesta agradable benvinguda, Barcelona! Volver a Barcelona después de tanto tiempo es como una suave y dulce caricia en la mejilla.
Echaré de menos Brighton, mis compis de casa, los Sunday roasts (oh, yorkshire puddings!), hablar en inglés (o al menos intentarlo) y esa manera de hablar cantando que tienen los ingleses del sur. Pero no es un adiós, es un hasta luego. Hoy he soñado que me comía un bagel, ¿dónde están los bagels en Barcelona?
Londres no la echaré tanto de menos, en parte porque no he hecho vida allí y no acabé de hacerme mía la ciudad. Cuando iba no tenía tiempo de estirarme en un parque, sino de caminar por su centro bullicioso o de trabajar. Pero Londres tiene mucho encanto y me gustaba mucho coger el tren y aparecer una hora después en esa frenética ciudad. Siempre que Brighton se me quedaba pequeña, me iba a Londres. Gracias a la agencia donde he estado trabajando pude ver seis musicales, he aquí mi clasificación final:


1- Phantom of the Opera (Her Majesty’s Theatre): ¡Qué voces! ¡Qué música! ¡Qué trajes! ¡Qué escenografía!
2- Billy Elliot (The Victoria Palace Theatre): La película me encantó, el musical no iba a ser menos.
3- We will rock you (Dominion Theatre): La historia es un poco extraña, pero la salvan las potentes canciones de Queen y los cantantes.
4- Chicago (Cambridge Theatre): Es bueno, pero Cabaret (el de Barcelona) me gustó mucho más.

5- Les Miserables (Queen’s Theatre): Los cantantes son igual de buenos que los de Phantom (y la escenografía y los trajes), pero el inglés es demasiado complicado, por lo que, a ratos, te cansas y desconectas.
6- Lion King (Lyceum Theatre): Antes de ir a verlo todo el mundo me dijo que era buenísimo por lo que me esperaba mucho más. También tengo que decir que ese día tenía mucha resaca.

Me he quedado con las ganas de ver Wicked, Oliver Twist (uno de los protagonistas es Rowan Atkinson o Mr Bean), Sister Act (se estrena ahora en junio) y la obra de teatro Hamlet, protagonizada por, atención, Jude Law. Creo que a partir de ahora voy a intentar ir más a menudo a Londres aunque sea por la única finalidad de ver un musical o un espectáculo. Avión, hotel, paseo, musical, cena, pub o coctelería, night club (dependiendo de la compañía), hotel, desayuno, paseo por algún parque, comida y avión: nice weekend. Eso sí, de momento, los próximos fines de semana prefiero tomármelos con más calma, tumbada en la bendita arena de nuestras playas y refrescándome en la purificadora agua mediterránea.