Escapada

Avui ens hem escapat amb els meus tiets a Cadaqués i a Port-Lligat. El primer que hem fet després d’aparcar el cotxe a Cadaqués ha estat anar a menjar una paella a un restaurant proper a la platja. Concretament, jo he engolit un gaspatxo, part d’una paella, una cervesa i una mousse de xocolata (el tallat no l’he pogut acabar). Després de dinar ens hem apropat a la cala i, com que estava una mica atapeïda de turistes, m’ha semblat més petita que l’última vegada que hi vaig anar. Entre la força amb que picava el sol i la quantitat de gent que hi havia, la platja se m’ha presentat amb menys encant del que recordava que tenia. Com bé ha dit un savi que ens acompanyava, a Cadaqués (i a aquests poblets de la Costa Brava en general) el millor és passejar-hi al vespre, quan la brisa marina porta amb més intensitat a la terra els aromes i la calma de la mar. A Port-Lligat hem anat principalment perquè els meus tiets veiessin la casa de Dalí, tot i que la idea era també capbussar-se a l’aigua de la caleta, però ens hem trobat un xiringuito a rebentar de gent i on sonava una música techno que no lligava per res amb el paisatge. És llavors que he pensat que potser no estaria malament que certes caletes, especialment les més espatllades per les masses de turistes, podrien ser de pagament, i ja posats, portades per persones amb una mica més de sentit comú... a què ve posar música techno en un lloc com aquell? A un xiringuito d’una platja de Barcelona pot ser comprensible, però a Port-Lligat? Com que l’ambient no ens ha fet el pes hem decidit anar a Sant Martí d’Empúries, un poblet medieval encantador amb unes platges amples i còmodes des d’on es veia l’Escala i algunes de les ruïnes romanes.

El que també es podia apreciar a la llunyania era el castell de Torroella de Montgrí, castell al qual li tinc una estima especial perquè, de petita, quan el veia allà dalt de la muntanya, sabia que quedava poc per arribar a L’Estartit, on, durant uns estius, vam estar estiuejant a l’apartament d’un amic dels meus pares, que era pintor. Recordo que quan tenia uns set anys vam pujar la muntanya per arribar fins al castell, que estava totalment abandonat i les plantes i els arbustos ja s’havien apoderat d’ell. M’encantaven els dies que passàvem a l’Estartit: els sopars a la fresca, la platja extensa, les Illes Medes, els asados a la terrassa d’aquell apartament bohemi i les passejades pels carrerons del poble, que estaven a vessar de paredetes on la meva germana i jo compràvem polseres, collarets i cassettes de música. M’agradava la botiga de quadres que el pintor amic tenia sota l’apartament on ens quedàvem, i on el veia pintar els retrats o els paisatges que després venia. Ara no hi vaig gaire sovint a l’Estartit, però, definitivament, és un dels llocs on encara hi viu l’Amanda nena.

Després de Sant Martí d’Empúries hem tornat a Barcelona, a descansar perquè demà serà un altre dia de recórrer llocs i moments del passat.