Naturaleses

Les feines temporals ja formen tanta part de la meva vida que quan em surti una feina fixa em sentiré estranya, tindré una espècie de reacció al·lèrgica a l’estabilitat aconseguida, si és que això s’aconsegueix mai. Mentrestant, una fa el que pot, i treballo del que surti. Fins i tot de cambrera, el meu ofici per antonomàsia, i que tantes vegades m’ha salvat del no-res. La cafeteria de tota la vida on a vegades em deixen anar a treballar és una cafeteria de barri, on hi va una barreja de gent gran i comerciants de la zona. Són clients rutinaris: van cada dia a la mateixa hora, prenen sempre el mateix i deixen sempre la mateixa propina. Quan seuen a la terrassa a vegades no cal ni que anem a preguntar què volen, ja els hi portem directament.

Avui ha anat a prendre el cafè una senyora que no té l’horari mecanitzat i que, cada cop que la veig, m’entren ganes de seure a taula amb ella perquè m’expliqui la seva vida. És una dona d’uns 80 anys de cos fràgil i petit. Vesteix amb elegància i porta sempre unes ulleres de sol modernes que cobreixen una mirada afable. La seva veu és dèbil, però com que surt d’una boca que sempre esbossa un petit somriure és també molt entranyable. Sempre ve amb el seu gosset i amb els seus cigarrets. Se’n fuma dos tota sola, pren el seu espresso i marxa. No s’ha barrejat mai amb la resta de senyores del barri que van a la cafeteria, les que ocupen dues taules durant dues hores a la terrassa i parlen i xafardegen de tot, les que per aconseguir l’atenció de la cambrera criden a tort i dret: “nena!!”. Aquesta senyora, però, és tota sensibilitat. Es veu d’una hora lluny en la manera de moure’s, de parlar, de mirar, de seure. Un cos tan fràgil i tan petit només pot contenir un interior de la mateixa fragilitat. Els seus cigarrets delaten el seu nerviosisme, un nerviosisme que, això sí, dissimula molt bé. Ella, en el grup gran de les senyores del barri, no duraria pas gaire i sentiria que li falta l’aire als pocs minuts d’escoltar-les xerrar. No és que sigui millor que les altres, és, senzillament, d’una altra naturalesa. I a vegades m’agradaria veure-la acompanyada amb algú de la seva mateixa naturalesa, amb algú que, com ella, sabés transformar la seva sensibilitat en amabilitat, el seu nerviosisme en plaer, la seva fragilitat física en fortalesa mental. Però potser ja no li cal i, tot i venir sola, vesteix amb elegància, va ben maquillada i és de tracte amable, i això és esperançador, perquè, d’alguna manera, dóna a entendre que ella és el seu únic centre.