La donna mascherata

Bones festes, che

amanda.gaggioli@gmail.com (Amanda) — Thu, 10 Dec 2009 22:13:00 +0000

La setmana vinent me’n vaig a Argentina, així que no donaré senyals de vida durant més o menys un mes. Ja fa set anys que no hi vaig i em moro de ganes de tornar-hi!
Si no feu cap viatge, us recomano per aquestes festes Història dels grecs d’Indro Montanelli, que me l’he cruspit en una setmana (quan estic apàtica trigo bastant més amb els llibres). El llibre m’ha agradat molt per l’estil de Montanelli, pel seu sentit de l’humor i per com aconsegueix apropar els grecs (els quals a vegades se’ns mostren tan llunyans i altius) als no acadèmics. És una pinzellada molt breu de la història de la civilització grega, però serveix per fer-se un mapa cronològic dels esdeveniments bèl·lics, dels estils artístics, dels corrents filosòfics i científics, dels déus grecs, etcètera, tot explicant els idil·lis i les vides dels seus principals protagonistes. I també serveix per continuar amb el llibre que el segueix: Història de Roma, del mateix excepcional escriptor.

Transcriuria molts fragments però com que el llibre (Història dels grecs) és de la biblioteca no l'he volgut subratllar, tot i així, heus aquí alguns que estan bé:

"Cadascú era el seu propi comandant, el seu propi soldat ras, el seu legislador, el seu policia, el seu metge, el seu sacerdot i el seu filòsof. I en aquesta completesa de l'home rau la fascinació i el valor de la civilització grega, com passarà amb la del Renaixement italià"

"Perquè això era el bo d'Atenes, i el símptoma de la seva civilització: que es trobaven els uns amb els altres, discutien, anaven a fer un xeflis, es feien befa en públic i continuaven sent amics en privat"

"Sòfocles estava més interessat per l'home que no per la idea, i aquí rau sobretot la seva modernitat"

"Hi ha inconformismes que acaben fent més mal que bé, quan neguen només pel gust de negar i ho converteixen en un exhibicionisme"

"El veritable savi no és aquell que ha estibat moltes nocions dins el cervell, sinó aquell que sap contemplar el món i la vida en el seu conjunt, i que hi troba una raó, una lògica. El bé o la virtut consisteixen a adequar-hi la vida individual. Consisteixen a acceptar sense rebel·lions la llei d'aquest canvi continu i etern, a acceptar també la pròpia mortalitat. Qui ha comprès la necessitat de tots els contraris suportarà el sofriment com a alternativa inevitable del plaer i perdonarà l'enemic reconeixent-hi el complement d'ell mateix. No podrà lamentar-se de les lluites que haurà de sostenir, perquè la lluita és la impulsora de tots els canvis, la mare de la vida mateixa"

"En Diògenes, com en Antístenes i en tots els altres professionals de la humilitat, hi havia una ambició il·limitada. Es preocupava molt per la seva vastíssima fama de dialèctic enginyós i punyent. Una vegada, veient una dona prosternada davant d’una imatge sagrada, li va dir: "Vés amb compte, amb tants déus com hi ha, pots tenir-ne un al darrera i estar ensenyant-li el cul"."

Bon Nadal i Bon Any Nou, sigueu bons i mengeu molts torrons.

Un ball forçat

amanda.gaggioli@gmail.com (Amanda) — Mon, 07 Dec 2009 15:12:00 +0000

El baile de la victoria, la nova pel·lícula de Fernando Trueba, ja s'ha estrenat a les nostres pantalles. El film és l'adaptació cinematogràfica de la novel·la homònima de l'escriptor xilè Antonio Skármeta, amb la què va guanyar el premi Planeta el 2003. Ambientada a Santiago de Xile durant l'època de la transició democràtica, El baile de la victoria és una pel·lícula dramàtica, on els seus protagonistes (entre ells Ricardo Darín), d'una manera o d'una altra, pateixen o han patit les conseqüències de la dictadura xilena. Ja només per aquest context la pel·lícula és fortament emotiva i té moments poètics (això sempre depenent dels ulls que la mirin, és clar), però a vegades es perd en un mar de gestos i diàlegs forçats que donen poca credibilitat als personatges. Mai ha estat fàcil adaptar la literatura al cinema i a El baile de la victoria es nota, sobretot pel ritme, que la transició d'un llenguatge a l'altre no s'ha aconseguit adequadament. La pel·lícula ha estat escollida per l'Acadèmia espanyola de cinema per optar a l'Oscar en la categoria de millor pel·lícula estrangera.

Publicat a eldema.cat

Ojos de mar

amanda.gaggioli@gmail.com (Amanda) — Fri, 27 Nov 2009 18:53:00 +0000

Ojo de mar: Dícese de una charca de agua salada que se encuentra en un valle cercano al mar. Cuando la marea sube el agua del Ojo de mar hace lo propio y se pueden llegar a formar pequeños riachuelos de agua salada en el valle. Como la charca u Ojo de mar está conectada con el mar por un canal natural subterráneo, si algo o alguien cae en esa charca es succionado automáticamente por las corrientes marinas hasta que su cuerpo aparece flotando en el mar.
Los Ojos de mar suelen encontrarse en zonas del norte, como por ejemplo en Cantabria.

Los Ojos de mar suelen asustar y, por ello, fascinar, a los niños de las aldeas cercanas a ellos. Éstos se aproximan a las charcas de agua salada sólo para observarlas, rodeadas de todos esos arbustos y árboles por los cuales a veces trepan. Los niños se explican historias sobre el poder de los Ojos de mar, como que de vez en cuando se encuentran las vacas que han desaparecido en la costa, absorbidas por la fuerza de la corriente de la charca oscura, pequeña y profunda. Si alguna vez alguien encuentra un Ojo de mar en un valle, se recomienda que ni siquiera toque el agua con la mano porque la fuerza de la corriente es tal que podría absorberle rápidamente, sin tiempo de poder reaccionar.

Advertencia: como creadora de esta definición admito que no tengo ni idea de si el poder de los Ojos de mar es real, pero me gusta pensar que sí, por respeto a las historias que explicaban los niños del pueblo durante los agostos de mi infancia. Y porque cada vez que voy allí me siento como si fuera una señora de setenta años paralizada por los recuerdos, observando de nuevo con ojos de niña su particular y fascinante País de las Maravillas.

Foto: El Cantábrico, en algún lugar.

Sera

amanda.gaggioli@gmail.com (Amanda) — Sun, 15 Nov 2009 23:44:00 +0000

La luna li portò la sera per coccolarla nelle sue linie scure,
Il suo corpo pallido, legero, si lasciò piombare (troppo docile per avere l’anima di lottare)
E per una forza profonda e lontana che non dominava, non si cadeva ma si alzava
E le sue curve si tornarono nobile e la sua pallidezza, rosata.
La sua serenità s’indovinava nelle sue forme, carine e carente di artifici
I suoi seni pieni di vita desideravano di essere accarezzati per la sensualità della notte.
Le mani trovarono la dolcezza nel freddo, un freddo che già conoscevano
E nel suo sorriso trovò la fragilità di sapersi piena di sé, sbarazzata di qualsiasi bugia, padrona del suo proprio destino.

Cuadro: Humeur Nocturne de William-Adolphe Bouguereau (1882)

In the City

amanda.gaggioli@gmail.com (Amanda) — Tue, 10 Nov 2009 10:44:00 +0000

Aquest cap de setmana el manager de l’agència de viatges de Brighton va venir amb un grup d’estudiants internacionals a fer el tour de Barcelona. Una de les tardes que ell tenia lliure vam quedar per fer un cafè al Cafè Zurich. En arribar el vaig trobar xerrant distesament amb uns excompanys de la Universitat de Brighton que des de fa uns nou anys viuen a Barcelona. L’amic era argentí però amb només set anys va anar a viure a Londres, d’on era la seva mare (o pare, ara no ho recordo). La seva dona era mig holandesa mig colombiana, i va ser el meu cap qui els va presentar a Brighton. Les seves dues nenes, nascudes a Barcelona, eren una monada. Em recordaven a la meva germana i a mi quan érem petites (modèstia a part) perquè lluïen el nostre mateix pentinat de llavors: cabellera llisa, curta i rossa, amb un serrell extens, i uns ulls blaus i grans, que quan tens la cara de nena petita impressionen molt. La nena gran, de nou anys, era la xerraire, la petita era la tímida, igual que nosaltres. La nena gran, al principi, em mirava sense dir res, i somreia fent-se la tímida. Però, renoi, quan ens estàvem acomiadant va començar a xerrar amb mi compulsivament: “Y cómo te llamas?” “Y de dónde eres?” “Pues yo toco el piano y canto y también...”, quan parlava tenia aquesta cosa de nena espavilada que tenen els nens argentins i que els fa ser tan rematadament encantadors.

Quan la família va marxar per anar al cinema, el meu excap em va dir d’anar tirant cap algun pub per anar a veure el Chelsea-Manchester United. Vam anar caminant Rambles avall mentre em posava al dia de totes les tafaneries dels treballadors de l’agència. En passar pel Liceu, em va dir que l’entrada s’assemblava a l’entrada d’una estació de tren (més maca, és clar), sense ànim de voler ofendre: allà les estacions de tren són belles com les d’abans, com la nostra estimada Estació de França (quan era petita, recordo que des d’aquesta estació vam agafar amb la família un tren màgic cap a París!). Bé, vam arribar al carrer Ferran. Abans d’entrar al petit pub irlandès que fa cantonada amb la Plaça Reial, el vaig portar pels carrerons del Gòtic i, especialment, a la Plaça Sant Felip Neri. Aquesta plaça concentra tantes històries, tant de soroll, que és comprensible que l’únic que se senti ara sigui un silenci aclaparador. Vam tornar al pub just quan el partit ja havia començat, de manera que ja estava ple fins els topes. “Hey, man, are you English?”, va preguntar un noi al meu exboss en sentir el seu accent, “Cool, I’m from Canada, this match is important, isn’t it?”. Al nostre costat hi havia un grup de suecs, tots amb les seves Pintes corresponents. Jo, com que ja estic desentrenada, vaig demanar-me una half-pint (que finalment van ser quatre). Les dues cambreres irlandeses feien el possible per immiscuir-se entre la gent i agafar els gots buits de les taules, al mateix temps que anaven deixant platets de cacahuets. Els presentadors de la Sky portaven la flor vermella enganxada a l’americana, en memòria dels soldats anglesos morts a la Primera Guerra Mundial (i en altres guerres), llavors vaig recordar aquell dia l’any passat a Brighton (The Poppy Day), i com tothom portava la seva rosella vermella enganxada a la roba i com la gent es reunia en una plaça per recordar els soldats morts. El meu excap i jo xerràvem amb tot el murmuri futbolero de fons i per un moment vaig sentir que estava de nou a Anglaterra, i que al dia següent havia d’anar a treballar a aquella oficina petita.

Després ens vam reunir amb alguns dels estudiants del grup turístic a l’alberg del Passeig de Gràcia. Allà, un dels relacions públiques de l’alberg ens va fer riure una estona. Era brasiler, però, parlant en anglès, podia fer l’accent d’un anglès de Londres o l’accent d’un italià parlant en anglès, i els brodava. Els volia portar a l’Opium a prendre unes copes, però primer vam decidir d’anar a sopar unes tapes. Del grup international em va caure especialment bé un noi de Malasia que feia el doctorat en no sé quina especialitat de Medicina a la Universitat de Sussex. Sabeu aquest tipus de persones que senzillament somriuen i són agradables quan parlen, de maneres elegants, que semblen serioses en cada cosa que fan però sense anar de trascendentals? Un noi que semblava tímid però que era, en aquella taula, el que més gaudia comunicant-se. No sé què és el que fa que a vegades enganxis tan bé amb una persona, però què bé que em cauen les persones quan em cauen bé!

Atontada

amanda.gaggioli@gmail.com (Amanda) — Thu, 05 Nov 2009 15:06:00 +0000

Sí, yo soy una más de las personas desencantadas con la política, pero a mí no me viene de nuevo. Hace cuatro años que divago políticamente de un lado a otro, de unas siglas políticas a otras, de un diario a otro. Un momento del día tan apacible y ligero para algunos como es ir a comprar el diario al quiosco, para mí es estresante, y a veces incluso lo evito. Me quedo enfrente de todos los periódicos y los observo un poco atontada, y entonces miro al quiosquero para que me dé una respuesta con su mirada, pero, nada, sólo se queda esperando a que coja un diario cualquiera y le dé el euro con diez céntimos que cuesta. El mismo nivel de atontamiento es el que tengo cuando toca ir a votar, porque a mí, eso de votar en blanco no me gusta, ergo me obligo a escoger un partido, las ideas que en ese momento creo que son las más acertadas. Desde los 15 años siempre he sabido quiénes eran los míos, pero llevo ya cuatro años dudando de todo y de todos y eso cansa, cansa mucho. Y más si yo soy de esas personas que creen que es necesario buscarse un marco político que te sitúe un poco en el mundo (y más a mí, que soy bastante caótica). En mi cabeza se han mezclado sistemas políticos, partidos y marcos geográficos totalmente opuestos (aquí todo es muy opuesto) y es horrible, porque no soy capaz de reconocer cuál es el mío. Cuando intento buscar respuestas en los opinadores profesionales reconozco su verdad por un momento, y siento que tal persona tiene razón, hasta que le encuentro una tara o, sencillamente, falta de independencia. Quizás, últimamente, el argumento que más estoy aceptando es el que ataca a la raíz de todo, el de los que defienden que es necesario reformular nuestro sistema político, que los partidos políticos tienen ya demasiado poder y demás argumentos que no son nuevos, pero que en momentos de crisis se multiplican como las hortensias en invierno.

En fin, desde este humilde espacio de la net, pido a los opinadores profesionales que saben de política (y que ya puestos sean sinceros e independientes) que iluminen a la parte de la sociedad que, como yo, vive atontada ante tanto ruido mediático, de manera que en un futuro pueda escoger sus siglas políticas (o, mejor, su líder político) con un poco más de alegría y decisión. Y si no pues ya nos espabilaremos como sea.

Obres i més obres

amanda.gaggioli@gmail.com (Amanda) — Fri, 30 Oct 2009 11:20:00 +0000

El meu barri està en obres. Està tot ell en obres. Fins i tot al portal de casa meva hi fan obres. Voreres totalment aixecades, maquinària de dimensions enormes cavant túnels i les parets del meu portal, que ja no són parets, sinó una pasterada de totxos considerable. Tot al meu voltant està en construcció, calia que es posessin tots d’acord? Per això l’altre dia, quan em vaig apropar al Port Olímpic, vaig sentir una pau com feia temps que no sentia. Observar els petits vaixells amarrats al port, lleugerament quiets sobre la calma de l’aigua, i sentir a les galtes la suau carícia de la brisa de la mar és una experiència que, com tothom ja sap, relaxa. I relaxa molt més si d’on vens en comptes de vaixells i aigua hi ha grues i pols i sorra. Ahir passava pel carrer Mallorca i la gent gran s’hi atansava a les tanques per veure què diantres estan fent allà amb tanta màquina i tan de camió. S’ho miraven callats, amb aquesta mirada d’incomprensió cap els grans canvis urbanístics i d’una lleu nostàlgia, perquè tot allò no fa més que recordar-los que aquest progrés ja no forma part del seu món: “Realment, cal tot això?, tan bé que estàvem!”, devien pensar. Jo també vaig mirar a través de la tanca, i no sé quina cara deuria haver posat, potser d’indiferència, que és la cara que se’t deu quedar amb tanta pols al teu voltant. “Haurem, ara, d’esperar a que plogui per veure reaparèixer una mica de verd”, deia Pla sobre la pols emprenyadora que provoca el contacte de l’arada amb el terra. Al meu barri la pluja serà molt benvinguda aquesta tardor (i ja seria maco que, entre totes aquestes obres, estiguin deixant més espai pel verd). Verd que trobo a faltar, per exemple, al Parc de les Aigües, allà a tocar de la biblioteca Mercè Rodoreda, on les plantes que hi ha estan gairebé seques i l'herba no fa olor a res. Canvia molt la percepció de les coses quan al teu voltant hi ha bellesa i no pas fulles groguenques i pols.
Ens queixem molt de les obres, és veritat, és un tic molt típic sobretot en els periodistes. Però després tot queda ben maco i llavors ja ningú no es queixa de res. A mi l’únic que em fa patir és la Sagrada Família, que com ja deveu haver notat, és el símbol de Barcelona al què més estima tinc, encara que estigui devaluat pels ciutadans barcelonins a causa de l’allau de turistes que hi van a veure-la. Conec més estrangers que han entrat al monument que no pas catalans. A vegades penso que estaria bé que fessin més promoció i publicitat de la resta de Catalunya, encara que sigui per compensar la quantitat de turistes que van a Barcelona.
L’altre dia vaig anar a l’aeroport, a la T1. Com que encara era de nit i jo anava bastant adormida, més que no pas veure la T1 semblava que estigués sortint de l’última fase del somni. De lluny la T1 brillava, brillava molt, una lluentor que contrastava amb la foscor de la matinada. La Torre de Marfil. En acostar-se el cotxe a la terminal em va fer gràcia veure que el lloc d’on sortia la lluentor més esplendorosa i intensa era la fatxada del pàrking. El que primer va començar sent una pasterada de totxos ha acabat sent una estructura elegant i brillant. Bellesa de disseny. De Barcelona a la fi del món!

Swing

amanda.gaggioli@gmail.com (Amanda) — Mon, 26 Oct 2009 11:26:00 +0000

Yo creo que tengo swing en las venas.

Antoni Gaudí

amanda.gaggioli@gmail.com (Amanda) — Fri, 09 Oct 2009 10:06:00 +0000

(Ignoro perquè el primer paràgraf surt de color rosa, el blog s'està tornant boig)

La tapa del llibre, on surten les torres de la Sagrada Família (una imatge bastan corrent), i el títol (Gaudí i la Sagrada Família comentada per ell mateix) només fa pensar en una sèrie de comentaris útils pels estudiants d'arquitectura sobre el monument però incomprensibles per a la resta de mortals. Però, tot i així, vaig decidir agafar-lo de l'estant de la biblioteca perquè precisament tenia ganes de llegir apunts d'arquitectura explicats pel mateix Gaudí. Doncs bé, ara que l'he acabat, puc dir que m'ha encantat. El llibre està escrit per l'arquitecte Cèsar Martinell, mort als anys setanta. Martinell era un jove estudiant d'arquitectura quan va conèixer Gaudí a les oficines de la llavors poc construïda Sagrada Família (cap el 1915). Des que es van conèixer, el jove arquitecte va anar a visitar-lo sovint i de les converses que van anar mantenint en va sortir aquest llibre. Martinell, un cop arribava a casa després d'una d'aquestes visites, escrivia tot el que el seu mestre li havia explicat, no només apunts d'arquitectura sinó també anècdotes i pensaments del mateix Antoni Gaudí. Per les persones que d'arquitectura no en sabem un borrall, és precisament gràcies a les anècdotes i pensaments que s'expliquen sobre Gaudí que el llibre es fa interessant i entranyable. A més, l'estil d'escriptura de Martinell és concís, cosa que, unit a l'estima que tenia a Gaudí, aconsegueix que del text aflori una sensibilitat que no sembla forçada. Segurament, el fet que el llibre (en format de dietari) estigui escrit per un arquitecte ajuda a que el text no es recarregui gratuïtament de paraules i frases innecesàries.
La primera edició del llibre és del 1951 i la segona, del 1999. Es va decidir reeditar, en part, per poder posar els comentaris catalanistes de Gaudí, que no es van posar a la primera edició per tal d’esquivar la censura franquista dels anys cinquanta. Les frases d’amor a Catalunya són constants i les de desconfiança a qualsevol cosa que provingui de l’estat espanyol, també. S’explica el dia en què va ser detingut, quan tenia 72 anys, per assistir a una missa que se celebrava a Sant Just en sufragi dels caiguts durant el setge de Barcelona del 1714. En aquest capítol, la figura de Gaudí se’m fa entranyable, una sensació, però, que he tingut al llarg de tot el llibre. És maco de veure com, a vegades, les persones que més proeses han edificat són d’una naturalitat que repel·leix qualsevol tipus de pedanteria. Gaudí acceptava les persones o els judicis de valor d'aquestes per la veritat que s'endevinava a través de la seva senzillesa, per això, quan la primera torre de la Sagrada Família va estar acabada es va meravellar amb l’expressió dita per un rellotger humil en veure-la: “Fa goig”. “Aquest fa goig diu [Gaudí] que ho enclou tot. És el gaudium magnum dels Reis Mags quan varen tornar a veure l’estrella, que és claror i, per tant, goig. Hom gaudeix, frueix. No es pot dir més bé. Fa goig. L’home no deia una frase; expressava el que sentia. Realment aquesta resplendor fa goig. I ho ha dit un home humil, que per 25 pessetes va cinquanta-tres vegades a donar corda a tres rellotges. Aquest «fa goig», l’ha glossat estona”. No suportava que la gent fes servir adjectius com diví o genial en observar les seves obres.
Per Gaudí, el Mediterrani és la zona d’on surten i han sortit les millors obres artisticoarquitectòniques de tots els temps. Tenia una especial mania a la gent que ell deia “del Nord” (anglesos, francesos del nord, espanyols del nord, etcètera) quant a la percepció que tenien de les obres arquitectòniques. Deia que l’Art i la Bellesa només es troba a les riberes de la Mediterrània: “Al Nord i als Tròpics no reben la llum a 45 graus, que és com millor il·lumina els objectes una visió perfecta; en haver-hi escassetat de llum o venir aquesta massa zenital, els objectes, amb il·luminació inadequada, apareixen deformats; més que l’objecte veuen un fantasma de l’objecte; el cap se’ls omple de fantasmes i en ells predomina la fantasia. Al Nord la literatura és fantàstica i l’arquitectura gòtica també (...). Els de la Mediterrània no tenim els ulls acostumats a fantasmes, sinó a imatges; som més imaginatius que fantàstics i, per tant, més aptes per a les arts plàstiques”. L’arquitectura gòtica, precisament, no li feia gaire gràcia: “Una construcció gòtica adquireix la seva màxima expressió en estat de ruïna, mig coberta d’heura i vista a la claror de la lluna, o sia quan no se’n veu gairebé res. Tot això és contrari a la visió plàstica”. Per Gaudí les persones més ben dotades a Catalunya per a l’arquitectura són els naturals del Camp de Tarragona gràcies a les característiques ambientals, lumíniques, etcètera, de la zona i que, precisament, era d’on eren ell i l’autor del llibre. El capítol més colpidor és sens dubte quan s’explica com va anar l’accident del tramvia que el va deixar mortalment ferit i el transcurs dels dies següents.
De la Sagrada Família se’n diuen moltes coses al llibre, la majoria d’elles tècniques, que em costaria bastant de traduir a llenguatge corrent. A Gaudí no li importava que els arquitectes que la continuessin ho fessin amb d’altres estils, era precisament el que volia: que el monument tingués els estils característics dels anys en què s’ha anat construint. Està clar que si un dia s’acaba la Sagrada Família i no cau abans no quedarà tal i com Gaudí l’hagués fet, però ell acceptava la idea que els grans temples sempre s’han hagut de construir durant molts anys de diferència i això provoca que a vegades hi conflueixi més d’un estil artístic en el mateix monument. El fet de ser molt religiós li va ajudar a prendre’s les coses amb molta serenor.
Com que m’estic allargant amb l’entrada us deixo amb aquest fragment en què s’explica un acudit que precisament té a veure amb la durada de la construcció de l’obra:
“En certa ocasió en què Gaudí parlava de la lentitud de les obres del Temple [any 1926], Quintana, que era allí, m’empenyé per tal que expliqués un acudit que aleshores estava en voga, que, per contrast, venia a tomb amb el tema. El senyor Antoni es va mostrar propici a la digressió. Es tractava d’un barceloní que acompanyava uns nord-americans en la visita de Barcelona i els seus monuments. En cadascun d’aquests, els americans s’interessaven pel temps que havia durat la seva construcció i asseguraven que als Estats Units s’haurien construït molt més de pressa. Per exemple: la Catedral i la Generalitat en menys d’un any; el Palau de Justícia en uns tres mesos; la plaça de toros en un mes escàs... El barceloní s’havia cansat de tanta rapidesa constructiva i en arribar a la Sagrada Família i preguntar-li els estrangers què eren aquelles torres tan altes, l’acompanyant, amb una sorpresa fingida, li respongué: - No ho sé; ahir vaig passar per aquí i només hi havia un solar-.
El senyor Antoni va riure de gust l’acudit i aprovà l’estratagema”.

Euforia

amanda.gaggioli@gmail.com (Amanda) — Mon, 28 Sep 2009 19:03:00 +0000

Una mujer inglesa que conocí en Brighton me explicó una vez que la euforia, para ella, era lo que sintió después de dar a luz en su parto natural. Me dijo que el dolor físico en el momento de dar a luz es horrible, insoportable, pero tal intensidad de dolor desaparece cuando te ponen al hijo recién nacido en brazos, y lo que se siente entonces es euforia. No es que el dolor físico desaparezca por arte de magia cuando tienes al niño entre tus brazos, es que sencillamente estás demasiado feliz como para poder sentir las secuelas de ese dolor físico. Para los que nunca hayamos experimentado algo así (y para los hombres que nunca lo experimentarán y para las mujeres que en su momento quizá prefiramos la epidural), podríamos pensar que la euforia (y perdón si ofendo con la comparación, no se me ha ocurrido otra) es como ese gol de la victoria que llega en el tiempo de descuento (recuérdese, por ejemplo, el Chelsea-Barça de la Champions). La tensión acumulada en el cuerpo se libera en tan sólo unos pocos segundos, y es esta mezcla de intensidad de la tensión y el poco tiempo que ésta se toma en huir del cuerpo lo que provoca ese estado alocado denominado euforia. La euforia es, en resumidas cuentas, la alegría desbocada que se siente después de haber sentido dolor, tanto físico como mental.

Pues bien, euforia es lo que yo sentiré en unos días cuando el dolor físico provocado por mi paso por el hospital desaparezca. Euforia es lo que sentiré la noche que consiga dormir de una tirada, sin notar molestias físicas cada vez que me mueva en la cama. Eufórica será la noche en que saldré de fiesta y podré bailar sueltamente sin pensar en los posibles dolores que tendré al día siguiente. Será una euforia que no me pillará por sorpresa, y como será esperada, quizá lo que sentiré no será verdadera euforia, pero, me da igual, yo me sentiré la chica más feliz del mundo cuando por fin pueda pasar más horas fuera de casa que dentro, cuando por fin pueda empezar a organizarme la vida de esta nueva temporada, cuando por fin pueda quemar ni que sea un poco de energía, que la tengo contenida y oprimida bien adentro. Cuando el dolor físico haya marchado, se me pintará en la boca una sonrisa larga y extensa, al estilo de Joker, y mi buen humor será todavía más bueno, y mis carcajadas y mis bromas tontas serán aún más exageradas. Cuando las molestias físicas hayan marchado, viviré eufórica durante unos cuantos días, así que aprovecho para expresar mis más sinceras disculpas a mis amigos si de aquí a unos días empiezo a estar un poco pesada: que sepáis que os obligaré a salir cada noche de casa para hablar y entretenernos hasta bien entrada la madrugada.

La cicatriu

amanda.gaggioli@gmail.com (Amanda) — Sat, 19 Sep 2009 14:01:00 +0000

Fa poc vaig estar ingressada un dia (nit inclosa) en un hospital. Res greu, eh, l’únic problema és que em vaig enamorar del metge, però per la resta tot molt bé. Mentre passaven les hores, recordava la primera vegada que vaig estar ingressada en un hospital, amb només cinc anyets. El record d’aquells dies em ve sovint al cap, sobretot a l’estiu, quan tothom em pregunta què em vaig fer al genoll esquerre, on tinc una cicatriu d’una llargada considerable. Un cop em fan la pregunta més esperada de l’estiu, al principi, i depenent de qui tingui davant, no acostumo a explicar la veritat, sinó que ho faig una mica més emocionant i explico que vaig tenir una baralla amb algú o que em van atracar, etcètera, etcètera. Alguns s’ho creuen, altres no, depenent de com estigui de teatrera aquell dia en concret. La veritat és, però, que m’ho vaig fer jugant al pica-paret, al pati de l’escola. En el moment en què tots els nens havíem de córrer per tal que el què parava no ens pillés, jo em vaig entrebancar amb la cama d’un nen, que seia tranquil·lament al final del terra del pati, amb la seva extremitat estirada, i a la qual jo no vaig veure de tan ràpida que anava. En la caiguda vaig tenir la mala sort de caure de ple contra la filera de totxos que hi havia al final del pati, i el cop fort se’l va endur el genoll, que se’m va obrir de tal manera que fins i tot se’m veia l’ós. Vaig començar a plorar més d’espant que no pas de dolor, que no recordo haver sentit en aquell moment (normalment el dolor físic, quan ha estat intens, no s’acostuma a oblidar). La professora va venir corrents i, amb molta sang freda, em va agafar en braços i va anar a buscar ràpidament un taxi. Al primer lloc que vam anar li van dir que era massa greu per ells, al segon lloc tres quarts del mateix, encara que almenys em van posar la pell al seu lloc, cosa que va ser d’agrair perquè la tenia penjant. Finalment, però, em van portar a Sant Joan de Déu. A tot això, els meus pares, pobres, anaven d’un lloc a un altre, sense saber on m’anaven a operar. Recordo perfectament quan vaig entrar amb la llitera al quiròfan i els cables i els aparells, i fins i tot el “qué guapa y qué buena que eres” d’una doctora. Després de l’operació ens vam assabentar que havia tingut el tendó del genoll a punt de trencar-se, aguantant-se d’un sol fil, la qual cosa significa que si se m’hagués trencat m’hagués quedat coixa de per vida. I després van venir els dies d’hospital.

Recordo quan canviava cromos amb la meva companya d’habitació, que si no recordo malament em sembla que era de Vilanova. Recordo també les historietes que m’explicava la meva mare asseguda al llit. Des de la meva finestra es veia una torre, que deuria ser l’actual torre de telecomunicacions de Collserola, o almenys una part d’ella (no sé quan es va començar a construir). Doncs bé, la meva mare sempre em deia que allà hi vivien els patufets i que, a vegades, sortien de nit quan ningú els veia, i que m’havia de fixar bé en la torre quan es feia fosc perquè ells em saludaven des d’allà (i llavors jo els saludava des de l’habitació). Fos aquella torre la de Collserola o no, la qüestió és que per a mi allò sempre serà la casa dels patufets i no la torre de telecomunicacions de Barcelona. Després també recordo els nervis d’estar tants dies al llit sense poder moure la cama esquerra, que la tenia totalment enguixada. Com que la cama esquerra la tenia immobilitzada movia insistentment la cama dreta, de manera que a causa del frec continu del turmell amb el llençol, em feia ferides petites i el pobre turmell dret acabava sagnant. Va ser un estiu diferent, això segur, i no recordo haver-me desesperat gaire pel fet de no poder moure’m bé. Precisament, crec que si ara sóc una persona pacient és, en part, gràcies a aquell estiu que vaig passar amb la cama totalment enguixada.

De tot plegat em va quedar una cicatriu de quinze punts, una cicatriu llarga, bastant llarga (no us podeu ni imaginar el que ha avançat la tècnica de fer cicatrius en només 20 anys). Sembla que literalment m’hagin cosit la cama, semblo, tal i com alguns em diuen, una nina sortida d’una peli de Tim Burton. També em van quedar molts bons records, tant de l’hospital com dels seus professionals. A vegades penso en aquell equip de metges que em va arreglar el tendó i em va cosir el genoll, i penso que ara m’agradaria saber qui són per poder agrair-los la feina que van fer. I també penso que m’estimo molt la meva cicatriu per moltes coses, però sobretot perquè em fa recordar la nena que vaig ser i, en concret, la nena que vaig ser en aquell moment; és com si sentís compassió i orgull al mateix temps.

Esbozando caras

amanda.gaggioli@gmail.com (Amanda) — Sat, 12 Sep 2009 09:34:00 +0000

Me hice la raya de los ojos, me puse rimel, un poco de sombra de ojos, brillo de labios y salí corriendo de casa. Hacía tiempo que no salía de noche, lo que se dice salir, salir, y tenía ganas de beber, bailar y reír. Antes de llegar a la parada de metro, la Sagrada Familia, iluminada, se apagó de repente ante mí, como si me dijera: “Ala, pásatelo bien que yo me voy a dormir”. Sí, a veces suelo conversar con la Sagrada Familia, como si tuviera ojos y boca y pudiera hablar. Entré en el vagón del metro y me senté. Un chico alto y guapo se sentó a mi lado, y en el proceso nuestras miradas se cruzaron. Delante de él estaba sentada una mujer de unos cuarenta y poco años, muy guapa, un tanto delgada para su edad quizá, pero guapa. ¿La gente es cada vez más guapa en Barcelona o me lo parece sólo a mí? A través del cristal de la ventana del vagón vi reflejada la cara del chico que estaba sentado a mi lado, y su mirada, y cómo sus ojos se quedaron fijados en la cara de la mujer cuarentona. Yo la miraba a ella, para ver si se sentía aludida, y sí, ella también lo miraba pero apartaba la vista rápidamente de sus ojos, entonces se aposentaba en los míos para huir de los suyos, y al ver que yo también la estaba mirando apartaba su mirada rápidamente de la mía. La noté un poco nerviosa y un tanto inquieta. A continuación, el chico y yo nos miramos a través del reflejo del cristal de la ventana que teníamos delante nuestro. Hicimos este juego de cruce de miradas (mujer, chico y yo) unas tres veces quizá, y a la tercera vi esbozarse en la cara del chico una sonrisa, como si se lo estuviera pasando en grande con la situación. A todo esto, un hombre de unos cincuenta y pico, bajo y con bigote, se había sentado delante mío, y éste sí que no paraba de mirarme de manera exagerada (y mira que yo soy normalita) y lo pillaba, un poco asqueada, observando diferentes partes de mi cuerpo. Cuando el cuarteto de miradas me cansó, empecé a observar al resto de la concurrencia del vagón. Sentada cerca de la mujer cuarentona había una chica creo que japonesa, muy guapa también. El pelo largo, liso y moreno contrastaba con el blanco de su vestido, un vestido a través del cual se adivinaba su barriga de embarazada. Más a la derecha, estaban sentados dos chicos negros vestidos también totalmente de blanco, con mucha clase. En los asientos que quedaban más a mi izquierda había un grupo rapero de sudamericanos, que ambientaba el vagón con su música. Vestían como raperos y se hacían fotos como si fueran raperos, posando con las manos abiertas cerca de la cara, una cara seria, de rebelde sin causa. Hey, bro. En la tercera parada de metro entró una chica de estética made in London, con un gorro negro chulísimo, y se quedó de pie fijando la mirada en algún punto para no tener que observar a nadie, perdida en su mundo gracias a la música de su Ipod. En la cuarta parada bajé del vagón, aunque me hubiera quedado allí sentada observando a la gente unas cuantas paradas más. Me dirigí xino-xano al bar donde había quedado con los demás. “Nena, arribes tard!”. Hicimos unas copas y nos fuimos al Otto Zutz porque uno de ellos tenía enchufe en la sala VIP, esa sala pequeña y concentrada donde la gente hace cara de importante y de interesante. Al rato bajamos a la primera sala y la noche mejoró: nos lo pasamos muy bien bailando canciones comerciales y hip-hoperas en esa otra sala, y es que ese día nos apetecía más hacer cara de rebeldes sin causa que de importantes. You know, bro.

La salvezza

amanda.gaggioli@gmail.com (Amanda) — Tue, 01 Sep 2009 11:51:00 +0000

Abans de marxar a Brighton vaig a anar a fer un tomb per La Central i em vaig comprar un llibre en italià (molt coherent per la meva part, tenint en compte que m’anava a Anglaterra): La salvezza senza fede, de Salvatore Natoli. Un cop comprat el vaig deixar estar a casa i fa poc el vaig començar a llegir. Només porto llegides 58 pàgines i ja em sembla boníssim, cosa que ja té mèrit tenint en compte que no tenia ni idea de qui era l’autor i que l’italià el tinc una mica oblidat. Vaig lenta perquè el contingut és dens i perquè cada cop que llegeixo en italià em vénen unes ganes increïbles no sé si de viatjar a Itàlia o directament d’anar a viure a Itàlia, i llavors em quedo badant amb el llibre a la mà, imaginant-me a qualsevol indret del paese prenent vi negre i visitant ruïnes, masies i obres d’art. Deia, però, que el llibre m’està agradant força perquè dóna respostes a algunes preguntes contemporànies, perquè explica molt bé el nostre neopaganisme posant-lo en relació amb el paganisme dels grecs clàssics (“Ai greci non si torna, da essi si riparte”). Quan l’acabi ja faré el resum pertinent, per si algun altre neopagà hi està interessat (llàstima que la generositat no es pagui amb diners, tu). De moment, penjo algunes frases que no tradueixo perquè s’entenen bastant bé i perquè, bàsicament, no tinc temps:

“Ora, nella fine della cristinanità, mentre el cristianesimo si reformula per gli uomini come problema, il paganesimo riaffiora di nuovo come un possibile modello: una vita lunga, non una vita eterna. In una parola, una vita buona. Un’etica del finito nell’età della tecnica”.

“[L’uomo moderno] È diventato più solo perché è più interiore. Si definisce meno come relazione di contiguità fra corpi esterni e si definisce di più come comprensione di sé. In questo senso è più solo; ma è anche più grande, perché il mondo di fuori è diventato il mondo di dentro. Non è necessario citare Proust per capire questo”.

“La verità coincide con la perdita del fondamento e quindi con la possibilità assoluta delle equivalenze, a seconda delle opportunità. Veramente a questo punto l’uomo è come Dio, è libero da ogni vincolo”.

“La teologia cristiana ha giocato entro questi due registri: chi guardava alla creazione tendeva a valorizzare il cosiddetto uomo naturale, chi invece guardava alla potenza dissolutrice del peccato era più attento all’elemento di miseria, di impotenza, di incapacità di essere buoni senza un intervento di Dio”.

“(...) la dimensione pagana è una dimensione che si muove lungo due determinazioni, che sono ognuna l’altra faccia dell’altra: da un lato una dimensione agonistica, dove vivere vuol dire stare nella lotta, vivere vuol dire combattere; e dall’altro lato il trovare in questo elemento di lotta una dimensione di mantenimento, di misura, di forma, di sagezza”.

“La perfezione della forma è composizione di potenza e stile, di potenza e misura. Ma questo il greco lo sa perché vede dinanzi a sé –e ne ha chiara conscienza– la dimensione eversiva dell’esposizione alla contingenza in cui l’uomo è posto, dell’orrore. Proprio perché ha un senso profondo dell’orrore e della crudeltà, e non vuole essere fagocitato, assorbito, rapito da questa potenza, deve avere una risposta altrettanto forte rispetto a ciò che lo vuole distruggere: ecco perché nel dolore bisogna essere più duri del proprio dolore. Per legge d’eleganza, per stile d’esistenza, per dovere di forma”.

Sortida

amanda.gaggioli@gmail.com (Amanda) — Tue, 11 Aug 2009 11:28:00 +0000

Sortideta curta a la Vilella baixa, un poble petit de El Priorat. Una amiga (ai, si no fos per les amigues!) em va convidar a estar uns dies a la seva casa de 1830, on antany la seva família feia vi. És un poble de pujades i baixades molt pronunciades i que sembla sortit d’una pel·lícula d’època medieval. Algunes cases (com la seva) estan construïdes sobre un barranc, cosa que fa bastant impressió de veure de lluny, a part de bonic. Per aquesta panoràmica, un poeta (no sé qui) va anomenar a la Vilella baixa el New York del Priorat, relació que, tot sigui dit, vaig trobar una mica desorbitada. El silenci es encantador. La finestra del menjador convidava a atansar-s’hi i a quedar-se molts minuts allà badant, contemplant el paisatge. Quan jeia al sofà sentia la serenitat corporal i quasi espiritual i, al mateix temps, la inquietud de pensar que aquella pau que semblava emergir d’entre les muntanyes i del riu de sota la casa anava a durar només un pocs dies, fins la tornada a la ciutat. Un senyor em va dir amb una veu molt pausada que l’ideal és passar sis mesos en un lloc com aquell i els altres sis mesos a la ciutat, amb tota la bullícia. Em deia que la tranquil·litat del poble (ben aprofitada, és clar) ajuda a la persona a madurar més ràpid per allò que tens més temps i calma per pensar, per llegir, per pair el frenètic dia a dia de la urbs, etcètera. Mentre jo engolia un deliciós tros de pa rodó mulladíssim amb tomàquet i oli i prenia un got de vi ben fort, pensava que per poder fer això de la regla dels sis mesos hauria de tenir molts calés i una casa a un poble de muntanya, de manera que vaig donar per anul·lada aquesta possibilitat per a mi (almenys a curt termini) i, de cop, el vi se’m va travessar a la gola perquè em vaig veure sent eternament igual d’immadura que ara, una urbanita histèrica i impacient sense poder centrar-se en res i fent cursos de, per exemple, ceràmica, per sentir que aconsegueix dominar l’estrès. Tinc l’esperança, però, de pensar que en aquests quatre dies de poble he aconseguit madurar l’equivalent a quatre anys a la ciutat.

Foto emulant el quadre de Dalí:

Progres, multis, reaccis

amanda.gaggioli@gmail.com (Amanda) — Tue, 04 Aug 2009 10:04:00 +0000

En el País semanal del domingo pasado, Almudena Grandes publicaba un artículo titulado El amor según las madres progres. Como la palabra progre me descolocó un poco en boca o tinta de esta escritora y como, en verdad, el artículo de Almudena Grandes era el único que había en esa última página (yo esperaba encontrarme la firma de Javier Marías, firma que debe estar de vacaciones) me dispuse a leerlo. Sin ya saber si tenía entre mis manos El Mundo o El País, y estando en un estado de animadversión hacia todo tipo de palabra que me recuerde la guerra derecha-izquierda o socialismo-capitalismo o PP-PSOE o demás divisiones del siglo pasado, me leí el artículo de la autora de Las edades de Lulú. Resumiendo, el texto explica una situación en que un locutor de 28 años conduce un programa de sexo de radio y, en una de las llamadas telefónicas, una oyente le ofrece públicamente “sexo fácil” y él le sigue el rollo sin cortarla tajantemente. Resumiendo aún más, la novia del locutor, de 25 años, deja al chico porque en vez de decir que no a la oyente picante, él le siguió el juego. En este momento entra en juego la madre progre con el consejo que le da a su hijo: “Si yo tuviera 25 años y un novio de 28 al que una desconocida se le insinuara por teléfono para ofrecerle sexo fácil, te aseguro que lo único que me preocuparía sería que mi novio dijera que no. Eso sí que me haría pensar, y no que le siguiera el rollo, como tú esta mañana, aunque te haya oído media España”. El artículo acababa con un parágrafo en que el hijo, mientras escucha las palabras sentimentales que le dice su madre sobre lo relativas que son algunas infidelidades, recuerda a la madre, estando casada, besándose con otro hombre en la cocina y al padre, estando casado con su madre, besándose en el aeropuerto con otra mujer.
Al acabar de leer el artículo me entró una especie de sospecha hacia la escritora, de quién sólo he leído el libro erótico Las edades de Lúlú: ¿Por qué utiliza la palabra progre en plan burla, palabra utilizada más bien por los de derechas para burlarse de los de izquierdas? ¿Por qué el artículo de una supuesta escritora de izquierdas defiende tan férreamente la fidelidad y el respeto mutuo de una pareja y se burla de otras tantas ideas que parecen utilizar más bien los de derechas para burlarse de los de izquierdas? ¿No era ella una progre más, la generación de los 60 y 70, los jóvenes de hoy conocidos como pijo-progres y todo ese universo? ¿No debería ser ella más ligera de formas, ser como la madre que critica en su artículo, ser como se supone que son todos los considerados progres, multis, happys, cosmos o cuantas más palabrejas hayan sido inventadas (o más bien derivadas) para definir y/o limitar a un supuesto sector de la sociedad? Y cuando ya me sentía un poco idiota preguntándome todas estas tonterías me di cuenta de que el artículo me había gustado mucho y de que comparto por completo la crítica que se desprende sobre la liviana educación recibida por los niños de esos padres ligeros de formas (y que lo más seguro es que yo también le hubiera montado un pollo a mi novio). Yo soy muy comprensiva, compasiva y, por si fuera poco, tengo mucha paciencia, pero ésta se me agota fácilmente cuando mi pareja o quien sea o lo que sea me pierde el respeto, y tengo que agradecer a mis padres que piense de esta manera y que tenga bien arraigado lo que es el respeto y la consideración hacia los demás. Eso es lo más importante y no la ideología de cada cual. Parece que los creyentes férreos en la política tengan que actuar en todas sus facetas de la vida según decreten sus respectivos partidos políticos. Vaya, que no hace falta, por ejemplo, que la madre que se cree progre actúe con sus hijos, dominada por sus creencias, como una auténtica ligera-happy-progre de verdad, del mismo modo que la que se cree reacci (reaccionaria) no hace falta que trate a sus niños todo el día con mano dura, como en tiempos del franquismo.
Y yo ahora no sé si me he vuelto reacci de golpe por opinar como opino sobre el desacierto de ese locutor y sobre otras cosas que acertadamente critica el artículo, lo que sí sé es que hace ya tiempo que aborrezco profundamente las recurrentes argumentaciones políticas y las palabrejas clasificatorias. Hoy en día, cuando alguien a quién yo creía bien situado en una cierta ideología me descoloca, aunque sea temporalmente, en un artículo o en una breve conversación, me emociono. Eso sí, creo que Almudena Grandes no debería de haber utilizado la hiper mega usada palabra progre para definir la manera de ser de esa madre ante sus hijos, porque una cosa es ser progresista y otra bien diferente es ser gilipollas.

La meva agència

amanda.gaggioli@gmail.com (Amanda) — Mon, 20 Jul 2009 21:51:00 +0000

L’agència de viatges (bé, més aviat d’excursions) on treballava a Brighton era una de les dues úniques agències per estudiants estrangers que hi havia a la ciutat. La nostra oficina tenia tan sols dos ordinadors, l’oficina de la competència uns quants més i, tot i així, alguns caps de setmana s’omplien més els nostres autocars que no pas els d’ells. A causa de la flexibilitat i del preu assequible de l’oferta, la meva agència era coneguda pels estudiants estrangers, pels autòctons i pels immigrants, sobretot, els acabats d’arribar de la Índia. L’altra agència només era coneguda pels estudiants estrangers, ja que bàsicament es limitaven a aquest públic en concret. Eren ells molt fins i estirats. En aquella altra agència els guies turístics eren tots anglesos, a la nostra hi havia anglesos, brasilers, veneçolans, etcètera. La seva manera de treballar i d’arribar a la clientela era eficient i formal: tenien tractes amb gairebé totes les acadèmies d’idiomes de Brighton, de manera que, aquestes acadèmies, informaven exclusivament de les seves excursions als estudiants, i si algú els anomenava la nostra agència per rebre informació, els parlaven malament d’ella. Nosaltres, en canvi, quan venia un estudiant interessat en anar a un lloc en concret i no oferíem aquell destí, l’enviàvem a l’altra agència, pensant que potser ells sí que l’oferirien. Això sí, hi havia més d’un client que havia decidit viatjar amb nosaltres perquè, precisament, a l’altra agència li havien dit pestes de la nostra, i aquest tipus de competència deslleial no agradava gaire.
La nostra manera d’arribar a la clientela era una mica menys formal però igual o quasi més eficient. Si la competència treballava amb les acadèmies, nosaltres treballàvem amb els estudiants d’aquestes acadèmies. La meva agència també tenia tractes amb algunes escoles d’anglès, però, en aquelles on no n’hi havia, el meu cap o jo o una altra persona s’encarregava de buscar espies que poguessin vendre a les aules els nostres viatges a bon preu. D’aquesta manera, a vegades entrava a l’oficina un grup de, per exemple, coreans, se m’apropava el capitost i em deia mirant-me fixament als ulls i amb un to de veu quasi imperceptible el nom del company de classe que ens ajudava i que els havia informat de l’oferta. Una altra manera d’arribar als estudiants era repartint flyers a les entrades d’algunes acadèmies, cosa que la competència, tan exquisida ella, mai feia. Les famílies índies eren també uns clients molt fidels, i és que s’havia creat una espècie de boca a boca entre la comunitat índia de Brighton de manera que els indis acostumaven a venir a l’agència perquè un amic d’un amic els l’havia recomanat. La meva agència era la popular, la divertida, la desacomplexada, en canvi, la de la competència era la seriosa i avorrida, la qual va despertar-se una mica, posant-se a la defensiva, des que la meva agència li va fer trontollar els fonaments del monopoli turístic que tenia a les acadèmies d’anglès de la ciutat, fa uns quatre anys.

El que més atreia de l’agència era, sens dubte, la frescor i l’organització dels tours: els guies eren molt propers i simpàtics i, al mateix temps, sabien a la perfecció les històries que havien d’explicar, i fins i tot algunes més. A vegades, algunes coses estaven una mica massa improvisades, però, precisament per això, tot era tan fresc i creatiu. Es cometien errors, com a qualsevol empresa, però el número d’assoliments i de clients satisfets superava amb escreix el número d’errors i de clients insatisfets. I com que els comptes, tot i en temps de crisis, mai van fallar, allà continua la meva agència donant guerra a Brighton, i per molts anys.

Caminos

amanda.gaggioli@gmail.com (Amanda) — Mon, 13 Jul 2009 09:12:00 +0000

“Pero Bloch se hizo antipático a mis padres por otras razones. Comenzó por irritar a mi padre, que al verle un día todo mojado, le preguntó con interés:
- ¿Pero qué tiempo hace, amigo Bloch, ha llovido? No lo entiendo, porque el barómetro estaba muy bien.
Y no obtuvo más respuesta que ésta:

- Me es absolutamente imposible decirle a usted si ha llovido o no, porque vivo tan apartado de las contingencias físicas, que mis sentidos ya no se molestan en comunicármelas.
- Pero, hijo mío, tu amigo es idiota- me dijo mi padre, cuando Bloch se hubo marchado-. De modo que ni siquiera sabe decir cómo está el tiempo, con lo interesante que es eso. Es un majadero.
Bloch se hizo antipático a mi abuela, porque como, después de almorzar, dijera ella que se sentía un poco mala, Bloch ahogó un sollozo y se secó unas lágrimas.
- ¿Cómo quieres que eso sea verdad, si apenas me conoce? ¿O es que está loco?
Y, por último, se hizo desagradable a los ojos de todos, porque después de llegar a almorzar con hora y media de retraso y todo lleno de barro, en vez de excusarse, dijo:
- Yo nunca me dejo influir por las perturbaciones atmosféricas ni por las divisiones convencionales del tiempo, y rehabilitaría con gusto el uso de la pipa de opio y del kriss malayo; pero ignoro el empleo de esos instrumentos, mucho más dañinos, y tan vulgares, que se llaman reloj y paraguas.”

“Al pasar el señor Legrandin junto a nosotros, saliendo de misa y al lado de una dama propietaria de un castillo de allí cerca, y a quien sólo conocíamos de vista, mi padre le saludó reservada y amistosamente a la vez, sin pararse; Legrandin apenas sí contestó, un poco extrañado, como si no nos conociera, y con esa perspectiva de la mirada propia de las personas que no quieren ser amables, y que desde allá, desde el fondo súbitamente prolongado de sus ojos, parece que le ven a uno al final de un camino interminable, y a tanta distancia, que se contentan con hacernos un minúsculo saludo con la cabeza para que guarde proporción con nuestra dimensión de marioneta.”

“Lo mismo que un hombre inteligente no tiene miedo de parecer tonto a otro hombre inteligente, el hombre elegante no teme que su elegancia pase inadvertida para el gran señor, sino para el rústico. Las tres cuartas partes de los alardes de ingenio y las mentiras de vanidad que, rebajándose, prodigaron desde que el mundo es mundo los hombres, van dedicadas a gente inferior. Y Swann, que con una duquesa era descuidado y sencillo, se daba tono y tenía miedo de verse despreciado cuando tenía delante a una criada.”

Por el camino de Swann, Marcel Proust

Como sigo sin encontrar trabajo y, por si fuera poco, tengo una especie de parálisis social, estoy aprovechando el tiempo para culturizarme. Al menos con este libro me río un rato.

Nits d'estiu

amanda.gaggioli@gmail.com (Amanda) — Sat, 04 Jul 2009 11:55:00 +0000

Aquests dies, fins i tot la bruta aigua de les platges de Barcelona em sembla miraculosa. Quan em capfico sencera sento com la meva calenta pell s’alleuja, com l’assedegament disminueix i els meus cabells recobren força en xuclar tota la frescor de l’aigua. Un cop enfonsada, sento que rebo vida nova i que tinc tota l’energia del món. En parlo molt, de la platja, com si hi anés cada dos per tres i el color de la meva pell fos ben torradet; però, res de res, sóc blanca i amb pigues. I així seré sempre, i jo, per salut, intentaré que sigui així, per molt que m’agradi el moreno que em fa lluir tant el color dels ulls i el tímid ros cendra dels meus cabells. Això sí, quan el sol brusent hagi trencat una mica la pal·lidesa de la meva pell, em posaré aquell vestit blanc, estil moda adlib d’Eivissa, que tant afavoreix, i me n’aniré a prendre una copa a una cocteleria amb chill-out de fons o a sopar en una d’aquelles terrassetes a nivell de platja, amb la lluna plena observant-nos de lluny. O em deixaré caure amb les amigues per aquell xiringuito cutre i ballarem a la sorra mentre ens empassem graus i més graus d’alcohol i, a poder ser, ens capbussarem de ple en la inquietant foscor de la mar d’altes hores de la matinada. M’estressa la sufocant calor diürna i la passivitat corporal que provoca, però m’entusiasma la frescor de les nits d’estiu, les quals provoquen una sensació física similar als capbussaments a l’aigua de la platja, un contrast anímic que t’activa al moment, una manera com una altra d’apaivagar les tensions del cos i sentir tenir, de nou, tota l’energia del món.

1958-2009

amanda.gaggioli@gmail.com (Amanda) — Sat, 27 Jun 2009 11:54:00 +0000

Hold me
Like the river jordan
And I will then say to thee
You are my friend

Carry me
Like you are my brother
Love me like a mother
Will you be there?

Weary
Tell me will you hold me
When wrong, will you skold me
When lost will you find me?

But they told me
A man should be faithful
And walk when not able
And fight till the end
But I'm only human

Everyones taking control of me
Seems that the worlds
Got a role for me
Im so confused
Will you show to me
Youll be there for me
And care enough to bear me

(...)

(spoken)
In our darkest hour
In my deepest despair
Will you still care?
Will you be there?
In my trials
And my tribulations
Through our doubts
And frustrations
In my violence
In my turbulence
Through my fear
And my confessions
In my anguish and my pain
Through my joy and my sorrow
In the promise of another tomorrow
I'll never let you part
For you're always in my heart.

Allà on plou

amanda.gaggioli@gmail.com (Amanda) — Thu, 25 Jun 2009 22:11:00 +0000

Quan Barcelona està mullada per la pluja té una olor particular. Cada lloc té una olor diferent quan plou, a Brighton la olor era més vegetal, més de camp; a Barcelona, la olor és més urbana, més de ciment, més bruta, per dir-ho d’alguna manera. Barcelona és una ciutat bastant contaminada, es nota molt en la densitat de l’aire, en quan respires, sobretot. Ahir li preguntava a un metge, mentre em mirava un dit amb una cremada lleu, si passava res si m’havia empassat (de fet, fumat) tot el fum d’una bengala, i em va dir que no, que, en tot cas, és igual de xungo que respirar l’airet del centre de Barcelona. I, de fet, és una de les coses que més vaig notar en arribar a Brighton: la puresa de l’aire. Una amiga que va venir a veure’m em va dir el mateix: “Tia, quin aire més pur, no?”. Brighton és un poble en comparació amb Barcelona, sí, però, fins i tot a Londres vaig tenir la sensació que hi havia menys contaminació, imagino que a causa de la constant pluja i de tant extensa que és la ciutat.
A Barcelona hi ha molt cotxe, molta moto i molt de sol, i només cal anar dalt d’un turó per veure la pol·lució o alçar el cap una nit qualsevol i no poder veure cap estel. A Anglaterra potser plou i fa més fred, però tot és més net, hi ha més flors, molt més verd i pots veure els estels. Les històries que sents són de castells, de personatges màgics de boscos, de fantasmes i bruixes... els agrada tota aquesta fantasia, que a mi m’encanta. Em recordaven a les històries dels gallecs, dels cantàbrics, històries de la màgia celta que es troba en el paisatge del fred nord espanyol. Vaig conèixer una noia gallega que em deia el mateix, que li encantava tot aquest univers màgic en el qual els britànics es recreen i m’explicava històries gallegues sobre esperits, cases maleïdes i meigues, tot visitant el preciós castell d’Arundel. També a la Catalunya interior hi ha uns quants éssers fantàstics, com les boniques goges, unes nimfes que només surten de les seves coves les nits de lluna plena per poder dansar. A Brighton, fins i tot en alguns petits supermercats podies comprar llibres en plan “L’esperit dels teatres de Brighton” o “Fantasmes coneguts d’Anglaterra del Sud”. Era molt comú que fessin guies turístiques en un castell, de nit, per explicar històries tenebroses que haguessin passat en aquell lloc en concret. I, per descomptat, a la casa on jo vivia també hi convivia un fantasma amb nosaltres, és la conclusió a la qual vam arribar després que succeïssin una sèrie de fenòmens molt i molt estranys... El fantasma es deia George i era del segle XIX (com la casa), però era bo.

La continua pluja acostuma a venir acompanyada d’una terra preciosa, màgica i misteriosa. Quan viatgeu al Regne Unit i a Irlanda no penseu que aneu a un lloc on fa mal temps, sinó que us endinseu en unes terres on la fantasia i la pols de fada són l’encantador pa de cada dia, on les disfresses no surten del seu amagatall només per Carnaval, on la tènue llum del sol travessa com pot les contundents siluetes dels arbres i on els esquirols se t’acosten i et toquen la mà amb les seves fines i diminutes potetes i et treuen cautelosament del dit el cacauet que els estàs donant.

¿Y si me hago cantante?

amanda.gaggioli@gmail.com (Amanda) — Thu, 18 Jun 2009 10:25:00 +0000

No sé si porque he estado casi un año fuera de Barcelona o porque forma parte de mi dispersa naturaleza mental, hay días que me despierto sin saber en qué día vivo. Abro los ojos y, durante unos segundos, cuando mi mente no tiene aún ningún tipo de autonomía intelectual, se deja llevar por las intuitivas sensaciones del cuerpo (muy propio de mí), que le dicen que estamos en otoño y que quedan dos meses para Navidad. Quizá ello se deba al hecho de que la última vez que estuve en Barcelona era Navidad o que he vivido en un constante otoño por esos parajes ingleses. Ya me ha pasado más de una mañana, eso de despertarme y pensar que en dos meses es Navidad; y entonces, a veces, cual doncella en un castillo de la Edad Media, el canto de una golondrina me recuerda que estamos apunto de hacer la entrada al verano. Más común es eso de despertarse y mirar aturdida la habitación durante unos segundos para situarse. A mí esto no me pasa tanto, el espacio lo tengo más asimilado que el tiempo, aunque en menos de un año haya vivido en cuatro casas diferentes.
Hoy la vida se nos queda corta, muy corta, la mía la veo ya tan corta que me estreso. De repente tengo 26 años y sigo tan descolocada como siempre. Nunca he sabido dominar el tiempo, sea el tiempo de un día, el de todo un año o el de la vida misma. Supongo que tal incapacidad organizadora es la causante de que siempre, sea como sea, viva sumida en una especie de caos. Un desorden que empieza por el de la habitación (a mi edad...) y llega hasta límites insospechables (desengañaros: quien os dijo que ordenar la habitación va bien para ordenar la mente mentía). Quizá sea una de esas personas que sólo se sienten cómodas viviendo en un cierto caos, una ilusa que cree que a veces es mejor vivir con la balanza desequilibrada que, en un momento dado, desequilibrar bruscamente la balanza.

No sé hasta qué punto las influencias externas se interponen en el camino que imaginariamente intentas construir en tu mente, si es que estás construyendo algo. No sé tampoco si definirse profesionalmente sirve de algo, supongo que lo importante es ir haciendo cosas con un grado de implicación propio de los que tienen una vocación clara (es decir, los que un día se decidieron) ¡lo que me echen! Vas haciendo, vas haciendo y, cuando ya estás en tu salsa, con proyectos de un lado, blogs de otro, hobbies musicales y un grupo de amigos que se reúne cada viernes en el mismo bar, nace el primer hijo. Y entonces te das cuenta de lo importante que es la economía y de que tendrías que haberte dedicado a, simplemente, ganar dinero y haber dejado la bohemia para otra vida.

A translation

amanda.gaggioli@gmail.com (Amanda) — Wed, 10 Jun 2009 09:06:00 +0000

“Art is the mirror of the human truth, is the eye through which we observe the nature to understand it or, at least, to internalise it. And well: the role that Shakespeare played to shape, first the English and, by extension, through the weapons and the diffusion of his work, the Western man, is the same role that Josep Pla’s work has played in Catalonia.
Through which other writer do we feel Catalonia so strongly than through Josep Pla? He knew perfectly what he was playing at; how many times does he repeat that a writer must write for his tribe? Pla is a moralist in a Catalan way, focus on the defects and the virtues of the country. His universality is expressed through the values that have supported the country despite the defeats: the individualism, the pactism, the effort and the commercial spirit.
Is not there a Mr Steven (senyor Esteve) in Pla? His work, built during forty years of Franco’s dictatorship and censorship, is not the incarnation of that idiomatic expression which says that the Catalans make bread from the stones? A writer personifies a lively attitude through his literature. Does not the way to do of Pla connect with the prudent but tenacious and, sometimes, combative character of the Catalans?
The grace of Pla’s nationalism is that, being Catalan, works here and in China, and in any historical circumstance, because it needs neither tanks nor flags. His is a constructive nationalism, which lives and lets the people live, based in the small actions of the everyday life, which are the ones that make a country indestructible and prosperous. It is a nationalism that enrich the man on the basis of make him understand the importance of loving the country where he wants his children to live, with all that this entails of tribal solidarity and love to the tradition that has made it possible.
It does not seem to me foolish to say that Josep Pla is the Shakespeare of Catalonia”.

This is a home-made translation of an extract from El nostre heroi Josep Pla (Our hero Josep Pla) by Enric Vila. If you just understand English I’m sorry, this book is written in Catalan and is not translated into English yet. Be very patient. Or learn Catalan.

I si els que saben anglès veuen alguna frase mal expressada (deu haver-hi unes quantes), que m’ho facin saber, si us plau, I need to improve my English! El fragment està a les pàgines 141-142.

Estructures

amanda.gaggioli@gmail.com (Amanda) — Sat, 06 Jun 2009 08:47:00 +0000

“Ets bona, però no tens estructura”. En Joanot va dir això amb cara de què hi farem i es va quedar tan ample. En sentir aquesta trista veritat, la Noa va decidir que potser hauria de desviar el seu esperit a ocupacions més accessibles perquè, pobra, no tenia una estructura on poder construir els fonaments necessaris per tenir una base. Pobra Noa sense estructura, viu a la intempèrie en cadascú dels móns que habita i és incapaç de trencar i canviar aquesta seva realitat. La Noa ja no sap tornar enrera, de fet, ja és massa tard per tornar-hi, i per això se sent incòmoda, paralitzada, sense saber cap a on anar. A més, sap que tot està patèticament interrelacionat, i que els coneguts amb els què hauria de tractar haurien de pertànyer a aquella inexistent estructura a la qual ella també deuria de formar part. I mira què en penso jo, i mira que et dic jo ara, i fem un cafè per parlar-ne... pobra Noa... A mi, personalment, em fa molta pena, no puc fer-hi més: és el sentiment que acostumen a inspirar les persones que viuen com si estiguessin perdudes constantment, a la recerca de vés a saber què. La compassió que desperten aquestes persones és tan forta que és impossible no intentar estendre’ls la mà, encara que sense èxit. La Noa havia pensat de fer una mica de teatre per tal d’inserir-se en una estructura, una qualsevol, això és el de menys, per d’aquesta manera poder compartir perspectives i, per tant, descobrir si hi ha res a fer. Però em va dir que la comèdia no la podria portar contínuament, que el seu temperament no li permetria. D’aquesta manera, finalment, la Noa va decidir marxar a un altre lloc, un lloc on les estructures fossin menys fixes i més mal·leables, un lloc on no hagués de portar una etiqueta penjada al coll per tal de poder fer-se valer o, ja ni això, senzillament, motivar-se.

Hi

amanda.gaggioli@gmail.com (Amanda) — Tue, 02 Jun 2009 09:54:00 +0000

La mañana siguiente de llegar a Barcelona, mi vecina (una señora mayor) llamó al timbre de casa demasiado pronto para mi gusto. Con mi camiseta hippy larga y celeste y con mi cara de haber dormido 10 horas seguidas (¡seguidas!) le abrí la puerta. Me arrancó una sonrisa al momento: me dio un ramo de flores precioso, en parte para felicitarme por mi cumpleaños, que fue en mayo, y en parte por mi regreso a la ciutat comtal. Qué guapa, ella. Días cálidos y amables, gràcies per aquesta agradable benvinguda, Barcelona! Volver a Barcelona después de tanto tiempo es como una suave y dulce caricia en la mejilla.
Echaré de menos Brighton, mis compis de casa, los Sunday roasts (oh, yorkshire puddings!), hablar en inglés (o al menos intentarlo) y esa manera de hablar cantando que tienen los ingleses del sur. Pero no es un adiós, es un hasta luego. Hoy he soñado que me comía un bagel, ¿dónde están los bagels en Barcelona?
Londres no la echaré tanto de menos, en parte porque no he hecho vida allí y no acabé de hacerme mía la ciudad. Cuando iba no tenía tiempo de estirarme en un parque, sino de caminar por su centro bullicioso o de trabajar. Pero Londres tiene mucho encanto y me gustaba mucho coger el tren y aparecer una hora después en esa frenética ciudad. Siempre que Brighton se me quedaba pequeña, me iba a Londres. Gracias a la agencia donde he estado trabajando pude ver seis musicales, he aquí mi clasificación final:

1- Phantom of the Opera (Her Majesty’s Theatre): ¡Qué voces! ¡Qué música! ¡Qué trajes! ¡Qué escenografía!
2- Billy Elliot (The Victoria Palace Theatre): La película me encantó, el musical no iba a ser menos.
3- We will rock you (Dominion Theatre): La historia es un poco extraña, pero la salvan las potentes canciones de Queen y los cantantes.
4- Chicago (Cambridge Theatre): Es bueno, pero Cabaret (el de Barcelona) me gustó mucho más.

5- Les Miserables (Queen’s Theatre): Los cantantes son igual de buenos que los de Phantom (y la escenografía y los trajes), pero el inglés es demasiado complicado, por lo que, a ratos, te cansas y desconectas.
6- Lion King (Lyceum Theatre): Antes de ir a verlo todo el mundo me dijo que era buenísimo por lo que me esperaba mucho más. También tengo que decir que ese día tenía mucha resaca.

Me he quedado con las ganas de ver Wicked, Oliver Twist (uno de los protagonistas es Rowan Atkinson o Mr Bean), Sister Act (se estrena ahora en junio) y la obra de teatro Hamlet, protagonizada por, atención, Jude Law. Creo que a partir de ahora voy a intentar ir más a menudo a Londres aunque sea por la única finalidad de ver un musical o un espectáculo. Avión, hotel, paseo, musical, cena, pub o coctelería, night club (dependiendo de la compañía), hotel, desayuno, paseo por algún parque, comida y avión: nice weekend. Eso sí, de momento, los próximos fines de semana prefiero tomármelos con más calma, tumbada en la bendita arena de nuestras playas y refrescándome en la purificadora agua mediterránea.

And the Beauty won

amanda.gaggioli@gmail.com (Amanda) — Thu, 07 May 2009 10:20:00 +0000

Amazing. Encara estic eufòrica després de la gran victòria del Barça a Londres. Vaig anar al pub on he anat a veure tots els partits interessants d’aquesta temporada amb un grupet de sud-americans, un coreà i el meu english boss. Vam arribar 45 minuts abans que comencés el partit per agafar lloc. Quan a la gran pantalla van sortir les primeres imatges de l’estadi, es va fer una mena de silenci nerviós al pub, el qual estava repartit entre aficionats del Barça i del Chelsea gairebé a parts iguals. El títol que el programa esportiu va escollir per titular el partit va estar molt ben trobat: The Beauty and the Beast (La Bella i la Bèstia), sent la Bella el Barça i la Bèstia, el Chelsea, of course. El gol del Chelsea als pocs minuts de començar el partit em va fer estar histèrica la resta del temps, i anava bevent cervesa cada dos per tres per mitigar els nervis. El joc del Chelsea ja de per si em posa dels nervis, ells no juguen al futbol, només fan que defensar i aprofitar quan tenen una oportunitat. En el partit d’anada un amic em deia que és intel·ligent jugar d’aquesta manera per assegurar-se la victòria. Per mi jugar al futbol d’aquesta manera és covard, avorrit, punyetero: no és futbol. O almenys no és un futbol que es pugui gaudir. Darrera meu hi seia un noi que no parava de dir en castellà: “Adiós, Barça, adiós!”, i els aficionats del Chelsea, amb el pas dels minuts, començaven a animar-se i a cantar vés a saber què. El meu boss estava també dels nervis perquè no suporta el Chelsea (ell és aficionat de l’Arsenal). Un amic aficionat del Reial Madrid em va enviar un sms: “Oh... qué pena...”, encara dolgut per la gran derrota que va patir el seu equip feia tan sols quatre dies (quina nit, la del dissabte passat...). “Aún quedan muchos minutos”, li vaig escriure jo. Fins i tot tres minuts de temps de descompte, en partits així, són molts minuts.
I, ves, efectivament, va arribar el moment de glòria. En el moment del gol d’Iniesta vam sortir del nostre amagatall tots els aficionats culés, cridant histèrics i deixant anar tota la maleïda tensió que vam estar patint durant 90 minuts. Tots de peu saltant, aplaudint, abraçant-nos... oh, de veritat, què bonic va ser! Quan el partit va acabar, quatre hooligans borratxos ens van cridar amb molta mala hòstia i, fins i tot, una bèstia d’aquestes va agafar una cadira i va estar a punt de llençar-nos-la a sobre. Vam haver de callar, tot intimidats. Quan el hoolie ja marxava i va sentir que ens tornàvem a animar va deixar anar un “go back to your country, fucking Spanish!”. I en aquell moment jo ja vaig riure, tota feliç de que el Barça hagués guanyat d’aquesta manera a un Chelsea que no em va agradar gens.
El 27 de maig seré al mateix pub, amb el mateix grup i cridant, com sempre, per molts hooligans que hi hagi al nostre voltant. I pocs dies després, celebraré un altre cop la bella victòria a Barcelona.